Ascens d'Europa: De Racó Remot a Domini Global (Segles XV-XIX)

L'Ascens d'Europa: Una Perspectiva Històrica

Història: No gaire temps abans de l’expedició de Cook, les Illes Britàniques i l’Europa occidental eren, en general, poca cosa més que una zona endarrerida i remota del món mediterrani. Hi havien passat ben poques coses importants. Fins i tot l’Imperi Romà –l’únic imperi important de l’Europa premoderna– havia tret la major part de la seva riquesa de les províncies del nord de l’Àfrica, els Balcans i l’Orient Mitjà. Les províncies romanes de l’oest d’Europa eren un pobre Far West que aportava ben poc a part de minerals i esclaus, mentre que la zona nord d’Europa era tan desolada i bàrbara que ni tan sols valia la pena conquerir-la.

No va ser fins al final del segle XV que Europa es va convertir en un important nucli de desenvolupament militar, polític, econòmic i cultural. Entre el 1500 i el 1750, Europa occidental va agafar força i es va convertir en la dominadora del “Món Exterior”, és a dir, els dos continents americans i els oceans. Ara bé, ni tan sols aleshores, Europa es podia comparar amb les grans potències de l’Àsia. Els europeus van aconseguir conquerir Amèrica i la supremacia marítima principalment perquè les potències asiàtiques s’hi van mostrar molt poc interessades.

El principi de l’era moderna va ser una època daurada per a l’Imperi mogol a l’Índia i les dinasties xineses Ming i Qing, que van estendre els seus territoris significativament i van tenir un creixement demogràfic i econòmic sense precedents. El 1775 l’Àsia representava el 80% de l’economia mundial. Les economies combinades de l’Índia i la Xina suposaven dues terceres parts de la producció global. En comparació, Europa era un nan econòmic.

El centre global del poder va passar a situar-se a Europa només entre el 1750 i el 1850, quan els europeus van humiliar les potències asiàtiques en un seguit de guerres i van conquerir grans zones d’Àsia. Cap al 1900, els europeus controlaven amb mà ferma l’economia del món i la majoria del seu territori. El 1950 l’Europa occidental i els Estats Units junts sumaven més de la meitat de la producció global, mentre que la porció de la Xina s’havia reduït a un 5%. Sota la tutela d’Europa va emergir un nou ordre i una nova cultura global.

Avui en dia, tots els humans, encara que no sempre ho vulguin reconèixer, vesteixen i pensen com els europeus i tenen gustos europeus. Pot ser que tinguin una retòrica ferotgement anti-europea, però al planeta gairebé tothom veu la política, la medicina, la guerra i l’economia a través dels ulls d’Europa, i escolta música escrita segons les modes europees amb paraules de llengües europees. Fins i tot l’economia xinesa actual, tan pròspera que aviat podria recuperar la primacia global, està construïda sobre el model europeu de producció i finances.

Com s'ho va fer la gent d'aquella llengua freda d'Euro-Àsia per sortir del recó remot de la Terra i conquerir el món sencer?

Una bona part de mèrit sovint s’atribueix als científics europeus. És inqüestionable que a partir del 1850 la dominació europea s’ha basat sobretot en l’estructura militar, industrial i científica i en el geni tecnològic. Tots els imperis moderns d’èxit han cultivat la recerca científica amb l’esperança d’obtenir innovacions tecnològiques, i molts científics han dedicat la major part del seu temps a treballar en armes, medicines i màquines per als seus senyors imperials. Els soldats europeus que s’enfrontaven a enemics africans acostumaven a dir: “Passi el que passi, nosaltres tenim i ells no”.