Atenció Integral en Salut: Processos Aguts, Malalties Cròniques i Cures Pal·liatives

Què és un procés agut?

Un procés agut és un problema de salut de curs breu i que revesteix gravetat, apareixent de forma brusca i puntual en el temps.

Tipus de pacients aguts

• Pacients ambulatoris aguts: Només necessiten tractament farmacològic o cures d’infermeria. No ingressen a l’hospital i poden desenvolupar vida normal o quasi normal.
• Pacients quirúrgics: Ingressen a l’hospital per ser operats, ja sigui per ingrés programat o d’urgència.
• Pacients a la UCI o UVI: Per la seva situació especial, estan sotmesos a cures intensives en unitats de vigilància intensiva (UVI).

Resolució i característiques dels processos aguts

La resolució dels processos aguts s’aconsegueix de forma ràpida amb el tractament curatiu i/o la intervenció específica, excepte en el cas que sorgeixin complicacions.

Característiques principals:

• Acostuma a ser d’aparició sobtada.
• Es distingeix per la seva brevetat en el temps.
• Hospitalització curta.
• El pronòstic acostuma a ser bo.
• En molts casos, el tractament es coneix i acostuma a ser eficaç.

Reaccions emocionals en el pacient agut i la seva família

Un procés agut genera una sèrie de reaccions i canvis en les necessitats emocionals. Aquestes estaran condicionades per l’estadi evolutiu en què es trobi la persona afectada, especialment quan el tractament suposi l’ingrés hospitalari i la intervenció quirúrgica.

Comportaments segons l'etapa vital

• En la infància: La por a l’hospital i a les “bates blanques” (sobre les quals ja té alguna experiència), el dolor agut, el desconeixement del lloc i el nerviosisme dels pares fan augmentar la por i l’angoixa del nen/a.
• En l’adolescència: En ocasions deixen veure encara més la seva part infantil. Necessiten els pares per disminuir l'estrès que senten.
• En l’edat adulta: Davant la incertesa, demanen informació sobre què els passa. Mostren temor i preocupació per les repercussions que pot tenir sobre ells i la seva família (sobretot si hi ha canvis). Pot aparèixer ansietat.
• En la vellesa: Un medi no reconegut implica conductes com: desorientació espai-temps molt acusada, ansietat, sentiment de pèrdua sobre la seva persona i un alt sentiment de dependència. Poden aparèixer conductes regressives.

L’atenció al pacient quirúrgic

L'atenció al pacient quirúrgic requereix una sèrie d'accions clau:

• Proporciona-li la informació bàsica que demanda, sempre que no sobrepassi les teves pròpies possibilitats.
• Reforça-li les conductes i actituds positives que ajudin a la seva adaptació després de la intervenció.
• Demostra-li interès, proximitat i disponibilitat en tot allò relacionat amb la situació postquirúrgica, facilitant-li l’expressió del seu estat d’ànim.
• Exerceix un paper docent en la seva autocura per reforçar la seva autonomia respecte de les cures de la família i augmentar, conseqüentment, la seva autoestima.
• Anima’l ajudant-lo a adaptar-se a la seva nova situació en el postoperatori immediat. Intenta proporcionar-li la informació bàsica que en aquest estat sovint et demandarà.

Atenció al pacient quirúrgic per trasplantament

Els pacients quirúrgics per trasplantament solen tenir molta experiència hospitalària després d’haver estat a la llista d’espera durant temps. Quan per fi es fa el trasplantament, pot ser que el mateix pacient negui aquesta possibilitat, coneixent aquesta crisi de pànic davant la intervenció imminent. En aquest cas, hauràs d’induir la persona afectada a la reconsideració, indicant-li que la seva vida millorarà quan la funció de l’òrgan es normalitzi després del trasplantament.

L’atenció a la família del pacient quirúrgic

• Abans de la intervenció, adopta una actitud de tranquil·litat i confiança, i ajuda que els familiars transmetin aquestes sensacions a la persona malalta.
• Tant si la intervenció quirúrgica suposa la pèrdua de cert grau d’autonomia a curt com a llarg termini, hauràs de recolzar la família perquè després aquesta pugui ajudar el pacient a restablir la normalitat en el seu dia a dia.
• Demostra la teva disponibilitat a ensenyar-los les tècniques de cures i autocura del pacient.

L’atenció al pacient en la UVI-UCI

• Estigues molt alerta a l’estat psíquic general: percepció, psicomotricitat, nivell de consciència.
• Vigila qualsevol variació en les seves condicions fisiològiques.
• Ajuda’l a reduir l’ansietat mitjançant exercicis de relaxació de simple execució.
• Dirigeix-te a ell de forma tranquil·litzadora i extremadament amable.
• Mostra’t accessible davant qualsevol qüestió que requereixi la família en relació a l’estat del pacient.
• La família mostra al principi un elevat grau d’esperança a recobrar aviat el seu familiar ingressat. Hauràs de recolzar aquesta actitud sense potenciar falses esperances.
• Facilita la presència de la família, ja que influeix positivament en la millora de l’estat anímic del pacient; la presència li dóna tranquil·litat.
• Sigues amable i utilitza l’empatia en les situacions de desesperació que en certs moments mostri la família.

Què és una malaltia crònica?

Una malaltia crònica és un problema de salut que no té curació. Els símptomes obliguen el pacient a modificar el seu estil de vida, ja que comporta unes limitacions que l’acompanyaran durant molt de temps, fins i tot anys.

Objectius de l'assistència sanitària

L’assistència sanitària tindrà com a objectiu millorar la qualitat de vida de la persona, ja que no pot aconseguir la curació. L'aparició pot ser en qualsevol moment, però la seva freqüència augmenta amb l’edat.

Tipus de malalties cròniques

No totes són progressives; el seu estat no s’agreuja o ho fa molt lentament. Hi ha altres malalties cròniques que són degeneratives, les quals produeixen una degradació progressiva del teixit o òrgan afectat, per la qual cosa les seves manifestacions són cada vegada més severes i incapacitants.

Característiques de les malalties cròniques

• La seva aparició acostuma a ser lenta o fins i tot brusca, després d’un procés agut.
• No té tractament curatiu, però sí tractament pal·liatiu (el que proporciona alleugeriment temporal dels símptomes sense curar la malaltia).
• El pronòstic de la malaltia és insatisfactori, perquè probablement condicionarà la vida del pacient.
• L’experiència d’hospitalització és elevada. El pacient crònic pot sentir que aquesta limitació el margina.
• Pot estigmatitzar la persona que la pateix (és el cas de persones amb SIDA o esquizofrènia).
• Com que la curació no arriba, és freqüent l’aparició de desànim i depressió.
• El tractament pal·liatiu de la malaltia crònica a vegades resulta incapacitant física i/o psicològicament.

Reaccions emocionals davant una malaltia crònica

1. Primera reacció: Incredulitat, desconcert, negació o sorpresa.
2. A continuació: Aïllament, sentiment de culpa, ira, irritabilitat, ansietat, depressió, baixa autoestima.
3. Finalment: Acceptació del caràcter crònic de la malaltia i dels canvis que provocarà en la seva vida.

Atenció al pacient crònic

La teva actitud pot variar en funció de l’edat de la persona que atenguis, així com de la seva malaltia i el seu poder incapacitant. No obstant això, hi ha algunes actuacions que cal realitzar en qualsevol cas:

• Informa el pacient sobre les ajudes que, des de serveis especialitzats o grups d’autoajuda, pot rebre per fer-li sentir que no està sol davant la malaltia.
• Potencia els comportaments positius per canviar l’estil de vida del pacient i adaptar-los a la cronicitat de la malaltia.
• Mostra-li actitud de disponibilitat davant l’aparició de sentiments i pensaments negatius sobre el seu futur.
• Ensenya-li, juntament amb la resta de l’equip multidisciplinari, certes habilitats en la seva autocura, així augmentarà la seva autonomia i la seva autoestima.

Atenció a la família del pacient crònic

La família també precisarà d’una atenció especial, principalment si la persona afectada és jove i la gravetat de la malaltia és important. En aquests casos:

• Mostra’ls la teva proximitat i accessibilitat davant qualsevol dubte relacionat amb l’estat del pacient.
• Explica’ls que és possible que l’ànim de la persona malalta decaigui coincidint amb recidives de la malaltia (crisi).
• Fes-los comprendre que la imposició de certes dietes, tractaments o pròtesis limiten, però no impedeixen, la relació dins els límits de la normalitat amb la resta de familiars i amistats (evitar la sobreprotecció).

El pacient diabètic

La diabetis és una malaltia crònica que requereix un canvi en l’estil de vida i, en molts casos, l'autoadministració d’insulina.

Punts clau del tractament

• Saber detectar els símptomes d’alerta per evitar complicacions.
• Ocupar-se de la seva automedicació per poder viure de forma independent.
• Cal que adopti un estil de vida saludable controlant principalment la dieta i l’exercici.

Atenció al pacient diabètic i la seva família

• Ens hem de mostrar accessibles tant amb el malalt com amb la família, informant de la malaltia i de la importància de seguir el tractament, per tal de minimitzar els riscos associats a la malaltia (pèrdua de visió, amputacions, etc.).
• Cal incentivar-los a conèixer associacions o grups de suport, per aprendre i adaptar-se a la dieta, a més d’estar informats sobre nous fàrmacs i sistemes d'administració d’insulina.
• Han de saber que cal vigilar bé les petites ferides que cicatritzen amb dificultat i que poden empitjorar.

El pacient oncològic

Què és el càncer? Factors de risc i prevenció

Existeixen factors de risc com conductes no saludables (fumar, dieta no equilibrada) que són la causa del 60% dels càncers. Altres factors són les radiacions (solar) i la pol·lució ambiental.

Per això és important minimitzar els riscos de patir la malaltia: fer exercici, beure amb moderació, augmentar el consum de fruites i verdures, etc.

Tractaments oncològics

• Cirurgia: Extirpació del teixit tumoral i ganglis afectats.
• Radioteràpia: Ús de radiacions ionitzants que provoquen canvis en els teixits sobre els quals actua, alterant-ne la seva multiplicació.
• Quimioteràpia: Administració de fàrmacs citotòxics capaços d’impedir la proliferació i el creixement cel·lular.
• Hormonoteràpia: Administració d’hormones i antihormones en tumors que creixen sota la influència d’estímuls hormonals.

Problemes psicològics derivats del càncer

• Estrès: Degut a la incertesa enfront del diagnòstic, la pèrdua del control de la situació, la disminució de l’autoestima i l’aparició de sentiments negatius (por, etc.).
• Tristesa: Es manifesta amb plors.
• Símptomes depressius: Apareixen en conèixer el diagnòstic, en les recaigudes o davant els efectes secundaris del tractament.
• Ansietat: Acompanyada de nerviosisme, insomni, etc.
• Reaccions hostils: Cap a la pròpia família i el personal sanitari.
• Culpabilitat: Per considerar-se una càrrega per a la família.

Atenció als pacients amb càncer i a la seva família

Les cures aniran destinades a cobrir les necessitats bàsiques del pacient (higiene, benestar físic), així com a proporcionar un ambient agradable, on el pacient se senti bé i tranquil.

També serà feina del personal d’infermeria resoldre dubtes relacionats amb la por al tractament (cirurgia, quimioteràpia, etc.). Per això:

• Informarem el pacient sobre tots aquells aspectes de la malaltia que tingui.
• Donarem recolzament psicològic al pacient i a la família.

El pacient amb SIDA (VIH)

La SIDA és la malaltia infecciosa que s’adquireix per contagi a través del contacte amb líquids corporals (semen, secrecions vaginals, llet materna, etc.) que continguin cèl·lules infectades o partícules del VIH.

La multiplicació d’aquest virus a gran velocitat provoca una afectació al sistema immunitari de l’organisme, fent que deixi de ser eficaç enfront d'altres malalties oportunistes.

Per aquesta raó, les persones que desenvolupen la SIDA es tornen més propenses a contreure infeccions, certs tipus de càncer o altres malalties que poden posar en perill la seva vida.

Informació i prevenció del VIH

La SIDA no és un problema de certs col·lectius o grups de risc (homosexuals, toxicòmans, prostitutes, etc.), sinó que és un problema de CONDUCTES DE RISC (comportaments individuals). Per això, tots hi estem exposats: homes, dones i nens de qualsevol edat.

Estratègies de prevenció general:

• Practicar el sexe amb protecció.
• No compartir xeringues ni usar-les diverses vegades.

Recomanacions per a persones seropositives:

• No donar sang ni òrgans.
• Evitar l’embaràs.
• Notificar que es pateix la malaltia a les parelles prèvies i futures.

Precaucions per a professionals sanitaris:

• Utilitzar guants i màscara cada vegada que hi hagi contacte amb fluids corporals.
• Utilitzar i rebutjar correctament les agulles.
• Seguir els protocols de manipulació de mostres i desinfecció universalment establerts.

Tractament del VIH

Amb el tractament s’intenta millorar la qualitat de vida i la supervivència de les persones infectades pel virus, buscant que la infecció per VIH es converteixi en un procés crònic amb una expectativa de vida semblant a altres malalties cròniques i amb un pronòstic més favorable.

El tractament es basa en:

• Tractament de neoplàsies i infeccions oportunistes.
• Tractament antiretroviral precoç per frenar la replicació del virus.
• Suport en el terreny nutricional, del dolor associat i psicosocial.

Dificultats en el compliment del tractament

El VIH és un procés crònic amb períodes asimptomàtics, cosa que provoca que la persona pensi que la malaltia no és tan greu i alteri el compliment del tractament. A això se li suma:

• La complicació de la medicació: elevat nombre de pastilles, horaris de presa, requeriments alimentaris, efectes secundaris i resistència del virus.
• Les característiques de cada individu, tant personals (hàbits sexuals, marginació social, etc.) com psicològiques (ansietat, depressió, addiccions, autoestima, etc.).

Respostes emocionals del pacient amb SIDA

Quan s’atén persones amb SIDA, es requereix sovint la presència d’un psicòleg, tant per a les persones seropositives com per als familiars, ja que hauran de fer front a les noves situacions.

El pacient, en conèixer que és portador del VIH, pateix un xoc emocional molt traumàtic, sentint una profunda desesperança i fins i tot, comença a mostrar dol anticipat. Aquest dol és un reflex d’emocions com la pena i la ràbia davant una “mort anunciada” per tot el que s’ha perdut (vida llarga) i per tot el que es perdrà (salut i vida).

Pors freqüents durant la malaltia:

• A l’aïllament social pel grau de marginació i d’estigmatització que comporta la malaltia.
• A contagiar la parella o haver contagiat altres.
• Als efectes secundaris del tractament i als canvis de la imatge corporal.
• A no poder suportar tota aquesta càrrega.
• A la pèrdua d’autonomia i autocontrol de la pròpia imatge.
• A la pèrdua del treball o a la falta de recursos econòmics.

L’atenció al pacient amb SIDA i la seva família

Podem orientar l’atenció que podem prestar de la següent manera:

• Col·labora en l’atenció i manteniment estricte de les precaucions universals i protocols de neteja i desinfecció. Recorda que el perill de contagi no resideix en dur a terme certes tasques, sinó en com es realitzen.
• Reforça positivament l’adquisició de comportaments que millorin la seva qualitat de vida, animant-lo a dur a terme activitats com la pràctica d’exercici regular.
• Anima’l a realitzar autocures i la presa de la medicació en les hores pautades, i a evitar certs comportaments de risc (sexuals, addictius, etc.).
• Remarca-li la importància d’acudir als controls periòdics amb els metges, per tal que li regulin la medicació.
• Mostra-li empatia i proximitat, sobretot en les fases finals de la malaltia.
• Sempre que et sigui possible, proporciona-li la informació que necessita sobre alimentació, higiene, etc.
• Afavoreix la vida social, així com les visites dels familiars.
• Comunica a la resta de professionals possibles variacions en l’estat físic o mental del pacient.

El pacient amb hemodiàlisi

Amb l’hemodiàlisi s’extreuen, amb l’ajuda d’un equipament mèdic, les substàncies solubles i l’excés d’aigua del cos que no poden extreure els ronyons.

Aquest procés es realitza en malalts amb insuficiència renal crònica, sovint com a mesura provisional abans del trasplantament.

Rol del professional sanitari

La freqüència de la diàlisi varia segons el nivell de funció renal del pacient, però el més freqüent és fer-ho 3 cops a la setmana. La teva tasca com a professional sanitari serà donar eines al pacient per tal de motivar-lo a ser el màxim d’independent possible.

El pacient terminal

Una malaltia terminal és una situació de malaltia complexa en què ja no és possible la curació o prolongació de la vida i la mort és pròxima.

Característiques d'una malaltia terminal

• Malaltia avançada, progressiva i imparable.
• Falta de possibilitats raonables de resposta al tractament específic.
• Presència de nombrosos problemes o símptomes intensos, multifactorials i canviants.
• Gran impacte emocional en el pacient, la família i l’equip terapèutic, molt relacionat amb la presència de la mort.
• Pronòstic de vida inferior a sis mesos.

Quan una persona ja no respon al tractament curatiu, es realitzaran cures pal·liatives, que tenen com a objectiu aconseguir el màxim benestar i qualitat de vida. Així podrà conservar la seva dignitat com a persona fins al moment de la mort.

L’experiència de la mort

La por a la mort provoca nivells d’ansietat i d’angoixa. La mort en la nostra societat s’entén com una cosa dolorosa, molesta i incòmoda, i intentem esquivar la preocupació de com afrontar-la.

Modes de morir

El mode tradicional de morir canvia d’escenari i s’aparta cap a un altre lloc, més mecanitzat però menys humà, com són els hospitals, les residències o altres institucions. Això es coneix com a mode tecnològic de morir.

Aprendre a tractar la mort

Per evitar aquest desconcert, en el medi hospitalari s’han creat una sèrie de cursos i tallers sobre la realitat de la mort. Amb aquests s’intenta:

• Tancar situacions de dol del passat.
• Ajudar els professionals de la sanitat a enfrontar-se serenament amb la mort aliena.
• Recolzar la presa de decisions i la gestió més precisa de la mort aliena.
• Descarregar emocionalment el personal sanitari.

Les etapes del malalt terminal (Kübler-Ross)

No totes les persones passen per totes les etapes, ja que dependrà de l’edat, la personalitat, les creences, etc. Cal recordar que les etapes psicològiques del malalt són passades també per la família, però pot ser que no es passin de forma simultània.

1. Negació (rebuig de la veritat): Quan es confirma el diagnòstic de la malaltia mortal, la majoria no reconeixen el diagnòstic i pensen que es tracta d’un error, buscant segones opinions mèdiques. La negació donarà pas a una acceptació parcial de la realitat quan es confirmin els diagnòstics per altres especialistes.
2. Hostilitat i ira: El pacient es torna poc tolerant, irascible i acusa injustament els altres de la seva situació. Aquesta fase costa molt d’afrontar a les persones que envolten el pacient, per tant, és una fase molt dolorosa per a la família.
3. Negociació (compromís amb la veritat): El malalt intenta allargar la seva vida o eliminar les molèsties o el dolor que li provoca la malaltia. Segueix el tractament prescrit i a vegades reclama solucions radicals. Altres persones estableixen un pacte, demanant que se’ls concedeixi un desig a canvi d’alguna cosa (solen ser promeses religioses). Tot són intents d’endarrerir els fets durant un temps.
4. Depressió: El malalt és conscient que la seva malaltia avança i del seu deteriorament físic. Té un sentiment de pèrdua, una reacció depressiva relacionada amb el que passarà en el futur.
5. Acceptació (reconciliació amb la veritat): El pacient assumeix que el final està a prop i que no hi ha solució possible. La depressió dona pas a una situació en la qual el pacient no presenta gairebé sentiments. És molt important respectar els desitjos del pacient; a vegades desitgen estar sols i d’altres acompanyats. En aquesta etapa, la família és la que més necessita suport i comprensió.

Reaccions psicològiques addicionals del pacient terminal

A més dels sentiments descrits en les diferents fases, són també freqüents altres reaccions psicològiques:

• Pèrdua emocional: D’independència, del rol familiar, del rol social, però el més important, pèrdua de la pròpia vida.
• Ansietat, angoixa, intranquil·litat.
• Regressió: Realització de comportaments propis d’etapes vitals ja superades pel pacient.
• Interiorització: Sentiments d’aïllament social i familiar que dificulten la comunicació amb el pacient.
• La desesperança.
• La por: A la soledat, a la pèrdua de control, al patiment, al dolor, i a què passarà després de la mort.

L’atenció al pacient terminal

Trobar-se davant un pacient terminal comporta situacions molt complicades per a un auxiliar. Per això haurem de:

• Adaptar les cures al procés.
• Facilitar-li instruments per poder expressar les emocions i comunicar-se: oferir-li conversa, música, una llibreta i llapis per expressar-se millor, etc.
• Utilitzar l’empatia, l’escolta activa i la comunicació no verbal, per millorar la comunicació:
  • Un somriure o una carícia poden fer-li entendre que entenem la seva angoixa.
  • Acostar una cadira a la vora del llit per escoltar-lo una estona.
  • Una encaixada o una mà sobre la galta.

L’atenció a la família del pacient terminal

Un cop el pacient ha assumit la terminalitat de la malaltia, la millor companyia és la de la família. Per això és important saber quin serà el nostre paper amb la família:

• Donar informació precisa i cautelosa perquè puguin afrontar la malaltia.
• Indicar-los que davant el pacient actuïn amb comprensió i paciència.
• Mostrar respecte cap a la família i la persona malalta.
• Donar suport emocional afectuós.
• Explicar-los les variacions emocionals que patirà el malalt al llarg de la malaltia.
• Que parlin amb ell i li preguntin com es troba.
• Que es mantinguin a prop i que estiguin pendents d’ell per qualsevol cosa que necessiti.

La pèrdua i el dol

El dol és un sentiment que apareix després de la mort de l’ésser estimat, i constitueix una reacció adaptativa normal davant la pèrdua, que dura fins que la persona torna al seu equilibri normal.

Etapes del procés de dol normal

1. Xoc i incredulitat: La persona està atordida, no pot creure’s la situació, es comporta com si la mort no s’hagués produït. En altres casos, apareix hiperactivitat.
2. Reflexió: Un cop superat l’impacte inicial, apareix l’insomni, la introversió, la pèrdua de la gana, la ràbia, etc.
3. Fase de desorganització: Es comença a tenir consciència que l’ésser estimat ja no tornarà. Apareix la tristesa, el desinterès, l’apatia i, de vegades, la desesperació.
4. Fase de reorganització o superació de la pèrdua: La persona recupera l’esperança i l’interès per les noves activitats i relacions.

El dol patològic

El dol pot convertir-se en patològic quan no es reconeix la mort i s’actua com si no hagués passat res, o pel contrari, quan la intensitat i la duració en el temps és excessiva i es produeixen conductes suïcides.

Factors de risc associats al dol patològic:

• Sentiment de culpa.
• Mort inesperada o traumàtica.
• Pèrdues múltiples.
• Intensa dependència de l’individu mort.
• Problemes econòmics.
• Depressions o altres malalties mentals.

Eutanàsia i dret a morir dignament

L’eutanàsia és un dels procediments que tenen com a finalitat proporcionar una mort digna a una persona.

Tipus d'eutanàsia

• Eutanàsia activa: Ocasiona la mort directa de la persona per evitar el patiment (per exemple, mitjançant una injecció letal).
• Eutanàsia passiva: No es tracta d’una acció, sinó d’una omissió d’una mesura terapèutica o instruments de recolzament que podrien allargar la vida de la persona (per exemple, deixant d’administrar una medicació o retirant la respiració assistida).

L’Associació del Dret a Morir Dignament (DMD) pretén, entre altres objectius, legalitzar l’eutanàsia. El document que recull la voluntat del pacient s’anomena testament vital, i pot anul·lar-se en qualsevol moment.

Donacions d'òrgans i teixits

La donació consisteix a prendre òrgans o teixits sans d’una persona per trasplantar-los en una altra que els necessiti.

Tot i que l’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT) assegura que el consentiment es demana encara que no s’exigeixi, si la persona era donant en vida i la família s’hi nega, la donació no es duu a terme.

Donant viu

Un donant viu és una persona que dona en vida òrgans, o part d’ells, l’extracció dels quals és compatible amb la vida i la funció pot ser compensada per l’organisme.

Requisits per a l'extracció:

• Ser major d’edat, estar en plenes facultats mentals i amb un estat de salut adequat.
• L’extracció de l’òrgan o part d’aquest és compatible amb la vida i la seva funció pot ser compensada pel cos del donant.
• El donant, després de ser informat de les conseqüències de la seva decisió, firma el seu consentiment.

Donant mort

Un donant mort és aquella persona difunta de la qual es pretén extreure òrgans.

Criteris per a la donació d’òrgans d’una persona morta:

• Diagnòstic de mort cerebral.
• Consentiment familiar.
• Valoració de les proves sanguínies.
• Cures que mantinguin els òrgans en estat òptim, complint els criteris generals i específics de l’òrgan a trasplantar.

Condicions per a la decisió familiar (sense consentiment previ del pacient viu):

El consentiment per part dels familiars per a la donació d’òrgans en pacients vius es limitarà a casos de coma vegetatiu persistent. A més, s'han de complir les següents condicions:

• Hauran d’usar-se només els òrgans sense els quals el pacient podria seguir viu.
• Es farà només després que els familiars hagin decidit retirar totes les mesures de suport vital del pacient.
• S’ha d’estar segur que un cop retirat el suport, el pacient morirà en breu.
• Hi ha d’haver raons que facin creure que obtenir l’òrgan abans de la mort és millor que esperar la mort del pacient.
• El consentiment ha de ser firmat per un familiar o amic designat pel pacient o per la llei.