Atenea Niké, Teatre d’Epidaure i Altar de Zeus

Atenea Niké

Atenea Niké. 421 a.C (projectat l’any 449 a.C). Tipologia: Temple. Materials: Marbre de la pedrera del Pentèlic. Estil: Grec Clàssic. Localització: Acròpoli d’Atenes. Es troba situat dalt un petit bastió a l’entrada de l’Acròpolis, sobre les restes d’un temple anterior destruït pels perses el 480 a.C, i al costat dels Prolipeus, construïts per Mnèsicles. Està orientat cap a la sortida del sol. L’Atenea Niké, projectat per Cal·lícatres, un dels arquitectes més rellevants de l’esplendor atenesa durant l’època de Pèricles, forma part de la etapa clàssica iniciada en 490 a.C amb les guerres Mèdiques i finalitzada amb la mort d’Alexandre el Gran al 323 a.C. Va ser promogut pel general atenès Cimo II, rival polític de Pèricles. Per aquest motiu, la seva construcció no va ser possible fins després de la mort del mandatari atenès (421 aC) i un cop començada la Guerra del Peloponès. Moment dels historiadors Tucídides i Herodot. Dramaturgs: Sòfocles, Esquil i Eurípides (tragèdies); Aristòfanes (comèdies). Filosofia: Sòcrates, Plató i Aristòtil. Medicina: Hipòcrates. Art: Consolidació dels ordres arquitectònics: dòric, jònic i corinti. Estil Grec clàssic. Anàlisis formal i tècnic: Sistema de construcció: Arquitravat (amb elements verticals (suports) i horitzontals (cobertura), i es defineix per l’alçat de l’edifici). Material utilitzat: Marbre de la pedra del Pentèlic tallat en forma de carreus regulars i ben escairats. És un temple amfipròstil i tetràstil (quatre columnes a les façanes anterior i posterior). Construït sobre una plataforma (estilòbat) elevada per tres esglaons (esterèobat). La petita cel·la interior presenta dues pilastres in antis a l’entrada. Estructura adintellada, coberta a doble vessant i ús de columnes com elements de suport i decoratius, situades als dos pòrtics que delimiten longitudinalment la construcció. Els elements sustentadors i sustentats són d’art jònic. Les columnes jòniques estan formades per una base amb dues motllures tor (convexa) i escòcia (còncava), un fust monolític amb els cantells plans i un capitell decorat amb volutes. La voluta de l’extrem anterior de cada capitell dels quatre angles, es troba inclinada tangencialment, amb l’objectiu de crear una estereometria més perfeccionada. L’entaulament s’estructura per mitjà d’un arquitrau dividit en tres franges planes i llises superposades; el fris, amb relleus continus i en sentit narratiu, on es descriu les lluites entre grecs i perses; i la cornisa, sobre la qual es drecen el frontó i les acròteres. La coberta era a dos aiguavessos, amb dos frontons triangulars, ara, desapareguts. La planta és molt simple, rectangular, amb dos pòrtics als costats curts, anomenat pronaos l’anterior i opistodomos el posterior. L’espai intern està ocupat per una sola estança (naos o cel·la), on s’hi trobava l’estàtua monumental de fusta policromada que representava la victòria (Niké) sense ales (àptera). Significat: El temple d’Atenea Niké o Atenea Victoriosa era bàsicament un altar d’acció de gràcies (ex vot) dedicat a aquesta deessa grega de la Saviesa i de l’Estratègia en la guerra, patrona de la ciutat d’Atenes. Segons la llegenda, la escultura d’Atenea Niké la van representar sense ales perquè mai no pogués abandonar Atenes. Funció: La determinació de construir un temple a la Victòria semblava tenir funcions propagandístiques destinades a commemorar la victòria sobre els perses a la Batalla de Salamina (448 aC) i el tractat de pau que va signar Càl·lias amb els perses l'any següent (449aC), amb el qual es va posar fi a les guerres mèdiques. També es realitzaven cerimònies religioses a l’exterior del temple i es custodiava la imatge de la divinitat i el tresor a l’interior del temple. Decoració: El fris és de relleus, descriu les lluites entre grecs i perses, a les Guerres Mèdiques, a la Guerra del Peloponès, esdevinguda durant la construcció del temple, i també hi ha representacions de temes mítics com ara la centauromàquia i la gigantomàquia. Per la tècnica emprada es creu que els escultors eren deixebles de Fídies, encara que una part dels relleus s’atribueixen a Cal·lima. Una part dels relleus representen a Atena envoltada de les victòries (nikai), aquestes foren esculpides amb la tècnica dels “draps molls”, que permet destacar l’anatomia. Una de les més representatives és la de la Victòria traient-se la sandàlia. Els frontons, destruïts, també estaven decorats amb escenes de la deessa Atenea. Part dels relleus es conserva al British Museum i la resta són avui dia al Museu de l’Acròpoli, amb facsímils in situ.

Teatre d’Epidaure

Teatre d’Epidaure. Policlet el Jove (Argos, S. V-IV a.C). 350-330 a.C (S.V a.C). Tipologia: Teatre. Localització: Epidaure, al Peloponès (Grècia). La integració a l’entorn del paisatge és excel·lent i demostra l’estreta relació que hi havia entre art i natura en el món grec. Situem la construcció d’aquest teatre a finals del període clàssic, quan ja es començava a entrar en l’anomenat període hel·lenístic. S’iniciaran les guerres del Peloponès enfrontament de les diferents polis gregues en contra de la supremàcia d’Atenes. Totes les ciutats gregues van passar a ser sotmeses per un rei de Macedònia anomenat Felip (338 aC) pare d'Alexandre el Gran. Mort d’Alexandre Magne [323 a.C]. Amb la mort de Filip, l’imperi es va dividir en varis regnes. Difusió de la cultura grega i diversificació. Creació d’escoles hel·lenístiques. Biblioteca d’Alexandria. Desenvolupament de les matemàtiques: Euclides i Arquímedes; Filosofia: Predomini d’Aristòtil (mestre d’Alexandre el Gran) i nous moviments: Epicur i Zenon. Literatura: Teòcrit, Calimac i Menandre. Canvi cultural, nova manera de veure el món. Estil Pas del Grec clàssic al Grec hel·lenístic. Material: pedra Sistema constructiu: l’edifici de sistema arquitravat (Conjunt d’elements verticals (suports) i horitzontals (cobertura) i es defineix per l’alçat de l’edifici, encara que aquest no en té. Elements de suport i suportats: grades i murs laterals per aguantar el terreny (murs de contenció) Aprofitament dels turons propers per construir-hi les graderies. El teatre d’Epidaure es divideix en tres parts: l’orquestra, la càvea i les construccions escèniques (prosceni i escena). L’orquestra, espai totalment circular, té el terra de sorra i un altar de pedra, ja desaparegut, al centre. Al seu voltant, hi ha la càvea de 120 m de diàmetre que puja pel vessant de la muntanya fins a una alçada de 24m. La càvea té forma de semicercle i una magnifica sonoritat, aprofita el desnivell de la pendent, i la seva funció és acollir els espectadors. Està dividida en 2 nivells de graderia, ja que la separa un passadís perimetral anomenat diazoma. La part inferior està dividida en 12 sectors i la part superior en 22 sectors. L’aforament del teatre era de 15.000 espectadors que ocupaven dos tipus de seients: els del poble, consistents en grades llises de pedra, i els de les personalitats polítiques, reforçats amb respatller i braços. Finalment hi ha les construccions escèniques, de planta rectangular, disposades en posició tangent de l’orquestra. En aquest espai hi havia l’escena, un edifici de dos pisos i un balcó, avui destruïts, que podia representar diverses coses segons els decorats davanters pintats, i que també servia de magatzem i vestidor. El prosceni era un espai elevat situat entre l’orquestra i l’escena, que és on es desenvolupava l’acció teatral. Significat: Formava part del Santuari d’Asclepi, déu de la Medicina. El teatre va néixer com a conseqüència de les jornades festives que els grecs dedicaven al déu del vi, Dionís. Això explica la construcció al mig de l’orquestra, d’un altar destinat als actes rituals en honor del déu. Funció: Representativa i religiosa. Representació de les tragèdies dels dramaturgs clàssics, entre ells Sòfocles, Eurípides i Èsquil. I les comèdies d’Aristòfanes. Contingut: L’acció dels actors es desenvolupava al prosceni. L’acústica d’aquest espai és tan precisa, que es pot sentir els actors sense cap problema.

Altar de Zeus

Altar de Zeus Desconegut. Tipologia: Altar Localització: Pergamonmuseum (Berlín). Es va construir entre 180-160 a.C, durant el regnat d'Èumenes II (197­159 aC), després de la Pau d'Apamea que consolidà el poder dels atàlides. Situem aquesta construcció en el període hel·lenístic quan es va fragmentar l’imperi macedoni en diversos regnes, i la cultura grega es va traslladar cap a Orient, on van prosperar noves ciutats, com Pèrgam o Alexandria. Malgrat la decadència política, la sòlida cultura grega va servir de referència als regnes orientals, que van reflectir aquesta hel·lenització en les seves creacions artístiques. Aquest canvi cultura va ser una nova manera de veure el món, el qual va suposar la creació d’escoles hel·lenístiques, la creació de la biblioteca d’Alexandria, el desenvolupament de les matemàtiques (Euclides i Arquímedes), el predomini d’Aristòtil (mestre d’Alexandre el Gran) i nous moviments: Epicur i Zenon) i la literatura de Teòcrit, Calimac i Menandre. És considerat l’altar més gran de l’antiguitat. Va ser descobert a la darreria del segle XIX per l’enginyer alemany Carl Hummann i el seu equip durant unes excavacions arqueològiques. El 1930, la façana de l’altar va ser desmuntada peça a peça i traslladada a Berlín. Estil: Grec hel·lenístic. Material: Marbre. Sistema constructiu: Arquitravat. En origen, l’altar de Zeus constava d’un podi de planta quadrangular de 7 metres d’alçada, sobre el que s’erigia una columnata jònica amb entaulament i coberta plana -decorada amb diversos animals fantàstics i mitològics-, que a la façana oest en forma de “U” i deixava al mig una escalinata impressionant, Aquesta escalinata, que a la part baixa envoltava tot el podi, conduïa a un pati interior tancat on hi havia l’altar dels sacrificis al déu. Les parets exteriors del podi estaven decorades amb un fris continu d’alt relleu de més de 120 metres de llargada, i el pati interior, amb un fris esculpit igualment, de temàtica mitològica. De tot el conjunt només n’ha arribat als nostres dies la façana amb parts del fris exterior amb escenes de la Gigantomàquia. Les figures representades s’entrellacen i conformen les diferents escenes, on es mostra actituds violentes dels personatges dins la manera expressiva i dinàmica de la estatuària hel·lenística. Funció: Religiosa i Civil, la qual adquireix entitat arquitectònica fins esdevenir un monument gairebé independent. És l’expressió màxima. Tema: Dos frisos. Un interior sota el pòrtic, dedicat al presumpte fundador del llinatge atàlida, Tèlef, fill d’Hèracles, i un altre d’exterior de gairebé 200 metres [en origen] i que representa la Gigantomàquia, és a dir, la lluita dels deus olímpics -l’ordre contra els gegants -el caos. Significat: L’elecció temàtica té la finalitat d’associar la victòria del poble atàlida [identificat amb els deus] sobre els bàrbars gàlates [identificats amb els gegants]. Zeus, que és agafat com a model del rei Èumenes II, i Atena, deessa protectora de la ciutat, de la saviesa i de l’estratègia de la guerra, són els personatges que adquireixen un paper més rellevant en aquest fris.