Autors Clau i Tendències de la Poesia Catalana

Andrés Estellés: Poeta de la Vida Quotidiana

Andrés Estellés començà a escriure poesia a la postguerra, però va ser conegut a partir dels anys 70. L'obra poètica d'Andrés Estellés no és fàcil de classificar, ja que és original i exuberant. Escriure poesia per a ell fou quasi una necessitat, fou apassionat en el fet de retratar la vida quotidiana. Els seus temes predominants són l'amor, la mort, el sexe, la por, la ciutat, el camp i la dona.

Estellés fa ús del sentiment cívic col·lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble. La pàtria no és per a ell un mot buit, sinó el drama col·lectiu d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional oprimida per un règim de tenebres.

És un poeta de descripcions detallistes. En plena postguerra, Estellés manté una actitud de cronista apassionat i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments que constitueixen el seu món de cada dia amb una poesia molt personal que és l'essència de València i la seua gent. A través de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i l'amor, Estellés expressa la glòria i la misèria d'un país. El resultat és un discurs absolutament digne amb què formula una crònica amarga i al mateix temps esperançadora.

Forjà el seu propi llenguatge literari amb un vocabulari col·loquial que aprengué a l'Horta durant la infantesa i mantingué durant tota la vida.

Salvador Espriu: Meditació sobre l'Existència

Salvador Espriu va nàixer el 1913, va estudiar dret i l'any 1933 féu un viatge per Egipte, Grècia i Palestina, on redescobrí les mitologies clàssiques que quedaran reflectides en les seves obres.

Abans de la guerra farà prosa i en la postguerra apareixerà la seva obra poètica i serà quan aconseguirà un reconeixement com a autoritat poètica i moral. Creà un món atemporal, al qual es consagra i és el principi d'una meditació sobre la condició de l'home i de la seva llibertat.

Per a ell, la mort és l'última realitat de l'existència humana, i ho transmet en les seves obres mitjançant un estil auster, sec i precís.

Es poden dividir en tres les obres poètiques d'Espriu:

• Satírica: es mostra un món grotesc on les persones assoleixen un caràcter de titelles. Exemple: Les cançons d'Ariadna.
• Elegíaca: exposa la desolació davant la mort, el pes inexorable del temps i la superficialitat del gènere humà. Exemples: Cementiri de Sinera (1946), El caminant i el mur (1954) i Final de laberint (1955).
• Cívica o didàctica: pretén fer un crit per la dignitat i la llibertat dels pobles, amb un missatge en to didàctic i d'esperança al poble. Exemples: La pell de brau (com a emblema) o Llibre de Sinera (1963).

En el moment en què triomfaven les noves tendències literàries del realisme històric, la poesia cívica d'Espriu va adquirir un gran ressò.

Característiques de la Poesia Catalana Actual

La dècada dels 60 suposa l'aparició de nous escriptors que seguiren una idea de discurs autònom sotmès a les seves regles interiors, on buscaven sintonitzar amb la resta del domini lingüístic a partir del simbolisme, el surrealisme i l'avantguardisme amb l'objectiu d'aconseguir una lírica moderna, on l'objectivisme i la denúncia social se substitueix per un subjectivisme i simbolització del món personal.

A la dècada dels 80, la normalitat lingüística i literària comportà l'aparició de joves que s'iniciaven en la lírica; i es van establir així tres directrius en la lírica recent:

• La realitat presentada des d'un intimisme i una experiència quotidiana.
• La que connecta amb l'avantguarda i l'experimentació.
• La que desenvolupa la tradició simbolista des de l'intimisme fins al surrealisme.

Serà a la dècada del 90 quan els autors tendeixen a l'autobiografia i a la intimitat i manifesten un cert escepticisme, i serà en aquesta època quan s'observarà una tendència al recolliment amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims i al·lusius.

La poesia catalana actual compta amb una multiplicitat de propostes poètiques i de qualitat, cosa que fa difícil establir unes tendències clares i definides, ja que les línies que es poden resseguir són amplíssimes i quasi inesgotables.

Miquel Martí i Pol: Poeta Popular i Social

Miquel Martí i Pol és un dels poetes més populars de la llengua catalana i la seva poesia ha aconseguit un gran ressò social, entre altres coses perquè transcendeix la realitat de l'àmbit de la seva malaltia i del temps històric concret, i crea un paisatge interioritzat.

Començà amb una poesia de contingut espiritual, de diàleg amb Déu i l'home, com en Paraules al vent, i la tuberculosi que patí en l'època marquen aquesta poesia. Després d'una crisi social i espiritual enceta una etapa de realitat social amb obres com El poble i La fàbrica, on descriu la vida de l'obrer (amb què el poeta es refereix a les persones que formen part de la seva vida, de vegades amb noms concrets). El seu compromís social es multiplica i això du a alguns cantautors com Lluís Llach a musicar els seus poemes.

L'esclerosi múltiple que li fou detectada li comportà un altre canvi de registre amb un to més intimista, inicia així la seva última etapa que resultà la més fructífera, ja que la societat s'entrega més a ell i el considera un profeta de la seva terra, cosa que fa que els seus llibres arribin a tothom i la societat literària el guardona amb tota mena de premis.

L'obra de Martí i Pol és un fenomen únic d'estimació popular degut a la seva poesia essencialment comunicativa. L'experiència moral i biogràfica que comunica són presentades amb un llenguatge que defuig de l'artificiositat i l'apropen al seu poble.

La Poesia Catalana de Postguerra

Abans del cop d'Estat de 1936, la poesia catalana havia assolit uns nivells notables de qualitat literària. Quan es va reprendre l'activitat poètica, la poesia de postguerra seguí les línies bàsiques anteriors a la guerra: la simbolista, una d'investigació oberta per les avantguardes i una altra més realista.

La influència simbolista postula l'ús sistemàtic del ritme de les paraules i els símbols. Va ser evolucionant cap a la "poesia pura", donant lloc a una poesia intel·lectualitzada, conceptista i amb un alt grau d'abstracció. Durant aquests anys es van seguir emprant tècniques simbolistes, però la temàtica dels poemes enquadrats en aquesta línia s'obre més a l'exterior.

Pel que fa a la tendència avantguardista, sobretot surrealistes (en el cas de Foix), la investigació el va portar a convertir la recuperació de les veus de la tradició medieval catalana en una manifestació d'avantguarda, raó i bogeria. Van aparèixer grups d'escriptors que van insistir en l'experimentació amb el llenguatge, sobre la forma i el contingut, com Joan Brossa.

La tendència realista va estar influïda per la crítica marxista i l'existencialisme. Propugnava el compromís dels intel·lectuals amb el seu temps i amb la col·lectivitat, i una postura de crítica i denúncia social de la dictadura. Defensava l'ús d'una llengua més directa i col·loquial, una forma més narrativa i vers lliure. Els temes són la reflexió moral, la denúncia social i política, la temàtica satírica i la quotidianitat.