Les Avantguardes Catalanes: Característiques i Figures Clau (Foix, Riba, Salvat-Papasseit)

Les Avantguardes Catalanes

Les avantguardes catalanes no van organitzar mai un front coherent de lluita ni van aconseguir una autèntica incidència pública. Les seves característiques principals van ser:

• Implantació molt desigual a tot el territori.
• Les avantguardes artístiques desenvolupades fora del país van ser les més originals i agressives (Barradas, Torres-García, Dalí).
• Les literàries, per contra, són una cadena d’actituds individuals i episòdiques.
• No van ser, exceptuant Dalí, unes propostes originals i coherents.
• Van tendir a reduir la subversió a simples exercicis de cultura o modernitat, o a simples investigacions formals, i només rarament la van portar fins a les darreres conseqüències artístiques i morals.

El Futurisme Català

A part del moviment Surrealista que, com ja hem vist, va triomfar a la literatura catalana a partir del 1928-30, el moviment avantguardista més important que trobem a la literatura catalana és el Futurisme. Aquest Futurisme, però, és un intent de sintetitzar les propostes de Marinetti amb les que, a poc a poc, s’havien anat articulant al voltant del grup de pintors cubistes, que a Catalunya van tenir especial incidència.

El Futurisme, entès en aquest sentit, s’inicià en la literatura catalana el 1916, va conèixer els seus moments més brillants entre 1918-21 i va desaparèixer entre 1922-25. Així, entre 1916-22 van aparèixer revistes (“Trossos”, “Arc Voltaic”, “Un Enemic del Poble”, “La Columna de Foc” i “Proa”) i manifestos que resulten més incoherents i menys agressius que la pràctica poètica.

Figures Clau de l'Avantguarda

J.V. Foix (1893-1987)

És el poeta del virtuosisme, especulador de la llengua, investigador de l'invisible. Va mantenir tota la seva vida una actitud avantguardista. De vasta cultura clàssica, s'interessà ben prest pels moviments d'Avantguarda. Dels dos mons extraurà una llengua inconfusible i rica, on mescla neologismes i arcaismes que el faran absolutament singular dins el panorama de la literatura del seu temps.

Cal destacar Sol i de dol, llibre de sonets que es considera la seva culminació. El poeta es pregunta sobre la imaginació, els somnis i la recerca. De to oníric, emparentat amb el surrealisme, Foix no és fàcil d'entendre, per la seva riquesa lingüística, per les imatges innovadores, per la mescla d'elements antics i els moderns.

Carles Riba (1893-1959)

Poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic. La seva poesia consta de Primer llibre d'Estances (1919), el Segon llibre d'Estances (1930), Tres suites (1937), Elegies de Bierville (1943), Salvatge cor i Esbós de tres oratoris (1953).

Trajectòria i Obra

A causa de la guerra s'exilia el 1939. A l'exili tradueix autors clàssics per a la Fundació Bernat Metge. Forçadament allunyat de la vida pública, esdevé el mestre de les noves generacions. De la seva tasca com a traductor cal esmentar l'Odissea d'Homer.

• A Estances (1930) Carles Riba mostra un gran domini lingüístic, on la frase esdevé musical, amb influències dels models clàssics grecs, Dante i Petrarca, i d'Ausiàs March i altres models.
• Tres suites, poemari més proper al concepte de "poesia pura", la preocupació formal dona com a resultat una lírica hermètica.
• Les Elegies de Bierville, escrites a l'exili, determinen un abans i un després en la seva pròpia poesia i, fins i tot, en la lírica catalana. S'hi fonen tres realitats bàsiques: el jo personal del poeta, el del seu poble i Grècia entesa com a pàtria comuna.
• Després, Riba dóna a conèixer Del joc i del foc (1946) on el poeta adopta la forma japonesa anomenada tanka; Salvatge cor (1952), format per sonets on reflexiona sobre l'experiència personal, i Esbós de tres oratoris (1957), on l'autor exposa les seves preocupacions espirituals mitjançant una poesia dramàtica i narrativa.

Salvat-Papasseit

Des del 1907, en què queda orfe de pare, fins al 1919 treballa a la secció de llibreria de les Galeries Laietanes. De salut feble, la tuberculosi va estroncar una trajectòria en la qual Salvat parla d’allò que ha viscut, fins i tot d’allò que ha desitjat. La misèria, la malaltia i la impotència el fan parlar de llibertat, de somni, d’optimisme vital. La seva poesia li permet transformar la realitat depriment.

Entre el Modernisme i el Futurisme

Cap al 1914 ingressa a la “Joventut Socialista” i comença a escriure a publicacions revolucionàries amb el pseudònim de Gorkiano. Aquest és un període on té preferència per la llengua castellana i on s’aboca a la crítica politicosocial. Decebut del socialisme, Salvat va tendir a un anarquisme molt personal, amb algunes idees vagament cristianes. Aquests primers textos ideològics poden vincular-se a les idees del Modernisme més regeneracionista.

El 1917, Salvat descobreix l’avantguarda, que li permet conjugar la revolució ideològica amb la més formal, i escriu el seu primer poema “Columna vertebral: Sageta de foc”, una barreja de tòpics modernistes i futuristes.

El 1917 publica Poemes en ondes hertzianes, un títol que fixa amb precisió els límits del contingut: el maquinisme urbà. Salvat desarticula el discurs tradicional, elimina els signes de puntuació i trenca els versos en escalons. Empra les “paraules en llibertat” de Marinetti, el Collage i el Cal·ligrama.

2. La recerca d’una poètica

L’irradiador del port i les gavines (1921), com el seu títol indica, representa la dualitat: maquinisme / realisme intimista i elegíac. És una obra que combina elements futuristes amb altres d’un realisme més humà: importància de l’amor i del somni, per compensar una realitat miserable, i que es convertiran en els temes de les obres posteriors.

3. La plenitud d’un poeta

La gesta dels estels (1922) i Poema de la rosa als llavis (1923).

Els títols d’aquestes obres ja eliminen les referències maquinístiques i potencien les més simbòliques dels estels i la rosa. A La gesta..., el poeta expressa la voluntat de trencar amb els designis avantguardistes/maquinístics i, alhora, de cantar una realitat natural i senzilla.

Amb tot, Salvat va retenir molts ingredients d’avantguarda: juxtaposició, supressió de majúscules o de punts i comes, la ruptura del vers, etc. De fet, l’autèntica troballa del llibre consisteix en la fusió d’aquests elements amb d’altres trets de la cançó popular. Així, La gesta desenvolupa un realisme que, a la vegada, és intimista i somniador, elegíac i optimista.

Poema de la rosa als llavis és l’expressió més pura de la poètica salvatiana. És un recull unitari que explica una història d’amor des del seu inici fins que acaba. Una història que pot remetre a un amor viscut -o imaginat i, per tant, desitjat amb tanta força com si fos viscut- durant una estada en un balneari al sud de França. Es tracta d’una poesia no programàtica que mescla propostes més avantguardistes amb altres de la tradició de la cançó d’amor culta o popular. Així, podem trobar cal·ligrames, segmentació de versos i absència de puntuació al costat de versos ben mesurats, referències a la poesia trobadoresca, a la mitologia clàssica o a la tradició cristiana. A Poema de la rosa, l’amor és com una mena de religió que el poeta -el sacerdot, l’experiència- mostra a la veu femenina -la novícia, la inexperiència-. L’amor és, també, i sobretot, per a Salvat, la font de creació.