Balls de Saló: Guia Completa de Conceptes, Estils i Història

Què són els Balls de Saló?

Podem dir que el ball és un fet social que agrupa les persones, ja sigui en festes públiques o privades. Per ball, també, entenem l'acció de ballar, que consisteix a fer canvis amb els peus, el cos i els braços seguint un ritme determinat. En les modalitats del ball s'executa una successió regular de passos i posicions al compàs de la música que s'anomena coreografia.

Amb els balls de saló ens referim a aquells balls de parella que tenen una seqüència coreogràfica determinada al ritme de diferents modalitats. Els balls de saló els podem definir com les danses que un grup de persones ballen, en parella, en una sala o saló i també en espais oberts. El ball és un enllaç de moviments apresos que volen formar una coreografia. Els balls de saló tenen una vida molt activa pel que fa a l'ensenyament, a la competició i a l'organització.

Elements Clau dels Balls de Saló

Línia de Ball

La línia de ball és la direcció que pren la parella en els seus desplaçaments per la pista, al llarg de les evolucions. La línia de ball correcta es basa en donar voltes a la pista en el sentit contrari a les agulles del rellotge. El noi sempre surt ballant de cara a la línia de ball.

Posicions i Postures (Noia i Noi)

En general, la posició i la postura de la major part dels balls de saló han de seguir aquestes directrius:

• Amb el cap aixecat i l'esquena recta.

Normalment, la mà esquerra del noi agafa la mà dreta de la noia, amb el braç a l'altura de l'espatlla, més o menys estirats segons els balls. El braç dret agafa la noia per l'esquena, una mica per sota de l'omòplat i l'acompanya o la deixa anar, segons les seves evolucions. Els braços dret i esquerre han d'estar en línia (els colzes a la mateixa altura), una mica separats del cos i amb les espatlles relaxades.

La mà dreta de la noia agafa la mà esquerra del noi, i el braç dret de la seva parella, sense deixar caure ni fer pressió cap avall.

La distància entre els balladors depèn de la modalitat de ball. Per exemple, la distància no és la mateixa al tango (molt a prop) que al vals (molt lluny).

A més de la postura bàsica, en alguns balls, segons la modalitat, hi trobem diferents posicions dels components de la parella: de costat, de cara, d'esquena, interposada i oberta, en els quals els braços i els peus també es col·loquen de forma diferent.

Passos de Ball

Un pas és el moviment coordinat dels peus de cada ballador/a amb la seva parella. Cada modalitat té un pas bàsic, que és el que se seguirà durant tot el ball; segons la figura, però, pot variar o modificar-se. Els passos han de fer-se al ritme de la música, coincidint amb els temps del compàs musical.

Els passos més importants són el pas puntejat, el pas picat, el pas girat, el pas perseguit, el pas encadenat, el pas saltat i el pas creuat.

Les Figures de Ball

Són passos diferents, encadenats, que fan un dibuix amb els peus i amb altres parts del cos. Gairebé totes les figures són adaptables a la majoria de balls; el que diferencia unes figures de les altres és el matís que els dona el ritme del pas bàsic de cada modalitat musical.

Les figures poden ser complexes o simples. Les complexes són les que estan formades per diferents figures simples, com ara els diferents enllaços amb les mans, les voltes i els girs.

Els guarniments són gestos amb diferents parts del cos que completen les figures i el ball en general, i que marquen l'estil dels que ballen.

Coordinació de la Parella en el Ball

En la majoria de balls de saló, els passos del noi i els de la noia són oposats però simultanis, com un mirall. L'efecte visual és precisament el mirall.

El noi és normalment qui porta la iniciativa en el ball, controla l'espai i s'anticipa al següent pas o figura. El noi, doncs, ha de tenir clar el canvi de pas que s'ha de fer per poder indicar-ho a la seva companya. El paper del noi en el ball pren el protagonisme en la fase de decisió de les evolucions.

La noia, en canvi, té un paper molt més important en l'execució de les figures. Ha de saber deixar-se portar sense perdre el pas bàsic i entendre els missatges no verbals del company.

La mirada és molt important, perquè els ulls són un mitjà més de comunicació. Quan es balla, no s'ha de mirar mai als peus. Hi ha altres aspectes també molt importants perquè la coordinació de la parella sigui bona: l'harmonia del cos en el canvi de posicions, l'equilibri, el ritme, etc.

El Rock & Roll: Orígens i Característiques

Al començament de la dècada dels cinquanta es va produir als Estats Units el sorgiment d'una nova modalitat de música popular: el rock & roll, expressió que podria traduir-se per 'contornejar-se i rodar'. El terme Rock-and-Roll va ser utilitzat el 1951 per Alan Freed, disc jockey de Cleveland, pres de la cançó My Baby Rocks with a Steady Roll.

Els seus antecedents més directes cal buscar-los en el jazz, en els ritmes africans trasplantats als Estats Units pels esclaus i posteriorment desenvolupats en les comunitats negres: el blues i el gospel.

El rock & roll va néixer com a música clarament generacional, com una exigència de ruptura amb els gèneres musicals anteriors.

Va ser patrimoni d'una joventut que, per primera vegada en la història, no volia assemblar-se als seus majors, representants del puritanisme i el conformisme de la societat nord-americana.

Els primers enregistraments es van realitzar en les petites cases discogràfiques de Memphis, Nova Orleans i Chicago, el que va desencadenar la frontal oposició de les grans companyies, marginades del negoci, que van rebutjar al principi el rock & roll per amoral i obscè, per les seves referències massa explícites a la sexualitat.

La Vessant Rítmica del Rock & Roll

El rock & roll és, en realitat, una forma de blues rítmic; la seva estructura bàsica està constituïda pel blues de dotze compassos, entorn de la qual es realitzen variacions. Al costat de les guitarres elèctriques, destaca una base rítmica dominant, on el piano, la bateria que va passar a ocupar un paper preponderant i el baix marquen amb intensitat el començament de cada compàs de 4/4. Un tempo enèrgic i dinàmic, amb sonoritats dures i intenses, i un estil vocal estrident, de to aspre, constitueixen, així mateix, característiques bàsiques del gènere. La veu solista sol interpretar els textos, que incorporen termes de l'argot juvenil i estan freqüentment relacionats amb el tema del sexe i el món dels adolescents, pràcticament cridant, sil·labejant com en el blues.

El Vals: Història, Estructura i Variants

El vals és un elegant ball musical a ritme lent, originari del Tirol (Àustria) allà pel segle XII. El vals va conquistar el seu rang de noblesa durant els anys 1760 a Viena, i es va expandir ràpidament per altres països. Alguns autors creuen que el vals va tenir el seu origen en la volte, dansa de ball en tres temps practicada durant el segle XVI.

La paraula vals va néixer en el segle XVIII, quan el vals es va introduir en l'òpera i en el ballet. A l'origen tenia un moviment lent encara que, en l'actualitat, s'ha convertit en una dansa de ritme viu i ràpid.

En escoltar la paraula vals, de seguida es relaciona amb música clàssica, però la veritat és que el vals només és una forma musical i pot estar en qualsevol estil, per exemple en forma de ranxeres mexicanes, encara que el Swing sempre és el ritme més usat (el qual és de 4/4, en patró F, d, F, d). Frederic Chopin, el gran compositor i pianista polonès, va aportar una quantitat d'excel·lents valsos per a piano i, entre ells, el vals més breu denominat Vals del Minut. Els Strauss també van destacar com a grans compositors de valsos, especialment Johann Strauss fill. A Llatinoamèrica existeixen diverses variants com el vals peruà, vals veneçolà, el vals colombià, el vals brasiler i el vals equatorià amb característiques que difereixen de país a país. Podem dir amb exactitud que tant aquests compositors com molts altres, han arribat a formar una música que ha participat en el desenvolupament artístic, tan important per als humans. Es coneixen, per exemple, de Txaikovski peces tan famoses com el Vals del Trencanous, el Vals de La Bella Dorment o el Vals del Llac dels Cignes, de la mateixa manera que haurem escoltat peces de Strauss tals com el Vals dels Nuvis o el Vals de l'Emperador.

La Coreografia del Vals: Compàs i Ritme

La seva característica més significativa és que els seus compassos són de tres temps, és a dir, de 3/4. En el compàs de vals, el primer temps sempre és considerat com el temps fort (F), i els altres dos són febles (d). Així, el patró és F, d, d.