Bernat Metge, Roís de Corella i el Misteri d'Elx: humanisme i drama

Bernat Metge i Lo Somni

Bernat Metge: el seu llibre Lo Somni és introductori de l'humanisme a la Península. Naix a Barcelona entre 1340 i 1346. El 1370 jura com a notari. El 1396 mor Joan I; Metge estava al seu servei i és acusat de malversació i se'l responsabilitza de la mort del rei.

Obra: Lo Somni és una obra de circumstàncies, però, estudiant els personatges mitològics i les tècniques literàries, es constata que l'autor rescata el gènere antic del diàleg i deixa una obra a l'altura del gènere clàssic en una llengua romanç. Lo Somni és una obra suggeridora que convida a la reflexió.

Metge es basa en Petrarca, Plató, Ciceró... Lo Somni representa una nova corrent que torna a clàssics, amb diàlegs impregnats d'influències dels trescentistes italians. La consideració del text com a diàleg s'ha d'enfocar des de la recepció, ja que Metge dialoga amb els autors de l'antiguitat (Petrarca, Boccaccio). L'autor i els personatges, quan parlen amb Orfeu i Tirèsies, es mostren identificats. Metge aplica el que havia après de Petrarca: tècniques literàries i recursos retòrics.

Metge arriba a la idea d'immortalitat gràcies a una conjunció de classicisme i cristianisme (llibre I). En la descripció de l'infern hi ha una ressò de la Divina Comèdia, però els noms dels dimonis pertanyen a la mitologia. O sigui que és una hibridació de la tradició clàssica i la cristiana a la qual aspiraven els primers humanistes.

Però hi ha una disfunció moral: en els textos clàssics i mítics, les relacions humanes es basen en l'amor (llibre I), mentre que els autors cristians ho fan amb menyspreu, intransigència i odi.

1. Durant aquesta part, l'autor, que està tancat a la presó, rep en somnis la visita de l'ànima del rei Joan I, amb qui estableix un diàleg filosòfic i religiós sobre la immortalitat de l'ànima. Dels quatre llibres és el que més reflecteix el pensament humanista, posant en dubte totes les coses i argumentant racionalment.

2. Es coneix la identitat dels dos acompanyants del rei Joan; són personatges de la mitologia clàssica: Tirèsies i Orfeu. Aquest també és un element clarament humanista: la referència als clàssics. El rei Joan I explica que el destí de la seva ànima no és l'infern, sinó el purgatori, on la seva ànima serà purificada per després poder anar al cel. Aquesta part és un element molt important en la defensa de la innocència de Bernat Metge.

3. Orfeu fa una exposició de la seva vida i després descriu l'infern de manera comparable a Virgili i Dante. Tirèsies fa una dura crítica contra les dones, citant gairebé literalment fragments traduïts d'Il Corbaccio, de Boccaccio.

4. Per contra, Metge fa una extensa lloança a totes les dones, començant per l'antiguitat i estenent-se al llarg de la història. Para especial atenció a la reina Maria de Luna, volent guanyar-se'n el favor. Critica els homes i, més tard, comenta punt per punt els arguments contra les dones de Tirèsies. Finalment, el llibre acaba quan l'autor es desperta del seu somni.

Roís de Corella i les seves obres

Roís de Corella: escriu en un estil retòric i culte, en una prosa cuidada que imita els autors clàssics. La seva obra en vers es caracteritza per tractar l'amor des d'una perspectiva desenganyada i trista. La seva obra en prosa es divideix en dues grans parts: narracions mitològiques i religioses.

Pel que respecta a les obres religioses, tres de les cinc són vides de sants. En la vida de la gloriosa santa Anna, Corella escriu una àmplia i detallada biografia de la mare de la Verge, per presentar-la a Monpalau de Castellví, dama sense descendència, perquè amb l'exemple de santa Anna no es desesperi. Aquesta finalitat és clarament moralitzant.

Obres amoroses: la més interessant és La tragèdia de Caldesa. L'autor exalta la seva tristesa i el seu dolor i desitja la mort. L'enamorat veu com l'estimada abraça un altre home; Corella es refereix a ella amb un to pejoratiu, expressa l'odi que sent i ella confessa la culpa i diu que mereix l'infern.

Obres mitològiques: triomfen els amors desafortunats i tràgics, els lamentos de semideus i divinitats paganes. Lamentacions de Mirra, Narcís i Tisbe. La primera part està basada en les metamorfosis amb oportuns canvis, amplificacions i variacions pròpies de Corella.

La ficció sentimental contemporània —Boccaccio en la seva prosa vulgar i les Heroides— aporten a Corella el gust pels estats emocionals i la psicologia interna del personatge. Corella posa al servei de l'emotivitat dels seus lectors aquesta psicologia com a eina per involucrar-los en la trama i per a l'aprenentatge moral. Corella comparteix amb la ficció sentimental el procés d'enamorament com a element estructurador d'aquest tipus d'obra i conclou amb la mort com a destinació de l'enamorat. Hi ha una finalitat moralitzant o didàctica en les obres religioses i una clara voluntat satírica en alguns textos mitològics.

Misteri d'Elx

El Misteri d'Elx és una representació teatral que recrea la mort, l'Assumpció i la Coronació de la Mare de Déu i que se celebra a Elx des de l'edat mitjana. És una de les poques representacions de la litúrgia que encara es fa dins d'una església, i està declarat Patrimoni de la Humanitat des del 2001.

L'obra es divideix en dos actes, i s'escenifica cada 14 i 15 d'agost a l'interior de la Basílica de Santa Maria, a la ciutat il·licitana. Investigacions recents situen l'origen d'aquesta obra al voltant de la segona meitat del segle XV, contràriament amb les creences de la tradició local, que la relaciona, d'una banda, amb la conquesta de l'Elx musulmà (1265) i, d'una altra, amb la troballa de la imatge de la Mare de Déu dins d'una capsa de fusta el 29 de desembre de 1370, a la localitat propera de Santa Pola.

Es tracta de l'única obra del seu gènere que s'ha representat sense interrupció fins a l'actualitat; va superar fins i tot la prohibició de representar obres teatrals dins les esglésies per part del Concili de Trento. Va ser el papa Urbà VIII qui, el 1632, a través d'una butlla, va concedir el permís per continuar aquesta representació en concret. Tots els personatges són representats per barons, tractant de respectar així l'origen litúrgic medieval, que prohibia expressament l'aparició de dones en aquesta mena de representacions. El text del Misteri, llevat d'alguns versos en llatí, es troba íntegrament escrit en valencià; i la música és una amalgama d'estils de diferents èpoques que inclou motius de l'edat mitjana, del Barroc i del Renaixement.

Acte Primer (Vespra)

L'Acte Primer, anomenat «Vespra», té lloc el 14 d'agost. Comença amb Maria, Maria Salomé, Maria Jacobé i sis àngels presentant-se a la porta de la Basílica. Sona l'orgue de l'església. L'arxiprest i els cavallers recorren el cadafal cap a l'escenari i Maria entona un cant d'ajuda, dirigint-se al seguici que l'acompanya. Aquests, al seu torn, li declaren la seva lleialtat. Ella, llavors, s'agenolla i mostra la seva intenció de reunir-se amb el seu Fill.

Després, ascendeix acompanyada del seu seguici cap al cadafal, alhora que evoca, en una espècie de viacrucis, la Passió de Crist. Dalt, s'agenolla de nou mentre les dues Maries i els àngels romanen dempeus al seu costat. La Mare de Déu torna a expressar el desig de reunir-se amb el seu Fill. Més tard, les portes del cel s'obren i, dins d'una esfera granada i daurada anomenada «la magrana», un àngel descendeix per entonar un cant que saluda la Mare de Déu i li anuncia que el seu Fill li concedeix el seu desig.

L'àngel s'acosta a Maria i li lliura un palmell. Ella el pren i li fa saber el seu desig de veure's acompanyada pels apòstols en el moment de la seva mort. L'àngel ascendeix de nou al cel garantint l'anhel de la Mare. Sant Joan, vestit de blanc, apareix al peu de la rampa que condueix al cadafal, duent a la mà l'Evangeli. Un cop dalt, Maria li comunica la seva mort imminent i li lliura el palmell que li va concedir l'àngel. Ell el rep i entona un cant de tristesa.

Pujant cap al cadafal, l'apòstol Sant Pere, portant les claus del cel, es mostra sorprès pels esdeveniments. Arribat al llit de Maria, la saluda entonant un cant mentre sis apòstols més pugen per la rampa. En aquell moment, tres apòstols que entren a l'església per tres portes diferents se saluden entre ells i canten sorpresos per aquesta coincidència. Més tard pugen al cadafal i, ja tots junts, tots els apòstols (llevat de Sant Tomàs) entonaran una salve a la Mare de Déu.

Finalitzat el cant, Sant Pere es dirigeix a Maria i li pregunta sobre el misteri que ha reunit tota aquesta congregació. El seguici de la Mare es reuneix entorn de Maria i aquesta, entristeïda, demana als seus fills que l'enterrin a la Vall de Josafat. Amb les últimes notes, la Mare de Déu cau morta al llit i els apòstols, amb espelmes enceses, entonen un cant en què esperen la seva resurrecció.

Les portes del cel s'obren i cinc àngels (araceli) descendeixen cantant per prendre possessió de l'ànima de Maria, i després ascendeixen entonant els mateixos càntics. L'arxiprest de Santa Maria i els cavallers pugen al cadafal i besen els peus del cos difunt de la Mare. Els segueixen les dues Maries, els àngels i els apòstols. Després, Sant Joan col·loca sobre Maria el palmell daurat. Això clou el primer acte.

Acte Segon (Festa)

L'Acte Segon, anomenat «Festa», té lloc el 15 d'agost. Comença amb l'arxiprest i els cavallers pujant per la rampa i besant els peus de la Mare. Després d'ells, els apòstols es van situant al seu voltant. Maria Salomé, Maria Jacobé i el seguici d'àngels esperen a l'inici del corredor. Tres apòstols canten convidant el seguici a unir-se al sepeli.

Quatre dels apòstols descendeixen per la rampa i, contestant-se mútuament, el seguici i els apòstols ascendeixen junts fins al cadafal. Sant Pere recull el palmell que descansa sobre el cos de la Mare i, dirigint-se a Sant Joan, li el lliura demanant-li que el dugui. Aquest accepta i tots els deixebles, agenollats davant el cos de la Mare, inicien un cant preparant així el seu enterrament.

Finalitzat aquest cant, es posen dempeus i entonen el salm In exitu Israel d'Egipte, propi de la litúrgia d'exèquies. Intrigats pels cants, un grup de jueus apareix en escena a l'inici del corredor. Dos d'ells pugen cap al cadafal i descobreixen els apòstols al voltant de la Mare. Tornen cap avall i informen la resta del motiu de la intriga. Aquests, alterats, decideixen atacar el grup de deixebles amb la finalitat d'endur-se el cos sense vida de Maria i destruir-lo.

El gran rabí, que forma part del grup, interromp amenaçadorament el salm que els apòstols entonen. Els jueus comencen a pujar cap al cadafal. Sant Joan i Sant Pere intenten impedir el sacrilegi enfrontant-se al grup malintencionat, però aquests, més nombrosos, aconsegueixen arribar dalt i acostar-se al cos de Maria. Un d'ells, intentant agafar-lo, veu com les seves pròpies mans es paralitzen, com per un miracle. Els altres, testimonis d'aquest miracle, cauen de genolls, aclaparats i penedits. Canten suplicant a Déu la seva ajuda.

Els deixebles, compadint-se d'ells, els demanen que tinguin fe en la virginitat de Maria. El grup de jueus, encara agenollat, supliquen ser batejats, cantant així als apòstols, que reconeixen Maria com la Mare del Fill de Déu. Sant Pere els bateja. Els jueus es mostren joiosos i comencen a cantar donant gràcies a la Mare. Un d'ells, amb una creu alçada, inicia la processó que culminarà amb el soterrament de Maria.

L'orgue sona i les portes del cel s'obren. L'araceli torna a baixar, portant l'ànima de la Mare, i el cant dels àngels inunda la basílica anunciant la resurrecció de Maria. Els cavallers retornen a l'església acompanyant Sant Tomàs (segons la tradició, tornava de l'Índia, on havia estat enviat a predicar). Desconsolat per no haver pogut assistir al sepeli, Sant Tomàs entona un cant implorant el perdó de la Mare.

El cel s'obre de nou i Déu Pare, acompanyat de la Santíssima Trinitat, comença a baixar. Ell porta una corona daurada i la col·loca suaument sobre el cap de Maria. Una pluja vinguda del cel cobreix d'or l'escena; les campanes del temple repiquen i una salva de coets s'allibera mentre espectadors i actors culminen la representació cridant «Visca la Mare de Déu!». La Santíssima Trinitat i l'araceli retornen al cel, i els apòstols, al costat dels jueus, entonen finalment el Gloria Patri.