Bilingüisme: Definició, Tipus i la Relació amb la Diglòssia

Bilingüisme: Definició i Tipus

El bilingüisme és un terme que etimològicament fa referència a l’existència de dues llengües en un individu o grup social. *Stricto sensu*, els teòrics afirmen que el bilingüisme no existeix, ja que suposaria que un individu o una societat fos capaç de dominar dues llengües amb el mateix nivell de correcció en totes les situacions comunicatives i registres, i això és pràcticament impossible, ja que sempre n’hi ha una que predomina sobre l’altra.

En l’actualitat és difícil trobar algun estat on s’utilitzi una sola llengua (Islàndia, Portugal i Albània, a Europa). Podem parlar de diferents tipus de bilingüisme:

Tipus de Bilingüisme

Bilingüisme Individual

Està relacionat amb el poliglotisme, que s’imposa com una necessitat. L’individu és capaç de fer servir dos idiomes o més. N’hi ha de diferents tipus:

Tipus de Bilingüisme Individual

• Bilingüisme passiu: el parlant coneix dues llengües, però només n’usa una.
• Bilingüisme actiu: el parlant coneix i empra les dues llengües.
• Bilingüisme instrumental: un individu aprèn una llengua per raons laborals o econòmiques.
• Bilingüisme integratiu: s’aprèn una llengua per integrar-se dins d’un grup social (per exemple, els immigrants).
• Bilingüisme simètric: domina les dues llengües per igual en tots els àmbits d’ús.
• Bilingüisme asimètric: una llengua la domina més que l’altra.

Bilingüisme Social i Diglòssia

És la situació de bilingüisme més freqüent. Es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers dins d’una societat, els individus de la qual aprenen una llengua per transmissió natural (la pròpia) i una altra és la pròpia d’un altre grup.

És normal que en un mateix estat hi hagi bilingüisme, però no ho és tant que n’hi hagi dins d’una mateixa comunitat lingüística, on l’alternança idiomàtica sol estar desequilibrada en el sentit que no és uniforme per als dos idiomes. En aquest cas, podem parlar de bilingüisme unidireccional, on els parlants d’un territori amb una llengua pròpia es veuen obligats a aprendre’n una altra, però els parlants de l’altra llengua no aprenen la dels primers; per tant, només són bilingües una part de la població.

Quan el bilingüisme afecta el conjunt d’una societat, és més adequat parlar de diglòssia, més que de bilingüisme social.

La Diglòssia segons Charles Ferguson (1959)

Aquest terme és utilitzat per primer cop l’any 1959 per Charles Ferguson i fa referència a una situació lingüística relativament estable en què hi ha una varietat superposada (A), estable i estandarditzada, usada a la literatura i l’escola, però que no s’usa com a llengua de conversa ordinària. En aquest cas parlem de diglòssia interna, on la varietat A va unida a funcions formals i la varietat B per a les informals. Per tant, tenim una situació relativament estable i no conflictiva, ja que l’especialització de dues modalitats d’una mateixa llengua no posa en perill l’idioma.

La Nova Concepció de Joshua Fishman

Anys més tard, Joshua Fishman descriurà una nova concepció del terme diglòssic. L’aplica al diferent ús de les llengües en una mateixa comunitat lingüística: una llengua és emprada per a funcions formals (llengua A, alta) i l’altra s’empra en situacions informals (llengua B, baixa). En aquest cas parlem de diglòssia externa i sí que hi hauria conflicte lingüístic per esdevenir l’única llengua d'ús.

Fishman parla de bilingüisme com a fet individual i de diglòssia quan el bilingüisme afecta tota una comunitat lingüística. En distingeix quatre situacions:

Les Quatre Situacions de Fishman

• Diglòssia i bilingüisme (bilingüisme diglòssic): els membres saben expressar-se en dues llengües i les empren en funcions diferents. Per exemple, a Paraguai la llengua A és el castellà i la B el guaraní.
• Diglòssia sense bilingüisme: situacions de diglòssia interna (andalús i castellà, per exemple, a Andalusia) i situacions en què la llengua esdevé un “distintiu de classe”. Un exemple és el de Rússia abans de la Guerra Mundial, on els aristòcrates parlaven francès i el poble, rus.
• Bilingüisme sense diglòssia (bilingüisme neutre): en una societat els individus aprenen una segona llengua per voluntat pròpia, però no incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia. Per exemple, a les Illes Balears, la llengua pròpia és el català, però hi ha una segona llengua incorporada, l'ús de la qual no hauria d’afectar l’establiment natural de la llengua pròpia.
• Ni bilingüisme ni diglòssia: situació de les societats monolingües (portuguesos, islandesos, castellans a regions castellanoparlants...).

Pel que fa al cas del català, durant el segle XX ha estat en una situació de bilingüisme diglòssic, però actualment és llengua oficial i llengua de prestigi en els àmbits formals.

Bilingüisme Territorial

Es dona quan en un país trobem geogràficament ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques. Cadascuna d’elles disposa d’una sola llengua pròpia. És el cas de Bèlgica, per exemple: al nord es parla flamenc (holandès), i al sud való (francès); la capital és bilingüe, i a més hi ha unes petites regions de parla alemanya. També Suïssa n’és un altre exemple: hi ha quatre cantons amb una llengua pròpia cadascun (alemany, francès, italià i retoromànic, en una situació d’inferioritat oficial). Un altre cas relatiu al bilingüisme territorial és l’ús del francès al Quebec, al Canadà.