Bilingüisme, Normalització i Diglòssia: Conceptes Clau

El bilingüisme social i el conflicte lingüístic

El bilingüisme social és la situació en la qual, dins un mateix territori, hi ha un conjunt d'individus (grup A) que usa més d'un idioma: un de propi (llengua A), après per transmissió natural, i un altre de no propi, forani, arribat de fora (llengua B), pertanyent a un altre grup (grup B). Aquesta alternança idiomàtica sol estar organitzada en un desequilibri. Per això, aquesta situació reflecteix l'existència d'un conflicte lingüístic.

Fases del procés de bilingüització

1. Població monolingüe.
2. Primers contactes entre els grups A i B.
3. Extensió de la bilingüització al grup A.
4. Desaparició de monolingües en llengua A. Aquest fet es produeix per les següents causes:
   • Mort física dels més vells que encara només usaven la llengua A.
   • Els parlants de la llengua A que encara no s'havien bilingüitzat aprenen la llengua B.
5. Punt final del procés.

Desenllaç del bilingüisme social

L'abandonament definitiu de la llengua A, que ha anat perdent parlants progressivament a mesura que passava el temps, provoca que la llengua A no sigui utilitzada i, per tant, s'extingeixi. El conflicte lingüístic generat pel bilingüisme social crea una disjuntiva com a solució: la substitució lingüística. La situació que s'origina no és estable i implica l'abandonament progressiu de la llengua A o la seva recuperació plena.

La normalització lingüística

"Normalitzar", en general, vol dir fer normal una cosa o una situació. D'acord amb això, normalització lingüística designa el conjunt d'actuacions, eines i estratègies que una societat posa en marxa amb la intenció que la seva llengua pròpia recuperi els àmbits d'ús que ha perdut.

Com a normal s'entén que la llengua d'un territori sigui l'instrument habitual de comunicació de tota la comunitat. Un idioma està plenament en situació de normalitat quan es fa servir a tots els àmbits de comunicació formal i informal dins el territori que li és propi.

L'aplicació d'un procés de normalització lingüística es fa necessària quan una determinada comunitat, per diferents qüestions, s'ha vist sotmesa a tot un seguit de pressions que han fet recular o no han deixat avançar l'ús del propi idioma fins a posar-lo en perill de desaparèixer. Aquest concepte és una decisió social, cultural i política, presa conscientment pels membres d'una comunitat lingüística.

Característiques d'una llengua normalitzada

• a) No viu subordinada ni en conflicte amb cap altra llengua.
• b) Té una codificació acceptada per tots.
• c) S'usa en tots els àmbits i registres.
• d) És discriminada positivament fins a assolir la solidesa i les possibilitats reals d'ús entre els parlants.

No hem de confondre aquest concepte amb el de normativització, que és aquell procés mitjançant el qual una llengua és sotmesa a la regulació ortogràfica amb uns criteris científics i racionals.

La diglòssia

El concepte es va difondre l'any 1959 com un terme sociolingüístic a través d'un article de Charles A. Ferguson. En ell es defineix la diglòssia com una situació lingüística estable on hi ha una especialització funcional entre dues varietats d'una mateixa llengua —l'estàndard i la col·loquial—, molt allunyades pel que fa a la seva estructura.

Aquesta noció del concepte, però, la van ampliar autors posteriors per designar també aquelles situacions marcades per l'existència de dues llengües distintes. Una de les llengües és usada com a llengua de prestigi en la comunicació formal (alta), i l'altra, usada en les comunicacions informals i quotidianes.

Tipus i exemples de diglòssia

D'aquesta manera, s'ha arribat a diferenciar entre:

• Diglòssia interna: es dona entre dues varietats d'una mateixa llengua.
• Diglòssia externa: entre dues llengües distintes.

Alguns exemples de situacions diglòssiques són les següents:

• L'ús, a Europa, de la llengua llatina per a funcions culturals i litúrgiques, des de l'Alta Edat Mitjana fins a l'època moderna.
• L'ús de la llengua occitana, en terres catalanes, com a llengua pròpia de la poesia trobadoresca, entre els segles XII i XV.
• L'ús, en els països àrabs, d'una forma lingüística unificada anomenada àrab culte per a les funcions més formals, tant orals com escrites, molt diferent de les parles àrabs col·loquials.

Aquesta situació pot ser molt estable i duradora. Ara bé, en altres casos és només el pas forçós que ha de dur al canvi de llengua d'una determinada comunitat, és a dir, és una etapa del procés de substitució lingüística.