Blancaneus i els Set Nans: Anàlisi Profunda d'un Clàssic Disney

Blancaneus i els Set Nans: Un Clàssic Innovador de Disney

El motiu principal pel qual Disney es planteja fer un llargmetratge és perquè s'estava estenent als cinemes l'hàbit de fer sessions dobles, fet que va fer que decreixés molt el nombre d'encàrrecs de curts animats, ja que aquests curts es projectaven davant de sessions úniques. El 1933 pensa a fer un llargmetratge i això desperta una gran sorpresa i escepticisme. Molts deien que ningú aguantaria una hora sencera de ximpleries i els més radicals deien que una pel·lícula de dibuixos animats acabaria fent malbé la vista dels espectadors pels seus colors vius i plans. El 1934, Disney fa públic que farà la pel·lícula de Blancaneus i els Set Nans i s'està per fer-la 3 anys, invertint-hi tot el seu pressupost i el seu crèdit.

Al ser un projecte tan complex i inèdit, Disney es veu obligat a donar classes al personal contractat cada vespre i es va convertir en un projecte més meticulós. Disney veu Blancaneus massa pàl·lida i fa que li posin coloretes.

En aquesta pel·lícula es consolida la manera tradicional de fer films de dibuixos animats. El primer que es fa és el procés de disseny dels personatges. En aquesta primera fase, cap idea es descarta en un primer moment i es va depurant a partir del que es va descobrint. Actualment, encara és més complex: es contracta durant uns dies bons il·lustradors i se'ls fa retratar els personatges en diferents situacions. Una vegada que es tria quin aspecte ha de tenir cadascun dels personatges, es passa a la fase de sketchboard: el que es fa és desenvolupar el personatge als seus trets més generals i als seus trets més concrets: moviments dels braços, expressions de la cara, etc.

El tercer pas són les il·lustracions conceptuals: aquí es descriuen les atmosferes, les accions, l'ambientació que, un cop acceptades, passen a formar l'storyboard, que és el guió conceptual on s’explica què succeirà.

La quarta fase és el disseny preliminar dels escenaris on, amb tot luxe de detall i color, es descriuen perquè serviran de base per planificar l'animació i per fer els fons finals. El cinquè pas és la creació dels fotogrames clau i els ruffs, que són els esborranys de les accions. A partir del ruff es fa l'animació neta només amb línia (sisè pas). Setè pas: departament de color, entinta amb negre damunt d’acetat les imatges i per l’altra cara les tintes (color). Paral·lelament es creen els decorats finals, que són en gran format, damunt de vidre i pintats a l’oli. Finalment, es graven tots els acetats fent servir la tècnica d’stop motion i utilitzant la truca. Per animar a la Blancaneus i tots els personatges que no eren nans (bruixa, príncep...), es va utilitzar el rotoscopi. L'actriu a qui van filmar fent els moviments era una desconeguda ballarina que es deia Marjorie Belcher. Se la va gravar amb els vestits per veure el moviment de la roba i a partir d’aquí es van fer tots els dibuixos. Un dels personatges més destacats és la madrastra, el seu rostre va estar inspirat en una actriu que es deia Joan Crawford. El disseny i l'animació de la madrastra el va fer Art Babbit.

Un dels elements més revolucionaris de la pel·lícula i que li dona una imatge molt cinematogràfica al film és la utilització per primera vegada de la màquina multipla, creada pels estudis Disney i que s’havia fet alguna prova en les Silly Symphonies. Aquesta màquina permet la utilització de diverses capes de paisatge transparent, travellings i profunditat de camp a l’hora. El que mou són els dibuixos i no la càmera.

La pel·lícula es va estrenar el 21 de desembre de l’any 1937. A part de convidar a celebritats, també es va fer una crida al públic en general i, com que la pel·lícula s’havia acabat 10 dies abans, van fer els cartells els propis dibuixants i els van penjar per tot Hollywood per promocionar-lo.

Tota la reticència del públic que la va anar a veure va desaparèixer quan la presència de Blancaneus ja va captivar el públic, tant pel seu lirisme com pel seu plantejament cinematogràfic de moviment de càmera, també perquè demostra que el cinema d’animació pot anar més enllà del cinema de persones.

Quan ens presenten a la Blancaneus, aquesta està buscant aigua. Comença el lirisme quan ella converteix el pou en un pou dels desitjos. En aquesta escena veiem com l'animació supera els films reals, veiem com la veu de la Blancaneus retomba a l'aigua i crida al príncep. Veiem el vol dels ocells perfectament amb molt detall, cosa que ja s’exagera al final quan li porta el petó al príncep.

Un altre encert és l'ambientació. Disney va fer que s’estudiessin els grans il·lustradors europeus i va ambientar el conte amb aquests estudis.

El millor moment és quan confronten la situació d'ell cantant amb la bruixa tancant la cortina també. Finalment, ella també tanca la cortina com si fos un teatre (teló) i fa un fòs.

Una de les escenes de què estava més orgullós el propi estudi va ser quan la Blancaneus se l'emporten al bosc per assassinar-la. Escena molt estudiada, molt controlada el tempo, molt moviments de càmera...

Volien provocar una gran tensió i per això tenien clar que havien de despertar empatia, així que l’escena que ella troba l'ocellet abandonat és aquí quan empatitzarem. Aquest ocellet representa ella mateixa (que està sola, porta els mateixos colors). Quan ella és atacada veiem que juga constantment amb la figura d'ella d'esquenes que transmet una ombra i va jugant amb joc de plans on s'acosta l'assassí i ella cau sobre de l'ombra i fa un contraplà per veure l'atac. Quan ella fuig aprofiten al màxim la màquina multipla, ella entra al bosc, la càmera la segueix. Entren amb un travelling cap endavant al malson i sortim del malson amb un travelling cap endarrere. Aquest malson, que serà propi de Disney, serà molt expressionista, extret de l’expressionisme alemany. Aquesta escena és un encert perquè barreja els dos mons: el de l'animació moderna, el de Blancaneus, i per altra banda s'introdueix el món del cartoon. Es barreja la realitat i la ficció i queden molt conjuntats. Hi ha un món on viuen els personatges realistes i els cartoons (nans).

El fet interessant d’aquesta part és el plantejament que tota ella és una coreografia, i l’altre és que en molt poc temps són capaços de dotar de perfil psicològic a tots els personatges, i això demostra que han superat els estudis Fleischer, ja que ells no van poder dotar els personatges de perfil. En dos minuts, Disney ho aconsegueix. La cançó aibo és una de les 20 que canten, es van composar 50 i es van descartar 30.

Una altra escena impressionant és com la madrastra es converteix en bruixa. Aquí es veu l’enorme deute que té Disney amb el cinema de la Universal. La imatge és clavada a quan la noia baixa al castell de Dràcula. També s’intueix un element molt propi de l’escena de terror que sempre hi ha un espectador, en aquest cas és un corb, que ajuda a pujar l'atenció i a que ens identifiquem. La bruixa deu molt també a l’expressionisme cinematogràfic, però és una bruixa que és alquimista, recorda al bruixot de Metròpolis, tot i ser una bruixa utilitza electricitat per carregar el conjunt com Frankenstein. El moment més destacat és quan es transforma. Torna a treballar amb la forma del reflex impossible i com suggereixen el que està passant més del que veiem, la transformació la veiem a trossos i també és molt interessant el joc de líquids (barreja). Veiem un altre fet insòlit, una persona es transforma en un cartoon. És la primera transformació de personatge real a cartoon. Aquest final, quan troben la recepta, fan un travelling per acabar de donar por.

La pel·lícula va rebre molt bones crítiques i va ser un èxit de taquilla, duplicant la inversió que es va fer. Això va fer que Disney pogués crear uns grans estudis i a la cerimònia dels Oscar li van donar un Oscar especial per la pel·lícula, rèplica dels nans. Walt Disney és la persona que més Oscars ha rebut en la història del cinema, un total de 26.