La bogeria i el naturalisme a debat

La bogeria es publica el 1899, quan a Europa el model realist-naturalista ja està en crisi. La novel·la, malgrat el títol, no és ben bé la història d’un boig, Daniel Serrallonga. Es basa en una “nota presa del natural”, l’enterrament d’un antic client del despatx jurídic d’Oller, al qual havia assistit l’escriptor. Inspirar-se en fets o coses reals és freqüent en la novel·la realista-naturalista. El substitueix per un narrador-testimoni: un personatge inclòs en la història que presència els fets o li expliquen i que parla en primera persona. Un narrador anònim, que relata les diferents trobades que manté amb dos amics seus al llarg dels anys. Giberga, un metge i Armengol, advocat. En el transcurs de les seves converses, parlen de Daniel Serrallonga. Cadascun dels tres companys representa un punt de vista diferent sobre la bogeria.

Narrador (anònim) + Giberga + Armengol

Daniel Serrallonga

El metge, defensa el determinisme naturalista. Per ell, Serrallonga és boig per una qüestió d’herència. Resumeix la seva opinió amb la frase “Daniel Serrallonga ja va venir al món amb la sentència feta”. El narrador i l’Armengol no hi estan del tot d’acord. D’entrada, el narrador apunta cap a la responsabilitat social, com els mateixos han fet, la gent es diverteix amb el boig, les fomenta i, quan se’n cansa, el tanca en un sanatori mental i se n’oblida. El narrador, a més, no redueix l’ésser humà a la condició de producte de l’herència i el medi: creu que la ment humana és més complexa i que amaga misteris incomprensibles. Segons ell, existeixen altres factors, com la voluntat, que poden vèncer els condicionants biològics i ambientals. La novel·la es tanca sense cap conclusió. No demostra el determinisme, per tant, com fan les novel·les naturalistes el debateix, el converteix en tema de debat. Per altra banda, Oller pren partir: se li noten la simpatia i l’antipatia pels seus personatges (escena del passeig Colom de la bogeria) Trenca, doncs, amb la neutralitat del narrador naturalista.

Al pròleg que Zola escriu per a la papallona, l’escriptor francès ja establia diferència entre Oller i el naturalisme francès. Deia que Oller era un escriptor que s’emocionava amb els seus personatges. El sentimentalisme allunya Oller del naturalisme.