Les branques de la filosofia: Definicions i Criteris de veritat

1. Les branques de la filosofia

Definicions:

• Metafísica: estudia la realitat, què és ser, què existeix.

• Epistemologia o Gnoseologia: estudia el coneixement (què és saber, com coneixem).

• Lògica: estudia les regles del pensament correcte.

• Ètica: reflexiona sobre què està bé i què està malament.

• Estètica: estudia la bellesa i l’art.

• Antropologia filosòfica: reflexiona sobre l’ésser humà i la seva naturalesa.

Preguntes relacionades: Què puc conèixer? Què he de fer? Què és la realitat? Què és l’ésser humà?

2. Criteris de veritat

• Correspondència: veritat = coincideix amb la realitat. Ex: “neva” és veritat si realment neva. Representant: Aristòtil.

• Evidència: és veritat el que és evident per la raó. Ex: “2+2=4”. Representant: Descartes.

• Coherència: una idea és veritat si encaixa amb altres idees d’un sistema. Ex: teoremes dins les matemàtiques. Representant: Hegel.

• Pragmàtic: és veritat si és útil o funciona. Ex: “aquesta medicina és bona perquè cura”. Representant: William James.

• Consensual: és veritat allò que accepta la majoria després de debatre. Representant: Habermas.

3. Posicions gnoseològiques (coneixement)

• Racionalisme: el coneixement ve principalment de la raó. Ex: Descartes.

• Empirisme: el coneixement ve de l’experiència i els sentits. Ex: Locke, Hume.

• Criticisme: el coneixement és una combinació de raó + experiència. Ex: Kant.

• Comparació: Racionalisme = veritat dins la ment; Empirisme = veritat fora, en l’experiència.

4. Ètica i moral

Moral: conjunt de normes i costums que segueix una societat.

Ètica: reflexió crítica sobre la moral; analitza si és justa o no.

5. Personalitat i caràcter

Personalitat: conjunt de trets psicològics propis d’una persona.

Temperament: part innata, biològica (nens moguts, calms...).

Caràcter: part adquirida, formada per l’educació i l’entorn.

6. Els sofistes

Característiques:

Relativisme moral: no hi ha una veritat universal, tot depèn del context.

Escepticisme: dubten que es pugui conèixer la veritat absoluta.

Pragmatisme: valoren el coneixement útil, sobretot per convèncer (retòrica).

Dos representants:

Protàgores: “l’home és la mesura de totes les coses”.

Gòrgies: no existeix res; si existís, no ho podríem entendre ni comunicar.

7. Intel·lectualisme moral de Sòcrates

Idees clau:

Fer el bé és qüestió de coneixement.

El mal es fa per ignorància.

Virtut = saber.

Defensava l’universalisme moral (valors vàlids per a tothom) i l’objectivisme (hi ha veritats morals objectives).

Cercava la veritat amb el diàleg (maièutica).

8. L’eudemonisme d’Aristòtil

Objectiu de l’ètica: la felicitat (eudaimonia).

Com? Amb la pràctica de la virtut.

• • Virtuts ètiques: hàbits bons de caràcter (justícia, valentia...).

  • Virtuts dianoètiques: capacitats intel·lectuals (saviesa, prudència...).

• La felicitat és l’activitat de l’ànima d’acord amb la virtut.

9. L’emotivisme de David Hume

L’ètica no es basa en la raó, sinó en els sentiments.

Les accions bones o dolentes ens agraden o desagraden, emocionalment.

No és relativista, perquè hi ha emocions comunes a tots els humans (empatia, compassió).

Exemple: no condemnem el mal per lògica, sinó perquè ens fa sentir rebuig.

10. Ètica formal d’Immanuel Kant

Es pregunta: “Què he de fer?”

Les obres més importants:

Fonamentació de la metafísica dels costums

Crítica de la raó pràctica

Vol una ètica universal, no basada en conseqüències (com altres).

Ètica formal (no diu què hem de fer, sinó com decidir si és moral):

Imperatiu categòric: actua només segons una norma que puguis voler com a llei universal.

Distingia:

Acció contrària al deure: mentir, robar…

Acció conforme al deure: fer el correcte, però per altres motius (por, costum…).

Acció per deure: fer el correcte perquè és el correcte (moral de veritat).