Característiques dels Dialectes Catalans: Oriental i Occidental

Català Oriental

Rossellonès

• Vocalisme tònic de cinc fonemes.
• Tancament d'*o* tònica en *u*.
• Desinència *-i* de primera persona del Present d'Indicatiu.
• Construcció d’oracions negatives amb *pas*, sense l’adverbi *no*.
• Auxiliar *ser* per a alguns verbs intransitius.
• Gal·licismes lèxics i sintàctics.

Alguerès

• Vocalisme àton de tres sons: *a*, *i*, *u*.
• Distinció *v/b*.
• Article *lo* arcaic pronunciat *lu*.
• Morfema de primera persona del Present d'Indicatiu.
• Italianismes lèxics i sintàctics.

Central

• Iodització en algunes zones.
• Ús regular de les formes reforçades dels pronoms febles en situació preverbal.
• Morfema *-u* de primera persona del Present d'Indicatiu.
• Article determinat masculí *el*, *els*.

Balear

• Articulació de vocal neutra en posició tònica.
• Iodització generalitzada.
• Morfema de primera persona del Present d'Indicatiu.
• Article determinat *es*, *sa*, *ses*...
• Ús regular de l’article personal *en* i *na*.
• Forma plena de pronoms pronunciats tònics en posició postverbal.

Català Occidental

Nord-occidental

• Tancament d'*o* àtona en *u* davant d’una *i* tònica (*cunill*).
• Desinència *-e* de 3a persona (*ell pense*, *ell estave*...).
• Desinència *-o* de primera persona del Present d'Indicatiu.
• Obertura d'*e* en *a* en els grups inicials *en-*, *es-* (*ascala*, *ancendre*).
• Article determinant masculí arcaic *lo*, *los*.

Valencià i els seus subdialectes

• Distinció *b/v*.
• Articulació marcada dels finals consonàntics *-r*, *-rt*, *-nt*.
• Desinència *-e* de primera persona del Present d'Indicatiu.
• Combinació de pronoms febles OI / OD, en aquest ordre (l’OI no pren mai la forma *hi*, com passa en català central).
• Demostratius no reforçats (*este*, *eixe*).
• Gran varietat de diminutius afectius.

Castellonenc

Comprèn les comarques de l’Alcalatén, la Plana Alta i la Plana Baixa. En l’àmbit de la fonètica, és interessant ressenyar:

• La falta d’obertura de l'*e* inicial dels mots començats per *es-*, *em-*, *en-* (*emportar*).
• La reducció del sistema de les sibil·lants (*potser* > *potxer*, *dotze* > *dotge*, *faixa* > *faisa*).
• La pèrdua de l’oclusiva final en el grup *-nt* (*font* > *fon*).
• En les localitats interiors de la Plana Alta i l’Alcalatén, la pèrdua de la *-r* final i el manteniment de la *-d-* del sufix *-ATORE*.

Apitxat (Valencià Central)

El valencià central o *apitxat* abraça les comarques del Camp de Morvedre, l’Horta, Camp de Túria, Ribera Alta i part de la Ribera Baixa. Es caracteritza bàsicament per l’ensordiment (*apitxament*) de les sibil·lants sonores: *menjar* > *mentxar*, *tretze* > *tretse*, *casa* > *cassa*. Aquest fenomen s'ha intentat explicar a partir d’una evolució interna de la llengua, però mostra indicis de ser una conseqüència de la influència castellana, llengua que desconeix les sibil·lants sonores.

Meridional

El valencià meridional s’estén aproximadament per les comarques de la Safor, part de la Ribera Baixa, la Costera, *el* Comtat, la Vall d’Albaida, l’Alcoià, la Marina Alta i la Marina Baixa. Comparteix la majoria de les característiques generals del valencià, però podríem destacar:

• La tendència a fer harmonies vocàliques, tret que també es dóna en alacantí (*terra* > [*tèrrè*]; *porta* > [*pɔɾtɔ*]).
• L’ús de les formes *el* o *es*: *et done* > *el/es done*.

Alacantí

L’alacantí ocupa la part sud de la històrica línia Biar - Busot, és a dir, les comarques de l’Alacantí, el Baix Vinalopó i les Valls del Vinalopó. És justament amb *el* valencià apitxat *el* subdialecte que ha sofert major grau d’influència castellana. En aquest cas concret, *la* influència procedeix del murcià. Entre les característiques fonètiques més importants d’aquest subdialecte destaquem:

• La tendència a obrir el diftong *ou* en *au* (*pou* > *pau*).
• Les harmonies vocàliques, com en valencià meridional.
• La pèrdua molt accentuada de tota *-d-* intervocàlica (*roda* > *roa*, *vida* > *via*).
• L’elisió, sobretot a les Valls del Vinalopó, de la *-r* final i de l’oclusiva final del grup *-nt*.
• La tendència a articular la palatal fricativa sorda sense l’apèndix de la iod (*caixa* > *caxa*), com en català oriental.