Característiques primàries i secundàries en les minories

Característiques primàries i secundàries (OGBU)

És la adaptació a la situació de minorització, però Ogbu desenvolupa aquest concepte a través del seu estudi de la població afroamericana. El que diu és que si tu analitzes aquesta cultura, doncs veus que té una sèrie de pautes culturals. Tot aquest estudi ho fa comparant amb minories d’altres països i veu que en els processos hi ha una minorització, i es podria dir que hi ha 2 parts.

Cultura abans del contacte (tot allò que ha perdurat abans del contacte). Ex: indis nord-americans. Van venir a colonitzar-los, es van carregar tot, però a pesar d’això ells han conservat qüestions de creences religioses, valors, etc. En situacions de marginació viuen del subsidi de l’Estat. Ells no volen ser així, això no forma part de la seva cultura simplement han tingut una adaptació. Les minories que no es coneixen en el món han acabat fent això, perquè s’han trobat en una situació semblant. Per tant la distinció entre primària i secundària és que la primera és tot allò que es pot conservar la seva identitat i cultura i és intrínseca de cada minoria. I les secundàries és tot allò que s’ha hagut de modificar per adaptar-se a una situació de marginació. Quan vius aquesta situació, que et treuen tot i t’esclavitzen et vas adaptant i desenvolupant accions molt semblants entre elles.

“La resistència pot ser alineant i la submissió alliberadora” Bourdieu + Willis

Bourdieu va ser un dels exponents de la teoria de la reproducció, i és el que fomenta l’acció pedagògica. És una de les eines que contribueix a l’engranatge de la reproducció social i d’alguna manera això fa reproduir. Aquest engranatge a la pedagogia acaba tenint els efectes de la reproducció educativa i social. Això el que fa és reproduir.

Willis el que fa és ensenyar una altra tipus de demostració. Canvia de perspectiva amb el temps. En la primera onada (text any 74) té una posició de “fem les coses així perquè ho mirem des de la perspectiva de la classe mitjana”, però si tu mires a la classe obrera, la classe obrera és productora cultural de la resistència i en aquell moment la classe obrera estava en el seu moment d’esplendor. La classe obrera era propietària del seu propi habitatge, tenien la seguretat social, un treball per tota la vida, etc. Això era resultat de la lluita de la classe obrera durant segle i mig. El que diu Willis,  que passa a ser un sinònim de “la resistència és alliberadora”, és a dir, jo soc obrer, vull ser obrer i em mantinc en la meva cultura d’obrer perquè la meva cultura em fa sentir orgull de la meva classe social i no necessito més, al contrari m’oposo al sistema burgès i em mantinc aquí.

En l’any 74 en la lectura “Aprendiendo a trabajar” la resistència és alliberadora perquè la posició d’obrer és resistència a l’escola, resistència al que diu la societat i el sistema en si. Sentim orgull de ser obrer i no necessitem fer un canvi, perquè et donen coses que en aquell moment està bé (sou, possibilitats, etc). La població considera que ja està bé.

Quan ve la crisi i el que mostra Willis al text, als anys 70-80 justament, les persones que estan dintre d’aquesta “cultura de la resistència obrera” i són anti-escola, anti-intel·lectuals, creen un tipus de masculinitat amb diverses característiques amb una capacitat d’adaptar-se en qualsevol situació.

Està el perfil “orelles” que són aquells que no poden adaptar-se al canvi. Tenen una mala adaptació i acaben el seu camí en situacions pitjores, fins i tot en delictes i divorcis, marginats, etc. Són molt més vulnerables. En canvi, el perfil “col·legues” s’adapten a qualsevol treball, encara que no ho hagin realitzat abans. Si el sou el porta la dona i ells fan les tasques domèstiques no importa, ells ho accepten perquè el que els interessa és que els diners arribin a casa i poder viure.

Aquesta frase es refereix a la primera fase (onada), però quan diu que en comptes de la resistència podria ser la submissió, podria ser perfectament la segona fase (onada) quan entra en crisi i troben solucions per tirar endavant penosament, però els altres “orelles” no perquè no tenen les estratègies culturals necessàries per poder sortir.