Caracterització i Tipus de Trastorns del Llenguatge

Caracterització del trastorn

Funcions afectades: es poden donar en els tres àmbits del procés lingüístic: recepció (trastorns sensorials), emissió (trastorns de la fonació) i processament (trastorns neuronals).

Moment en què es produeix: essencial en la intervenció, influeix directament en la comprensió i producció del llenguatge. Es poden establir dos grans grups: trastorns congènits (des del naixement) i adquirits (es produeixen en la primera infància).

Causes: la majoria de trastorns són deguts a causes orgàniques, tot i que també existeixen tipus de causes ambientals i psicosomàtiques, menys evidents però que s’han de tenir en compte, ja que condicionen la intervenció.

Durada: existeixen dos tipus, temporals (solen ser per lesió o malaltia) i permanents (per a tota la vida).

Conseqüències: dificultat o impossibilitat de dur a terme aprenentatges i aïllament social.

Trastorns en la recepció, entrada o input

Són aquells que afecten la funció sensorial, especialment la capacitat d’audició i de visió.

Deficiència visual

És una alteració permanent que produeix una disminució manifesta en la capacitat de visió.

• Debilitat visual: resta visual superior al 30%.
• Hipovisió profunda: resta visual entre el 20% i el 30%.
• Ceguesa parcial: resta visual entre el 10% i el 20%.
• Ceguesa total: menys del 10%.

Deficiència auditiva o hipoacúsia

És la pèrdua de la capacitat auditiva que fa difícil o impossible sentir-hi amb normalitat.

• Hipoacúsia lleu: pèrdua inferior a 40 dB.
• Hipoacúsia moderada/mitjana: pèrdua entre 40 dB i 70 dB.
• Hipoacúsia severa: pèrdua entre 70 dB i 90 dB.
• Hipoacúsia profunda: pèrdua superior a 90 dB.

Sordceguesa

És una discapacitat que es caracteritza per l’existència simultània d’una deficiència auditiva i una deficiència visual.

• Sordcegueses totals o congènites.
• Deficiència congènita i una altra d'adquirida.
• Sordceguesa postlocutiva.

Trastorns en l’emissió, sortida o output

Trastorns de la veu

Alteracions que afecten la fonació, concretament les característiques acústiques de l’emissió de les paraules.

• Disfonies: alteracions acústiques de la veu que incideixen en una pèrdua parcial de la veu.
• Afonia: pèrdua total de la veu, provocada per una lesió o d’origen psicològic.
• Disfonies orgàniques: lesió anatòmica en els òrgans de la fonació.
• Disfonies funcionals: temporals i pel mal ús o un abús vocal.
• Disfonies psicògenes: trastorn psicològic.
• Disfonies audiogèniques: conseqüència d’un dèficit auditiu.

Alteracions en la fluïdesa

Engloben aquelles manifestacions que es donen per un ritme anormal de la parla.

L’alteració més habitual és la tartamudesa o disfèmia, que es manifesta per una interrupció més o menys brusca del ritme de l’expressió verbal.

Patologies en l’articulació de la parla

Inclouen totes les alteracions que anul·len, dificulten o entorpeixen la correcta articulació. Trastorns habituals:

• Dislàlia: defectes a l’hora d’articular un fonema o de combinar fonemes, ja que la persona no pot moure adequadament els òrgans bucofonatoris. Les causes són funcionals o orgàniques.
• Disàrtria: trastorn en l’articulació del llenguatge degut a alteracions del control muscular dels mecanismes de la parla.
• Dispràxia de la parla: lesió o falta de desenvolupament a la zona motriu del cervell. La persona no pot controlar correctament l’articulació dels sons.
• Rinolàlia: trastorn en la pronunciació dels sons verbals, a conseqüència d’una pertorbació de l’equilibri entre la ressonància nasal i la bucal.
• Disglòssia: dificultat de la producció de la parla a causa d’alteracions dels òrgans articulatoris. Causes: malformacions craniofacials congènites, trastorns de creixement i lesions adquirides a nivell orofacial.