Carl Theodor Dreyer: Anàlisi de "La Passió de Joana d'Arc"

Carl Theodor Dreyer: Un Pioner del Cinema Experimental

Carl Th. Dreyer (1889-1968), d'origen danès, va tenir una infància marcada per l'abandonament i l'adopció. Els seus inicis professionals com a periodista van influir profundament en la seva carrera cinematogràfica, dotant els seus treballs d'un rigor periodístic i històric notable. Durant sis anys (1912-1918), va compaginar el periodisme amb l'escriptura de guions, un període clau on va descobrir el cinema de D.W. Griffith, quedant especialment impressionat per Intolerància.

A partir de 1918, Dreyer es va dedicar a la direcció. El seu primer èxit comercial va arribar el 1925 amb L'amo de la casa, que li va obrir les portes de França. Allà va rodar la seva obra mestra, La Passió de Joana d'Arc (1928). Aquesta pel·lícula va generar opinions dividides, incloent-ne la censura, fet que va contribuir al fracàs de la seva següent producció francesa, Vampir (1932). Durant deu anys, Dreyer es va veure obligat a rodar documentals, abans de tornar a Dinamarca. Després d'algunes pel·lícules mediocres, va estrenar Ordet (1955), un èxit de crítica aclamat amb el Lleó d'Or de Venècia, que el va portar a coordinar el cinema danès fins al final de la seva vida.

Anàlisi de "La Passió de Joana d'Arc" (1928)

En aquesta pel·lícula, Dreyer va exercir com a guionista, director i muntador, una combinació poc habitual per a l'època. El guió, coescrit amb Pierre Champion, es va basar exclusivament en les transcripcions del judici de Joana d'Arc, els únics documents fiables de la seva vida. La pel·lícula se centra en els últims moments de Joana, recreant el procés de la Inquisició amb diàlegs extrets de les converses reals.

Estil expressionista i realista:

• Realismo: Dreyer va utilitzar primers plans rigorosos dels rostres i ulls dels personatges, que no portaven maquillatge, revelant així totes les seves imperfeccions. El rodatge amb una pel·lícula que oferia una àmplia gamma de grisos i l'ús de llums dures accentuaven aquest realisme. La decisió de muntar la pel·lícula sense música va augmentar la sensació d'autenticitat.
• Expressionismo: El decorat, pintat de blanc, creava una atmosfera atemporal i inquietant, similar a un manicomi, centrant tota l'atenció en els personatges. Els angles de visió inusuals (picats, contrapicats, zenitals, plans seccionats) s'utilitzaven per definir la dimensió dels personatges, indicant si eren oprimits o opressors. Només els angles frontals i primers plans es reservaven per a Joana.

Interpretació de Renée Maria Falconetti:

L'actriu Renée Maria Falconetti va oferir una de les primeres grans interpretacions del cinema. Les seves expressions transmetien amb una profunditat extraordinària els pensaments, sentiments i emocions de Joana, fins i tot allò que no es deia explícitament.

Composició i muntatge innovadors:

Les composicions asimètriques i els plans inusuals, que tallaven els personatges de manera sorprenent, buscaven despertar la intriga de l'espectador sobre el que succeïa fora de camp. Dreyer pretenia una presència gairebé pictòrica, on figura i fons s'unifiquessin.

L'escena de la tortura

En aquesta seqüència, el realisme cedeix pas a una representació aclaparadora i saturada de la tortura que pateix Joana. Els plans curts, l'increscendo del muntatge, els primers plans de rostres jutjadors, les màquines de tortura fictícies (cadenes, embuts, serres, punxes) i el poltre de tortura que guanya velocitat creen una atmosfera d'intensa crueltat. La manca de diàleg subtitulat i la soledat de Joana accentuen la seva desesperació.

La crema de Joana d'Arc

Aquesta escena, descrita com una de les més crues del cinema, juga amb la violència del fet. La influència d'Eisenstein és palesa en la comparació de Dreyer amb Jesucrist, especialment en la imatge de la creu i la crema com a martiri. Els primers plans del pit, la nena que escolta Joana, els ocells (àngels) i el xai que fuig, juntament amb els grans moviments de càmera i la crueltat reflectida en els rostres de la gent, creen una seqüència impactant. La pel·lícula utilitza una economia de recursos, amb poques persones per a moltes escenes, i estratègies de muntatge per donar ritme i situar l'espectador en l'acció, incloent-hi plans subjectius. L'escena culmina amb la rebel·lió del poble mentre Joana crema, passant de plans blancs a un pla general de la gent fora de les muralles i finalitzant amb el sol ponent.