La Catalunya Baixmedieval: Crisi, Llums i Ombres (1333-1486)

1. Introducció: La fi d'una dinastia i l'inici de la crisi

Pere III el Cerimoniós va deixar el poder als seus dos fills: Joan I el Caçador, que va morir sense descendència, i Martí I l’Humà, que seria l’últim rei d’aquesta dinastia. Durant el segle XIV, s’aturà bruscament l’etapa de creixement al camp i començà una fase de decadència determinada per una sèrie de causes diverses:

• Conflictes polítics: Tensions a tot Europa entre regnes, comtats i famílies.
• Conflictes al camp: Revoltes de pagesos.
• Conflictes a les ciutats: Revoltes polítiques a viles i ciutats.
• Problemes climatològics: Sequeres, plagues (com la de llagostes a Catalunya) i inundacions.
• Problemes mèdics: L'impacte de les pestes.
• Problemes alimentaris: Crisis de subsistència.
• Fenòmens naturals: Terratrèmols a la zona de la Garrotxa.

Al segle XV s’afegiren encara més problemes, configurant el que coneixem com a Crisi Baixmedieval. Actualment, es prefereix parlar d'una època de "Llums i Ombres": hi ha crisi, però també grans construccions gòtiques. La cronologia de la crisi és complexa; mentre a Catalunya comença la decadència, a València viuen un moment d’auge.

El Compromís de Casp (1410-1412)

L'any 1410 mor Martí l’Humà. Havia estat casat amb Maria de Luna i el seu fill, Martí el Jove (rei de Sicília), havia mort el 1409 sense successor legítim. El rei es casà de nou amb Margarida de Prades per intentar tenir descendència, però morí sense aconseguir-ho. Això generà un greu problema successori:

• Frederic de Sicília: Net bastard del rei, que intentà legitimar sense èxit malgrat el suport del papa Benet XIII.
• Jaume d’Urgell: Cosí i cunyat del rei, nomenat lloctinent, però rebutjat per part de la noblesa aragonesa i catalana.
• Lluís d’Anjou: Fill del germà de Martí l’Humà.

Amb la mort del rei el maig de 1410, s'inicià un període d'interregne fins al 1412. La divisió estamental era clara i cap candidat tenia suport unànime. Finalment, per via judicial, aparegueren nous candidats com Ferran I d’Antequera. Amb el suport del Papa Luna i de Vicenç Ferrer, i davant l'amenaça d'una guerra civil, es pactà el Compromís de Casp (17 d'abril de 1412). Nou representants (tres per Aragó, València i Catalunya) escolliren Ferran d’Antequera, de la dinastia castellana dels Trastàmara.

Ferran I regnà fins al 1416, sufocant la revolta de Jaume d’Urgell, que fou empresonat a Xàtiva fins a la seva mort el 1433. La historiografia romàntica catalana ha vist en l'arribada dels Trastàmara l'inici de la decadència per la imposició de costums castellans, tot i que Ferran intentà adaptar-se al pactisme català.

2. Diferents interpretacions de la crisi

La crisi baixmedieval catalana s'ha d'entendre en un context global. Pierre Vilar, a la seva tesi "Catalunya dins l’Espanya moderna" (anys 60), planteja una visió acceptada per Jaume Vicens Vives:

• Segle XIII: Plenitud catalana, conquestes de Mallorca i València, i expansió mediterrània.
• Segle XIV (1348-1380): Depressió econòmica, crisi agrària i demogràfica (Pesta Negra). El motor urbà s'atura després del rural.
• 1380-1450: Catalunya perd pes dins la Corona d’Aragó i s'endeuta, passant d'una societat emprenedora a una de rendista.
• 1450-1462: Lluites socials obertes i esclat de la Guerra Civil Catalana (1462).

D'altra banda, Mario del Treppo sosté que la crisi fou conseqüència directa de la guerra i que el comerç es va recuperar amb posterioritat.

3. La demografia i el món rural

El decreixement demogràfic fou generalitzat a l'Europa feudal. A Catalunya, el 1333 és conegut com "lo mal any primer" a causa de les males collites i la fam. El 1348 arribà la Pesta Negra per via marítima des d'Orient, sent especialment mortífera per la subalimentació i la falta d'higiene. La pesta rebrotà periòdicament (Pesta dels Infants el 1362, Pesta de la Mitjana Edat el 1381).

Aquesta crisi afectà greument el camp: abandonament de masos, davallada de la producció i reducció de la renda feudal. Els senyors, per compensar les pèrdues, augmentaren l'exigència sobre els pagesos de remença, lligant-los a la terra amb contractes més durs.

4. L’economia i el gran comerç

A les ciutats, la pesta fou més intensa, però la població es mantingué gràcies a la immigració rural. Tot i la crisi, durant el segle XIV cresqué la producció artesana, especialment la indústria drapera. El comerç internacional evolucionà de l'exportació de productes de luxe a la de manufactures tèxtils cap al Magreb, Sicília i l'Orient.

Tanmateix, a mitjans del segle XV, el comerç exterior caigué per la inseguretat marítima i la caiguda de Constantinoble (1453). Alfons el Magnànim, un rei absent instal·lat a Nàpols des de 1442, deixà el govern en mans de Maria de Castella i Joan de Navarra, generant tensions constants amb les Corts.

Crisi financera i monetària

La monarquia, necessitada de recursos, recorregué a l'alienació del patrimoni reial i a les Cartes de Gràcia (venda amb dret a recompra). L'endeutament amb la banca privada portà a la fallida de grans institucions financeres catalanes (com la de Pere des Caus i Arnau d’Olivella entre 1380-1383), afavorint l'entrada de banquers italians. Aparegueren nous instruments de crèdit com el censal mort i el violari, que acabaren asfixiant les economies locals.

5. La situació social i política: Busca i Biga

L'arribada dels Trastàmara introduí un estil més autoritari que xocà amb el pactisme tradicional. A Barcelona, la lluita pel poder municipal enfrontà dos bàndols:

• La Biga: L'oligarquia urbana, rendistes i grans mercaders que defensaven el poder tradicional.
• La Busca: Artesans i mercaders menors que demanaven devaluació monetària, proteccionisme i reformes municipals.

6. Les guerres: La Guerra Civil i els Remences

El conflicte entre Joan II i el seu fill, Carles de Viana, desembocà en la Guerra Civil Catalana (1462-1472), un enfrontament entre la monarquia i els estaments de les Corts que deixà el país esgotat.

El conflicte remença i els mals usos

Els remences eren pagesos sotmesos a servitud, lligats a la terra i obligats a pagar una redempció (remença) per abandonar-la. Els senyors imposaven els anomenats Mals Usos:

• Eixòrquia: Pagament si el pagès moria sense fills.
• Intèstia: Penalització per morir sense testament.
• Firma d'espoli forçada: Gravamen sobre el dot matrimonial.
• Àrsia: Penalització per incendi del mas.
• Cugúrcia: Penalització per adulteri de la dona.
• Remença: El pagament per la llibertat personal.

El malestar es canalitzà a través del Sindicat de Remences (1448). Després de dos alçaments armats (1462 i 1484), el conflicte finalitzà amb la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), dictada per Ferran el Catòlic, que abolí els mals usos i la servitud a canvi d'un pagament, consolidant el sistema emfitèutic a Catalunya.