Catalunya sota els Habsburg: Conflictes i Control (Segles XVI-XVII)

El Regnat de Carles I (1516-1556)

Aliança amb Gènova i Expedició a Alger

Els genovesos eren els moriscos blancs. L’any 1528, Carles signa una aliança amb Gènova (enemic de Catalunya) amb Andrea Doria. Necessita diners genovesos. Aquesta aliança representa que té com a aliat l’enemic dels mercaders catalans. La davallada comercial és espectacular, i els interessos cauen a favor dels genovesos.

L’any 1541 surt l’expedició marítima que havia de conquerir Alger, un important port nord-africà, on hi havia milers d'efectius cristians. Carles s’havia autoatorgat la defensa del catolicisme enfront del luteranisme i els infidels del nord d’Àfrica.

El Regnat de Felip II (1556-1598)

Visió de Joan Reglà i Context Europeu

L'historiador Joan Reglà, en el seu llibre publicat el 1956, Felip II i Catalunya, afirma: «El regnat es caracteritza per una involució castellanista i el 1568 es va produir un viratge».

El 1568 van començar les guerres de religió a França —calvinistes contra catòlics—. Felip pensava que per la zona nord podria entrar l'heretgia (País Basc, Navarra, Aragó i Catalunya) a causa de la immigració d'occitans. Felip havia de vigilar el que podia entrar per França, ja que aquest territori estava immers en una guerra civil confessional.

El Príncep Carles i les Polítiques de Control

El príncep Carles era l'hereu de la corona. Va morir el 1568; el seu pare el va empresonar, argumentant una malaltia mental. Era fill de Felip II i Maria de Portugal. De fet, el rerefons és que havia entrat en contacte amb els rebels holandesos, la qual cosa es considerava un crim de traïció.

Felip II va prohibir estudiar en universitats estrangeres; va encarregar a la Inquisició una vigilància estricta de qualsevol desviació; va exercir una ultravigilància sobre els moriscos —reduïts militarment— i els occitans de la península (amb l'entrada de l'exèrcit a Catalunya, a més de per combatre el fenomen dels bandolers).

La guerra civil va dividir els bisbes i els pobles a França. Els occitans van pensar que a Catalunya hi havia oportunitats i, a més, similituds lingüístiques. Sabien que els donarien les pitjors feines. Aquella massa era sospitosa de marginalitat, però trobaria un grup d'amics bandolers que els acolliria amb els braços oberts. Es posaven la capa gascona, ja que venien de la Gascunya (Occitània).

Felip II qüestiona i governa a través de pragmàtiques, edictes, decrets, manaments, possessions, etc., al marge i per sobre de l'autoritat que té a Catalunya.

Conflictes amb les Corts Catalanes

Corts de 1563-64

Les Corts de 1563-64 van generar greus problemes entre la monarquia i els braços per qüestions d'Inquisició i fiscalitat. El resultat d'aquestes Corts va portar al primer gran conflicte. El 1568 va esclatar el primer conflicte entre el fiscal del Sant Ofici i la Diputació del General. El lloctinent va actuar al costat de la Inquisició, fent empresonar diputats i oïdors que havien anat contra familiars del Sant Ofici que defrauden la Diputació del General, és a dir, no pagaven cap tipus de generalitat.

L'Excusat

L'EXCUSAT. El Sant Pare, l'any 1567, concedeix a la monarquia la percepció d'un impost que abans rebia l'Església: el delme major de cada parròquia. Ara aniria cap a la monarquia, que necessitava diners per fer front a les seves despeses. En conseqüència, el Sant Pare concedeix l'Excusat.

L'Excusat és presentat a les Corts, diferit l'any 1564 i concedit el 1567. A Catalunya, el delme té un caràcter laic i, en conseqüència, el Sant Pare el pot concedir a qui vulgui. Era un pols entre la Generalitat i la monarquia, però aquesta va utilitzar la Inquisició. Van acusar d'heretgia la Generalitat. Això demostra que la monarquia volia desarmar la Generalitat. El tema va quedar aturat, és a dir, no van cobrar, i els imputats van ser alliberats. Felip II va utilitzar l'Excusat per esclafar els independentistes dels Països Baixos. Va ser cobrat sobretot a Catalunya.

Corts de 1585

Les Corts de 1585 (Corts Generals d'Aragó a Montsó) van tenir conflictes entre la monarquia i els regnes de la Corona d'Aragó. Conflictes principals:

• Comerç de cavalls amb França: Si es comerciava amb França amb cavalls, un dia podien ser utilitzats contra la monarquia, i si s'estava en conflicte amb França, era contraban. Als Pirineus i voltants, els nobles vivien d'aquest comerç. Un decret diputat va ser un cop de gràcia que a les Corts van intentar aturar. A les Corts de Catalunya, aquest comerç es mantenia, fins i tot quan hi havia guerra entre els dos regnes.
• Els privilegis de Fires: Els concedia el rei. Catalunya els demanava perquè a Castella hi havia fires poderosíssimes. Volien que la monarquia concedís aquests privilegis perquè fer fires (ja sigui sectorial o general) ajudava l'economia. La monarquia negociava des d'una posició d'avantatge.
• Les llicències de treta (exportació) de blat: Demanaven al virrei les llicències. En moments de carestia, els mecanismes d'importació i exportació s'havien de desentrampar amb naturalitat. Es ressalta que quan podien vendre, no se'ls deixava exportar, o quan necessitaven blat, no deixaven importar.

Polítiques de Control i Resistència

Prohibicions d'Armes

Les prohibicions d'armes van ser constants i anirien a més. La Pragmàtica a Toledo de 1539 (Carles I) buscava una forma de desarmament general. Es van retirar 75.000 pedrenyals, l'arma per excel·lència dels bandolers i pagesos. Es va fer perquè Catalunya era un país de bandolers; amb això volien desarmar la gent per rebaixar els nivells de violència, de manera que la gent no tingués armes. Va ser un canvi en la història de Catalunya. Quan no hi ha arma de foc, solament podia utilitzar eines que tenia a mà que no es consideressin armes. En conseqüència, la violència feudal al segle XVII es va utilitzar de manera diferent que al segle XIV. L'objectiu era desarmar el país. Aquestes mesures no van tenir un gran èxit; si haguessin tingut èxit, la Guerra dels Segadors o plantar cara als terços no hauria succeït. Una Catalunya desarmada, o desarmats, hauria estat al servei de Felip V. Aquest desarmament feia plantejar les revoltes de manera diferent. També portaven pistoles de forquetxera?

Hi ha 7 decrets de prohibició de pedrenyals. El primer és de 1573, l'últim data de 1613. Si es repetia tant aquest decret, era perquè no tenien èxit.

Prohibicions de Comerç i Interferències de la Inquisició

Hi va haver prohibicions de comerç amb Anglaterra i França, amb les interferències de la Inquisició.

El 1555, les Corts van demanar al rei la creació d'un tribunal de contrafaccions (una colla de magistrats de primera magnitud que poguessin dirigir els problemes entre la monarquia i el Principat). Les Corts també van demanar la creació d'un sisè conseller al Consell de Cent, que havia de ser menestral (un artesà).

En aquestes Corts (1585) va passar un fet que es repetiria: problemes a l'hora d'imprimir el poder constitucional. És a dir, prenien nota amb ploma i tinta, sumat al règim protocol·lari, i era molt complicat recollir el que es deia. Tot ho expressaven amb educació i elegància al rei, per la cultura de l'època. Agafaven els fulls i els duien a la impremta, que pertanyia al sector de les arts gràfiques; el món de la impremta era considerat un art. Era habitual que algunes pàgines es perdessin i no arribessin a la impremta. Això feia que, quan sortia imprès el quadern constitucional, els membres dels braços s'adonessin que havien desaparegut certs debats i acords que s'havien fet. El cas extrem és que sempre es perjudicaven els que perjudicaven la monarquia.

El Delme en Garba

El delme en garba: el que s'havia de pagar del delme del cereal. On es pagava? Interessava als senyors el delme en garba. Els senyors ho feien així per evitar el frau. Els pagesos no podien acudir a les Corts; els arribava la notícia que es donava el delme en garba, i les notícies havien de ser reproduïdes en un quadern constitucional. Els pagesos no podien fer res perquè no podien anar a les Corts, per tant, no es podien defensar.

El Paper de les Divuitenes i Conflictes de Jurisdicció

El paper de les Divuitenes: Una Divuitena era una comissió de 18 persones, 18 membres dels 3 braços en Cort que tractaven aspectes econòmics i polítics. Això era la teoria. La pràctica és que les Divuitenes sorgeixen de 3 capítols/articles de la Generalitat que surten de les Corts de 1585. En conseqüència, s'havia de redreçar perquè la monarquia sabia que havien sortit de la Generalitat, per reorientar la Diputació. Les Divuitenes eren per controlar la Generalitat, controlar les finances de la Generalitat, controlar-la en tots els aspectes. Però es va girar contra la monarquia. La Generalitat va començar a governar a través de les Divuitenes i la Junta de Braços, sense la presència del rei. Felip II, a partir de 1587, desconfia i el 1588 les anul·la. Un oficial de grau alt va fer arribar al rei: «Les Divuitenes són reunions de cavallers conspirant contra Sa Majestat».

Conflictes de jurisdicció. Del 1587 al 1590, Felip II aconsegueix que la Generalitat estigui fragmentada: el partit de Catalunya es divideix entre el realista. Un exemple és l'abat de Poblet (Francesc Oliver de Boteller). Dels 6 membres, 2 diputats i 1 oïdor eren del rei, la resta de la terra. Estaven igualats, 3-3.

L'Afer Granollacs

El 1591 hi va haver un problema seriós a Catalunya: l'afer Granollacs. Granollacs era el diputat militar de la Generalitat i volia reunir una Divuitena perquè pogués prendre mesures contra lladres i bandolers (manteniment de l'ordre públic). El problema és que el partit reialista va veure i va escriure al rei que el que volia Granollacs era crear un exèrcit popular que aniria a empresonar els membres de la Generalitat que eren del partit realista. Això era una prova que s'estava obrint una bretxa entre el rei i el regne. Granollacs va ser empresonat. Llavors, el Consell de Cent va intervenir i es va acabar posant del bàndol del lloctinent. No obstant això, Granollacs va ser alliberat; va ser un toc d'atenció seriós. Amb aquest exemple veiem que els diputats eren empresonats. El febrer de 1593, la monarquia va suspendre les Divuitenes. Molts cavallers van ser empresonats, i molts menestrals que suposadament havien donat suport a Granollacs van ser condemnats a galeres. En aquesta situació, el Consell de Cent va demanar l'indult. Els primers perdons no van arribar fins al 1595, i el perdó general el va concedir Felip III a les Corts de 1599.

La Façana de la Generalitat

La façana de la Generalitat la va fer Pere Blai l'any 1597. Va redactar el projecte i va presentar els plànols al consistori de la Generalitat. Algú va fer arribar una missiva al regne on es deia que la Generalitat volia fer un fortí de l'edifici. El rei s'ho va creure i va cridar Pere Blai, el van fer anar a Madrid per ensenyar els plànols. Va tenir audiència directa i es va veure que era només una façana. Aquí s'acaba aquesta història; l'important és veure la temptativa que es va fer.

L'Expulsió dels Moriscos

Definició i Antecedents

Morisc: els musulmans que, una vegada batejats, s'han quedat a la Península i estan sota domini cristià. Es va convertir en un terme que seria un objectiu per a referir-se a coses de moros (morisco o moresc). Fins a la sufocació de la revolta dels mudèjars (sarraïns que vivien als regnes cristians de la Península; mudèjar vol dir sotmès) no es va aplicar el terme de morisc. Seran cristians nous. A la Corona d'Aragó hi havia germanies, batejats en massa.

Les Corts reunides a Tortosa el 1495 van aconseguir que Ferran no expulsés els moriscos de Catalunya. Ho van aturar els nobles, ja que els interessava que els vassalls fossin moros perquè eren prolífics, treballadors i no tenien elements de contestació. Per això, a València es va protestar perquè es quedava sense gent per explotar la terra.

El 1503, a Barcelona, ho torna a intentar. El 1521, Carles va fer un decret per a l'expulsió dels moriscos; la noblesa li va dir que ho deixés estar, ja que la força de la noblesa era molt gran. El 1524, el Sant Pare Climent VIII va adreçar una butlla a Carles i el va incitar a intensificar l'acció perquè els moriscos es convertissin.

El 1565 hi va haver batejos forçosos dels moriscos. A Tortosa es va establir un col·legi reial que havia d'ensenyar la fe cristiana als moros batejats per la força.

El Decret d'Expulsió (1609)

El 1606, l'arquebisbe de València, Joan de Ribera —en una terra amb entre 150.000 i 200.000 moriscos—, és qui proposa l'expulsió dels moriscos de la seva diòcesi. El bisbe de Tortosa, entre d'altres, no ho accepten i diuen que si els fa fora només a València, l'arquebisbe arribaria a la Plana de Castelló, per això li diuen això.

L'expulsió dels moriscos es va decretar l'1 d'abril de 1609, durant el regnat de Felip III. Es va prendre en una decisió dramàtica del Consell d'Estat. La Cort és del 9 d'abril de 1609; aquell mateix dia es va signar la Treva dels Dotze Anys amb els Països Baixos. Si s'expulsaven els moriscos, hi hauria reacció turca. Mantenir la Mediterrània i els Països Baixos amb terços i galeres amunt i avall era molt complicat. La dràstica oposició era del Regne de València; l'operació començaria pel Regne de València, una operació de neteja ètnica.

Els Moriscos Catalans i els Virreis

La Catalunya del segle XVII tenia mig milió d'habitants. Els moriscos catalans, concentrats a l'Ebre i el Segre (al voltant de Lleida), van ser expulsats: 2.145 persones de 437 cases. Pobles buits: Aitona, Sanós, Lleida, Fraga, Mequinensa, llocs que van quedar molt afectats.

El bisbe de Tortosa, Pedro Manrique, va impedir que fossin expulsats 371 focs de moriscos en unes localitats concretes. Quan això es va salvar, van arribar els virreis. Als anys 10, Catalunya va estar sota l'òrbita de tres virreis amb una contundència en l'acció:

• El Marquès d'Almazán (1611-1615)
• El Duc d'Alburquerque (1615-1618) —que va dir «respetaré las constituciones que me pareciere», mostrant poca estima per Catalunya—
• Alcalá de los Gazules (1618-1622)

Estava convençut que acabaria el bandolerisme amb una intervenció massiva de l'exèrcit. Van ser amos i senyors del Principat. Almazán, el 1611, va remoure el tema morisc. Quan Manrique de Lara va deixar de ser bisbe de Tortosa, va tornar a insistir i va fer una enquesta que no va resultar favorable als seus interessos per expulsar-los. Els rectors dels pobles no sabien distingir qui era cristià nou i cristià vell. Amb l'enquesta podia tenir problemes amb el Tribunal del Sant Ofici. Els rectors ho van pagar.