Ciències Socials i Didàctica del Temps: Guia Completa

Les Ciències Socials i el Disseny Curricular

Les Ciències Socials tenen com a objectiu estudiar l’ésser humà com a membre d’una societat i en relació amb el seu entorn. En aquest marc, la història es defineix com la disciplina que interpreta i analitza el passat per donar sentit al present i preparar-nos per al futur. La història no només tracta d’exposar esdeveniments, sinó que cerca comprendre i explicar els processos que els han causat i les seves implicacions.

Les diferents corrents històriques han aportat diverses perspectives metodològiques al llarg del temps. La història literària, predominant abans del segle XIX, era un relat narratiu centrat en personatges destacats, sovint amb un objectiu moralitzador. A partir del segle XIX, sorgeix la història positiva, que prioritza l’ús de fonts documentals per garantir la precisió i objectivitat. Més tard, el materialisme històric, associat al marxisme, introdueix la lluita de classes com a motor principal del canvi social i històric, i analitza els processos històrics des d’un enfocament social i econòmic. L'escola dels Annals, nascuda a França, critica la visió lineal de la història i proposa estudiar el context global de les societats, integrant fonts diverses com tradicions, paisatges i restes materials. L’historicisme busca comprendre els fets en el seu context històric però alerta contra interpretar el passat només com una sèrie d’errors a evitar. La història cíclica interpreta els esdeveniments com a part de repeticions històriques inevitables, mentre que la història serial aplica models estadístics per analitzar tendències a llarg termini. Finalment, corrents com la història de les mentalitats o la microhistòria donen veu a col·lectius marginals i aprofundeixen en la vida quotidiana o esdeveniments locals com a reflex de processos històrics generals.

A l’escola, les Ciències Socials es plantegen com una eina essencial per desenvolupar en els alumnes un pensament crític i una comprensió profunda del món on viuen. Aquesta disciplina ajuda a fomentar valors com la ciutadania responsable, la comprensió cultural i la capacitat d’analitzar el passat des d’una perspectiva reflexiva. La metodologia didàctica ha de partir d’experiències significatives per a l’alumnat, promovent un aprenentatge actiu que connecti amb la realitat social i cultural dels estudiants.

La Construcció del Temps

El temps és una noció complexa i clau en les Ciències Socials, ja que permet entendre el canvi i la continuïtat en els esdeveniments. Aquesta percepció no és innata, sinó que es desenvolupa amb l’experiència i l’aprenentatge. D’acord amb les teories clàssiques de Piaget, els infants passen per tres etapes: el temps viscut, que inclou les experiències personals immediates; el temps percebut, que comprèn fets coneguts de l’entorn pròxim; i el temps concebut, que implica una abstracció més avançada i permet analitzar successos llunyans. Calvani proposa que la dificultat en l’ensenyament del temps no rau en les limitacions dels nens, sinó en la metodologia aplicada. Per tant, planteja activitats com seqüències visuals, comparacions històriques senzilles i exploracions de causa-efecte per facilitar aquesta comprensió. L’antropologia cultural, en les reflexions d’Egar, introdueix una visió innovadora: qüestiona el model didàctic tradicional basat en passar d’allò concret a allò abstracte, o del més pròxim al més llunyà. Egar destaca que els infants arriben a l’escola amb una rica capacitat d’imaginació i experiències prèvies, adquirides a través de contes, històries i relats que sovint treballen amb conceptes abstractes i oposats (com bo/mal o veritat/mentida). Aquesta perspectiva defensa l’ús de relats històrics evocadors que aprofitin la capacitat de generar imatges mentals i atribuir significat, sense seguir estrictament una seqüència lògica o lineal. Així, l’aprenentatge del temps ha d’integrar elements narratius i activitats que connectin amb les experiències i la imaginació dels alumnes.

Les Unitats Bàsiques del Temps

La mesura del temps es basa en fenòmens naturals com el moviment de la Terra i els cicles lunars. Aquestes observacions van donar lloc a unitats com el dia, l’any i el mes, que es van complementar amb instruments com els rellotges solars, d’arena o els mecànics. Els calendaris, com el gregorià, han estat fonamentals per organitzar la vida social i marcar ritmes comunitaris. La cronologia és una eina per ordenar esdeveniments i calcular la durada entre fets històrics. Tot i així, no explica els processos històrics ni les seves causes, sinó que serveix com a instrument per situar i contextualitzar fets. Per a l’ensenyament, és útil treballar amb línies del temps o frisos cronològics per visualitzar la successió d’esdeveniments i ajudar els alumnes a identificar durades i simultaneïtats.

Didàctica del Temps en les Ciències Socials

La didàctica de les Ciències Socials posa èmfasi en ensenyar la història com un procés d’investigació que parteix de fonts històriques (primàries i secundàries). Això implica que els alumnes han d’aprendre a interrogar, contrastar i contextualitzar aquestes fonts per construir una narrativa històrica significativa. L’ús de recursos com dramatitzacions, visites a museus, reconstruccions històriques o l’elaboració de línies del temps ajuda a fer tangible el concepte de temps històric.

Els principis didàctics de les Ciències Socials són fonamentals per estructurar aquesta ensenyança. En primer lloc, cal partir de l’experiència viscuda pels alumnes, fomentant activitats que connectin amb la seva realitat i despertin el seu interès. Això inclou excursions, activitats pràctiques i l’ús de recursos visuals i interactius. En segon lloc, l’ensenyament ha de promoure la participació activa i crítica dels estudiants, on cada acció inclogui una reflexió sobre el seu propòsit i significat. També és imprescindible aprofitar els recursos disponibles amb una anàlisi prèvia de la seva adequació als objectius d’aprenentatge.

A més, s’ha de fomentar un aprenentatge funcional que desenvolupi capacitats formals (com analitzar i sintetitzar), però també científiques i humanístiques, proporcionant eines per entendre el món social i històric. Altres propostes destacades inclouen l’ús de dramatitzacions, capses del temps i recreacions històriques per implicar emocionalment els alumnes i facilitar l’aprenentatge significatiu. Finalment, s’ha de dotar de significat tot allò que es vol ensenyar, promovent un pensament crític que ajudi els estudiants a comprendre el passat en el seu context i a reflexionar sobre el seu impacte en el present.

Glossari

Territori: Extensió de terra que forma una circumscripció política o administrativa.

Mètode científic: Conjunt de tècniques utilitzades per investigar fenòmens, adquirir nous coneixements, o corregir i integrar coneixements previs.

Història: Ciència que s'ocupa de l'estudi i la narració del conjunt dels fets memorables del passat, o sobre una persona o una cosa concreta.

Didàctica: Art d'ensenyar.

Ciències socials: Conjunt de disciplines l'objecte de les quals és l'estudi de la societat des d'una perspectiva científica.

Ésser humà: Espècie de primats bípedes de la família dels homínids. Homo sapiens és l'únic representant vivent del gènere Homo i, alhora, només té una subespècie vivent, H. s. sapiens.

Ciència: Conjunt de coneixements adquirits per mitjà de l'estudi, l'observació i el raonament, organitzats sistemàticament i dels quals es deduïxen principis i lleis generals.

Geografia: Ciència que té per objecte l'estudi, la descripció i l'explicació dels fenòmens físics i humans en la superfície de la Terra.

Glossari

1. Canvi: Transformacions o alteracions en societats, cultures, economies o polítiques al llarg del temps històric. Pot ser gradual o brusc, com una revolució o una evolució cultural.
2. Percepció: Com les persones i societats interpreten i experimenten el pas del temps i els esdeveniments històrics, sovint influïts pel seu context cultural i social.
3. Duració: L’extensió temporal d’un procés o esdeveniment històric, que pot anar des de períodes breus (com una batalla) fins a períodes llargs (com una era).
4. Noció de temps: La manera com les societats entenen i conceptualitzen el pas del temps, incloent-hi divisions com passat, present i futur.
5. Edat: Un període històric concret identificat per característiques significatives, com l’Edat Antiga, l’Edat Mitjana o l’Edat Moderna.
6. Aprenentatge: Procés mitjançant el qual les societats adquireixen coneixements del passat per comprendre millor el seu present i orientar el seu futur.
7. Tipus de temps: Diferents formes d’analitzar el temps històric: cronològic, cíclic (repeticions, com les estacions), lineal (seqüències), o social (relacionat amb dinàmiques col·lectives).
8. Simultaneïtat: Ocurrència d’esdeveniments històrics en diferents llocs al mateix temps, tot i que poden tenir significats o conseqüències diferents.
9. Didàctica: La metodologia i estratègia emprada per ensenyar i transmetre coneixements sobre història i el temps històric de manera efectiva.
10. Temps social: Temps definit per les dinàmiques col·lectives, com ritmes de treball, festes o esdeveniments que estructuren la vida d’una comunitat en una època determinada.
11. Reversibilitat: La capacitat d’entendre com alguns processos històrics poden tenir efectes que es reverteixen, com la recuperació d’una cultura o territori després d’una crisi.
12. Successió: L’ordre cronològic en què els esdeveniments històrics tenen lloc, mostrant una seqüència lògica o temporal.

Glossari

1. Temps cronològic: Ordre lineal dels esdeveniments històrics segons la seva data, utilitzant el calendari com a referent.
2. Escales gràfiques: Representacions visuals, com les línies de temps, que situen els esdeveniments històrics en relació amb períodes o intervals temporals.
3. Instruments: Eines utilitzades per registrar o estudiar el temps històric, com calendaris, rellotges solars, documents històrics o restes arqueològiques.
4. Formes culturals: Maneres pròpies de cada societat per entendre i estructurar el temps, com calendaris tradicionals, ritmes religiosos o cicles agrícoles.
5. Canvis: Transformacions en societats, economies, cultures o institucions al llarg del temps, com revolucions, evolucions tecnològiques o moviments socials.
6. Mesures: Sistemes històrics per comptar o dividir el temps, com dies, anys, cicles lunars o períodes de regnats.
7. Unitats de temps: Fraccions del temps que s’utilitzen per estructurar els esdeveniments històrics, com dècades, segles o èpoques.
8. Periodització: Divisió de la història en períodes significatius basats en criteris culturals, polítics, econòmics o socials, com l’Edat Mitjana o el Renaixement.
9. Temps històric: Temps tal com s’interpreta des de la perspectiva històrica, centrant-se en processos i esdeveniments significatius per a les societats humanes.
10. Successió causal: Relació de causa i efecte entre esdeveniments històrics, on un fet en provoca o en condiciona un altre (exemple: la crisi de 1929 i l'ascens del nazisme).
11. Cronologia: Estudi i ordenació dels esdeveniments històrics en funció de les seves dates i ubicació temporal.
12. Línies de temps: Representacions visuals que mostren, de manera lineal o gràfica, els esdeveniments històrics ordenats cronològicament.