Ciutat Compacta vs. Ciutat Difusa: Xarxes Urbanes i Distribució de la Població

La ciutat compacta i la ciutat difusa

La ciutat compacta és un tipus de ciutat en què hi ha poc espai entre les construccions, els edificis guanyen alçada per compensar l’escassetat del sòl i la densitat de població és força alta. Això ha estat tradicionalment així per motius diversos, fins i tot de caire militar. Aquest concepte no només es refereix a la forma física de la mateixa, sinó que implica una compactació de funcions, una barreja i interrelació d’activitats, afavorides per la densitat.

La ciutat difusa és un tipus de ciutat caracteritzada per un creixement extensiu, dispers i de baixa densitat d’edificació, per la segregació d’usos i per una elevada ocupació del territori. Trobem exemples en les àrees turístiques de la costa catalana i espanyola, o grans zones residencials al voltant de la ciutat que es complementen amb grans centres comercials i d’oci (camps de golf). En termes urbanístics, s’utilitza la paraula sprawl per definir els problemes d’expansió de les ciutats, com una taca d’oli i amb unes densitats decreixents a mida que augmenta la distància del centre urbà principal.

La ciutadania i les administracions públiques han de tenir presents qüestions ecològiques si volen afavorir la sostenibilitat, perquè les ciutats són sistemes d’equilibri fràgil i inestable. Per tant, convé reduir el volum de deixalles, col·laborar en la recollida selectiva, la promoció per part de les administracions de transports col·lectius, la utilització d’energies renovables i la creació d’espais verds que mantinguin les espècies autòctones d’aquell medi.

Xarxes urbanes i sistemes urbans

La població no para de créixer i cada cop són més les ciutats que superen el milió d’habitants. Les ciutats es relacionen les unes amb les altres per raons econòmiques i de complementarietat de serveis, formant el que s’anomenen xarxes urbanes. Aquestes xarxes urbanes són sistemes dinàmics que es desenvolupen gràcies als intercanvis entre diferents nuclis. Per això, cada vegada s’utilitza més l’expressió sistema urbà per anomenar-les.

Aquests sistemes són configurats per elements com les infraestructures productives i de serveis, xarxes de comunicació, els immobles. Per poder interpretar el nivell de desenvolupament, el grau d’integració i els intercanvis que es produeixen. Un sistema urbà estarà molt integrat quan entre els seus nuclis hi hagi una important circulació i un intercanvi d’elements de tota mena (persones, vehicles, productes manufacturats, trucades telefòniques, emails, etc.) i estarà poc integrat quan aquestes relacions siguin escasses.

Especialització funcional i dependència entre regions urbanes

Les diferents àrees urbanes del món estan adquirint una especialització funcional d’acord amb el paper que tenen dins el sistema socioeconòmic global i una dependència entre els diferents nuclis. Així doncs, podem destacar tres tipus de regions urbanes:

• L’àrea metropolitana: és el conjunt que formen una gran ciutat i les ciutats petites i mitjanes que l’envolten. Aquest és un sistema ben integrat, amb intensitat de fluxos entre el nucli central i els nuclis que graviten al voltant. Una de les característiques és que el nucli central tendeix a especialitzar-se en activitats del sector terciari, mentre que els que l’envolten s’especialitzen en usos residencials i també en instal·lacions industrials i equipaments comercials i d’oci que ocupen grans superfícies.
• La conurbació: és un tipus de regió urbana on no hi ha un nucli clarament predominant, sinó diversos nuclis d’importància igual o similar. Una conurbació presenta una estructura polinuclear, caracteritzada per l’abundància de les activitats secundàries i terciàries, i per un gran intercanvi de fluxos entre les ciutats que en formen part. Un exemple seria la regió urbana holandesa integrada per Rotterdam, la Haia, Amsterdam i Utrecht, que es coneix amb el nom de Randstad (ciutat anular), o la regió formada per les ciutats de la conca del Rhur, a Alemanya.
• La megalòpolis: És una gran regió urbana amb un seguit de conurbacions i àrees metropolitanes que es succeeixen al llarg de centenars de quilòmetres i on viuen més de 20 milions de persones. Té múltiples nuclis centrals, de diversa importància, on es desenvolupen complexes xarxes d’activitats econòmiques. Un exemple seria als EUA la formada per Boston, Nova York, Filadèlfia i Washington, i a Europa tindríem la Dorsal Europea o Banana Blue estesa des de Londres fins a Milà, passant per Bèlgica, Holanda, Luxemburg, la vall del Rin i Suïssa.

Distribució de la població

La distribució de la població en la superfície terrestre és molt desigual i per estudiar-la és important conèixer prèviament dos conceptes bàsics que ajuden a la seva comprensió:

• Població absoluta: Número total d’habitants que viu en un lloc determinat.
• Densitat de població: Relació entre el número d’habitants i l’espai en el que viuen. Així podem observar els recursos que disposa aquesta societat per sobreviure. Per calcular-la s’ha de dividir la població absoluta entre la superfície (Km²) que viu la població. La densitat mitjana terrestre és de 47.7 hab/km².

Les zones més densament poblades es coneixen com a ecumene (conjunt de terres més aptes per l’assentament humà) per contrast amb l’anecumene (conjunt de terres poc aptes per l’assentament humà). Tot i així l’home, per diferents circumstàncies, també ha fet assentament en zones de difícil habitabilitat.

Tradicionalment la població havia viscut a les zones rurals, en l’actualitat però aquesta situació s’ha invertit i es calcula que cap a l’any 2020 ¾ parts de la població mundial serà urbana i que una de cada quatre persones viurà en ciutats de més d’un milió d’habitants.

La distribució és el resultat de tota l’evolució històrica en la que han intervingut multitud de factors que s’agrupen en físics i humans. El medi físic exerceix una gran influència i els grans buits demogràfics es situen en zones hostils des del punt de vista físic, ara bé quan augmenta el nivell tecnològic i de desenvolupament econòmic aquests buits demogràfics tendeixen a reduir-se. Entre els factors físics destaquem el clima, el relleu o la qualitat dels sòls. Entre els factors humans, podem destacar els econòmics, els tècnics, els socials, els polítics, els culturals i els ideològics.

Actualment, la distribució de la població mundial té unes característiques pròpies:

• Desigualtat de distribució
• Àsia és el continent que concentra la major part de la població (60.7%), seguit d'Amèrica (13.6%), Àfrica (13.2%), Europa (12%) i Oceania (0.5%).
• Els països més desenvolupats tenen menys del 25% de la població, en canvi els menys desenvolupats el 75% restant.
• A l’hemisferi nord es situa el 90% de la població.
• La població ocupa una porció, en general, eminentment perifèrica. 2/3 parts viu a menys de 500 km de la costa.