De la Ciutat Hel·lenística a l'Arquitectura Romana: Evolució Urbana i Constructiva

L'Etapa Hel·lenística: Ciutat i Imperi d'Alexandre el Gran

L'expansió de la cultura grega pel món oriental, iniciada amb les conquestes d'Alexandre de Macedònia (336-323 aC) sobre l'Imperi Persa, marca l'inici del període hel·lenístic (323 aC – 30 aC). Aquesta etapa es caracteritza per la creació d'una cultura franca, amb una sola llengua i una sola moneda, que va facilitar la interconnexió entre diverses regions.

Transformacions Urbanes i Socials

• Progressiva dissolució dels principis democràtics: Es va produir una reducció de la funció originària de l'àgora, que va passar a tenir principalment funcions religioses i, sobretot, comercials. Això va comportar l'aparició de temples i mercats dins les àgores i les stoa, dedicats exclusivament al comerç.
• Pèrdua de representativitat política del ciutadà: Les ciutats es van convertir en centres de masses i de negocis, amb habitants de diverses ètnies i procedències. Per atendre aquestes grans poblacions, es van multiplicar els equipaments públics, com teatres i gimnasos, integrats dins de complexos monumentals, que servien com a símbols de la cultura de les elits gregues.

Atenes: Especialització Teòrica i Ordre Corinti

A Atenes, durant aquest període, es va observar una especialització teòrica que va culminar en els primers tractats, posteriorment recollits per Vitruvi. Aquesta etapa es va centrar en la definició d'estàndards, proporcions i una intensificació dels ordres arquitectònics.

• Utilització de l'ordre corinti: Aquest ordre es va convertir en el protagonista del període hel·lenístic, representant una recuperació de la continuïtat clàssica. No es va experimentar amb nous sistemes constructius, i l'arquitectura va adquirir un caràcter formalista i poc creatiu.
• Forma sobre fons: La percepció paisatgística va guanyar importància. L'efecte de conjunt i d'unitat des de la distància dominava sobre les parts individuals de l'edifici.
• Transició greco-romana (s. I aC - s. III dC): Aquesta fase va representar una adaptació i convivència cultural. Malgrat la transició política per la conquesta romana, la cultura grega va ser plenament adoptada en moltes ciutats.

La Ciutat Romana i l'Arquitectura Imperial

L'expansió de l'Imperi Romà va culminar amb la seva divisió al segle IV dC per l'emperador Teodosi. Aquesta divisió va donar lloc a l'Arquitectura Bizantina a l'Orient fins al segle XV, i a l'Arquitectura Europea a l'Occident després de la caiguda de l'Imperi al segle V.

El Fòrum Romà: Símbol de Poder Imperial

El Fòrum Romà va esdevenir la representació del poder dels emperadors, marcant una pèrdua dels espais públics de discussió política i una rèplica dels models dels regnes hel·lenístics.

• Funcions cíviques del fòrum (no polítiques): Incloïen basíliques (per a afers judicials i tràmits administratius), temples i mercats.
• Maximització de l'escala: Els fòrums es van fer progressivament més grans per representar el poder creixent de l'emperador.
• Espai públic supeditat al poder de l'emperador: L'organització de l'espai públic reflectia la centralització del poder.
• Canvi en les relacions entre arquitectura i paisatge: Es va adoptar una simetria sobre un mateix eix (com al Fòrum de Trajà), centrada en l'interior de l'espai, amb el paisatge actuant com a fons per als mercats (com els Mercats de Trajà).

L'Arquitecte Romà: Pràctica Grupal i Innovació Constructiva

A l'arquitectura romana, es va observar una pèrdua de l'autoria individual de la figura de l'arquitecte, sovint identificat amb el constructor. L'arquitectura es va centrar en experiències concretes i edificis singulars pràctics, allunyant-se de l'especulació teòrica idealista.

Malgrat el seu caràcter ambivalent, que absorbia l'estil clàssic grec, l'arquitectura romana va introduir una gran innovació amb l'objectiu de superar-lo.

Els Dos Llenguatges Constructius de l'Arquitectura Romana

1. Arquitectura arquitravada (trilítica):

   Basada en el recolzament d'elements verticals (columnes) i horitzontals (llindes). Aquest sistema treballa a flexió, tracció i compressió. Inclou columnates, maçoneries i entramats de fusta, seguint la tradició hel·lenística i itàlica. Es caracteritza per l'anastilosi, la no utilització d'aglomerant, i la construcció monolítica amb encaix de peces.

2. Arquitectura murària:

   Es basa en la descompressió de càrregues verticals sobre murs a compressió, conformats per material unitari. Utilitza arcs, voltes i cúpules, i es distingeix per l'ús de l'argamassa (morter). En les arquitectures monumentals, els ordres clàssics es "representaven" a l'exterior. Es buscava la unitat i l'experiència de l'espai, amb una idea de motlle, treballant de manera estàtica i unitària, explorant la relació entre buit i ple.

La Revolució del Formigó (Concretum)

La creació del formigó (concretum) va ser una de les grans innovacions romanes, permetent l'aplicació en edificis funcionals (mercats, teatres, termes) i infraestructures. El formigó es componia d'àrids de diverses granulometries.

• Estructura: Només s'apreciava la cara vista revestida d'obra, mentre que l'interior funcionava com una subestructura monolítica. Es reomplia amb argiles puzolàniques, creant conglomerats monolítics.
• Durabilitat: Les ruïnes actuals, com les de les termes, han perdut el revestiment, deixant al descobert els conglomerats interiors, demostrant la seva extraordinària durabilitat.
• Possibilitat de donar forma: L'ús del formigó va permetre la creació de noves formes arquitectòniques, facilitant l'aparició de l'arc, la corba i les grans voltes.