Espai Urbà. La ciutat com a mercaderia. La ciutat i els seus elements es converteixen en mercaderia que s’intercanvia a un preu lliure fixat per l’oferta i la demanda del mercat. El sòl urbà, que era considerat només pel seu valor d’ús, ara també és considerat pel seu valor de canvi (urbanitzant-lo i construint-hi, se li aplica capital i treball, com a qualsevol mercaderia industrial).
El valor del sòl. El sòl urbà és una mercaderia que es compra i es ven a preu de mercat, però té una limitació: no es pot produir nou sòl urbà perquè la superfície del sòl urbà està delimitada, a menys que el pla urbanístic qualifiqui com a urbanitzables terrenys considerats agrícoles. Una altra limitació és que no es pot transportar. El valor del sòl és producte de
dos elements:
- La situació: es refereix a la localització del sòl dins del conjunt urbà. Segons el lloc on està situat, el preu del sòl és més o menys elevat. Així, al centre de la ciutat, el preu del sòl és més car.
- L’edificabilitat: els ajuntaments, a través dels plans urbanístics, poden decidir a què dediquen la superfície del sòl: habitatges, escoles, fàbriques.
Urbanisme i ordenació del territori són el conjunt de procediments tècnics i polítics que tenen com a finalitat posar ordre en el desenvolupament urbà d’un poble o d’una ciutat.
Els plans urbanístics són documents tècnics que tenen una dimensió política i legal i apleguen totes les disposicions i les propostes relacionades amb el creixement i l’evolució de la ciutat. El caràcter dels plans pot ser:
- Condicionat: es parteix d’una situació preexistent que no es pot ignorar.
- Correctiu: la seva finalitat és pal·liar els dèficits i els problemes existents.
- Prospectiu: es fa una previsió d’inversions i d’actuacions que dibuixen un futur possible i desitjable per a la ciutat.
- Normatiu: es tracta d’una llei el compliment de la qual és obligatori per a tothom.
Cal diferenciar els
plans territorials que afecten comarques, regions o països sencers i acostumen a assenyalar les grans línies de desenvolupament i de transformació del territori dels
plans urbanístics que acostumen a estar fets a escala municipal o supramunicipal perquè a l’Estat espanyol els ajuntaments són els responsables màxims dels temes urbans. Cada ajuntament estableix quina orientació vol donar al seu pla urbanístic portant a terme una
qualificació del sòl (més habitatges o més zones industrials, més zones verdes o més equipaments, gratacels o cases adossades...).
La classificació del sòl a Espanya:- Sòl urbà: és el sòl que ja està construït, urbanitzat, amb subministrament d’aigua i electricitat, clavegueram... És la part de la ciutat que ja està edificada o disposa de tot el necessari per a poder-hi construir.
- Sòl urbanitzable: són els terrenys que en un futur menys o més immediat podran ser urbanitzats i s’hi podrà construir fins a conformar sòl urbà i considerar-los part de la ciutat.
- Sòl no urbanitzable: es refereix al sòl que no podrà ser mai urbanitzat ni s’hi podrà edificar, sigui perquè està situat en zones protegides pels valors ambientals, paisatgístics, culturals..., per riscos naturals, etc.
- Sistemes generals: terrenys destinats al funcionament general del municipi (xarxa viària, zones verdes, equipaments...).
Morfologia urbana: plànol de la ciutat. L’emplaçament és el lloc físic concret on es troba una ciutat. La localització d’una ciutat és la seva situació respecte a d’altres llocs.
Plànol irregular: Al món occidental correspon a la part antiga de les ciutats i fa referència a la ciutat preindustrial d’origen romà o medieval, que solien créixer dins d’un recinte emmurallat. També és propi de ciutats d’origen musulmà, amb traçat en forma de laberint (Granada). S’origina a partir de condicionants topogràfics del terreny sobre el qual s’estén la ciutat: turons, rius... Es caracteritza per un traçat de carrers irregulars, estrets, sinuosos. No hi ha cap tipus de planificació ni geometria. Els carrers s’han anat adaptant a les exigències modernes de trànsit, s’han remodelat els habitatges i s’han proveït dels serveis indispensables. Els sectors monumentals esdevenen zones d’interès artístic i es converteixen en barris museu per a turistes i per als seus pocs residents.
Plànol radiocèntric. Els carrers parteixen d’un punt central, que pot ser una plaça, com si fossin els radis d’una circumferència. Aquestes vies estan tallades perpendicularment per unes altres vies concèntriques. Generalment, el punt central correspon al centre de la ciutat, on es desenvolupen les principals activitats. Les vies radials permeten l’accés ràpid al centre. Aquest plànol es va desenvolupar en ciutats medievals que partien d’una plaça, un castell o una església o catedral (Vitòria, Pamplona, Tarragona...).
Plànol ortogonal. En aquest tipus de plànol, els carrers són rectilinis i es creuen en angle recte, formant quadrícules o plànol reticular que originen les illes de cases rectangulars o quadrades. En el cas de l’Eixample de la ciutat de Barcelona, dissenyat per Ildefons Cerdà, les illes estan tallades per la part de les cantonades, anomenades xamfrans, i formen un octàgon (
està dins: La morfologia urbana al segle XX. Hi ha dos models bàsics d’arquitectura i d’urbanisme característics de les ciutats del segle XX).
La ciutat jardí: Proposta de l’urbanista anglès Ebenezer Howard qui, davant dels problemes de la ciutat industrial, va elaborar un projecte per construir ciutats totalment noves al marge de les que ja hi havia. Proposava la creació d’un entramat de carrers irregulars que integrés habitatges de tipus unifamiliar amb pati i jardí. La ciutat jardí havia de tenir 30.000 habitants com a màxim per tal de garantir un cert sentiment de comunitat, evitar els problemes i dèficits propis del creixement descontrolat i facilitar el contacte amb la natura.
La ciutat funcionalista o racionalista: A començaments del segle XX, arquitectes com Le Corbusier i altres urbanistes, gràcies a les noves possibilitats tècniques que oferia el formigó, van proposar construir blocs molt alts de pisos amb l’objectiu d’alliberar sòl per a zones verdes obertes. Donaven molta importància a la racionalitat i la funcionalitat, ja que l’arquitectura havia de ser útil (funcions), més que bonica (formes).
catalán con un tamaño de 7,3 KB