El Classicisme: música i societat al segle XVIII
Clasificado en Música
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 4,49 KB
Classicisme: període històric i context
El Classicisme és un període històric que comprèn la segona meitat del segle XVIII i l'inici del segle XIX. La societat era estamental i la monarquia absoluta estava en decadència.
La Il·lustració
La Il·lustració va ser un moviment filosòfic i cultural que va aparèixer a França.
Classicisme i arts
El Classicisme ve dels artistes que volien revalorar i imitar els cànons estètics de la Roma i la Grècia clàssiques. La naturalitat dona bellesa a tota obra d'art.
Característiques musicals del Classicisme
Melodia
Les melodies tenen frases quadrades (4, 8, 16 compassos) i línies melòdiques elegants, amb poca ornamentació.
Ritme
El ritme és regular, amb poques complicacions, i motius curts i definits, fàcils de retenir.
Harmonia
L'harmonia es basa en la totalitat, amb fragments relativament llargs harmonitzats amb un sol acord.
Textura
La textura més utilitzada és la melodia acompanyada. Desapareix el baix continu. El baix d'Alberti és un acompanyament pianístic que consisteix a tocar acords amb la mà esquerra arpegiant-los.
La religió i la francmaçoneria
Déu és vist com el creador del món. La francmaçoneria, una societat secreta defensora de la fraternitat humana universal, va atraure els dos compositors més destacats del Classicisme: Wolfgang Amadeus Mozart i Joseph Haydn.
Música religiosa del Classicisme
Mozart
De Mozart es conserven 18 misses, com la Missa en Do menor, i el motet Ave Verum Corpus, punt culminant de l'obra religiosa de Mozart. També destaca la seva Missa de Rèquiem.
Haydn
Haydn va compondre 14 misses, entre les quals destaquen La Creació i Les Estacions.
Renovació de l'òpera
La renovació de l'òpera va ser iniciada per la Querelle des Bouffons. Les figures que encapçalen la renovació són Christoph Willibald Gluck (1714-1798) i Wolfgang Amadeus Mozart. Gluck intenta establir les bases de l'òpera moderna, amb la seva obra destacada Orfeu i Eurídice (1792). Mozart destaca en l'òpera bufa, amb obres com Les noces de Fígaro, Don Giovanni i La flauta màgica, que reflecteixen la quotidianitat.
Música instrumental
El concert i la sonata barrocs evolucionen. Es consolida la forma sonata, una estructura musical que es farà servir en la majoria d'obres instrumentals de l'època. L'esquema típic és: Exposición - Desenvolupament - Reexposició.
Instruments destacats: clarinet i piano.
L'Orquestra de Mannheim
L'orquestra de la cort de Mannheim, a Alemanya, dirigida per Johann Stamitz, era considerada la millor orquestra d'Europa.
Carl Philipp Emanuel Bach
Carl Philipp Emanuel Bach, fill del gran músic del Barroc, va crear una forma directa de fer música instrumental lliure. Va escriure Assaig sobre el veritable art de tocar els instruments de tecla (1753).
Gèneres instrumentals
- Simfonia: peça orquestral sense solistes, dividida en moviments, el primer dels quals acostuma a seguir la forma sonata.
- Concert: diàleg musical entre un instrument solista i l'orquestra.
- Concert doble o triple: quan els instruments solistes són dos o tres.
- Trio amb piano: formació de cambra composta per violí, violoncel i piano.
- Sonata: obra per a piano sol en diversos moviments, un o més dels quals segueixen la forma sonata.
El ballet
El ballet porta la dansa al nivell d'una representació teatral. Els ballets són històries ballades, amb un argument que s'explica mitjançant la música, la coreografia, la mímica, els decorats i el vestuari.
Les noces de Fígaro
Les noces de Fígaro és una òpera de Mozart, estrenada a Viena el 1786, amb llibret de Lorenzo da Ponte.
Argument: Susanna i Fígaro preparen les seves noces, però hauran de superar alguns obstacles: el Comte d'Almaviva vol exercir el seu dret de pernada sobre Susanna; Marcellina té un contracte que obliga Fígaro a casar-se amb ella; Bartolo es vol venjar de Fígaro, i Cherubino està enamorat de totes les dones.