Clima Mediterrani i Desertització a Catalunya

Clima Mediterrani

El clima mediterrani es caracteritza pel domini dels anticiclons subtropicals durant l'estiu, amb temps càlids i secs. En canvi, durant l'hivern i gran part de la tardor i de la primavera hi predomina la circulació de depressions de latituds mitjanes acompanyades de pluja. Conseguentment, hi ha una manca de pluja a l'estiu que, unida a les temperatures altes, provoca unes condicions d'aridesa durant aquesta època de l'any. Les terres mediterrànies presenten una gran diversitat climàtica a causa de la seva extensió en latitud, de la diversitat de la seva altitud i del fet que siguin més a prop o més lluny del mar. Les característiques típiques del clima mediterrani són: estius calorosos i secs, hiverns suaus i pluges no gaire abundants però que, de vegades, poden ser torrencials, sobretot a la tardor. Aquest clima afecta una extensa franja de terres litorals i prelitorals que s'estén des de la serra del Montnegre, a Catalunya, fins a la comarca de la Marina, a Alacant, i que inclou, també, les illes Balears i una estreta zona costanera al sud d'Andalusia. El volum de precipitacions oscil·la entre els 400 mm i els 700 mm, amb valors més alts cap al nord i a zones de muntanya. El vent més humit és el de llevant; uns altres vents freqüents són el cerc, que arriba per la vall de l'Ebre, i el ponent, que eleva les temperatures de sotavent i afavoreix els incendis forestals. Les pluges més intenses es registren a la tardor i a la primavera. La sequedat de l'estiu mediterrani explica que els rius que desemboquen en aquest vessant experimentin un estiatge intens i prolongat. Alguns rius, com el Guadalop i el Túria, s'han assecat totalment alguns anys. En canvi, les pluges torrencials de la tardor n'augmenten el cabal i poden provocar inundacions catastròfiques com les que han ocasionat els desbordaments del Ter i del Llobregat a Catalunya, o del Túria a València. A les zones de clima mediterrani, el bosc d'alzines està molt degradat i en part ha estat substituït per pinedes. A mesura que el bosc es va degradant, van apareixent la màquia, la garriga i l'estepa. Els conreus mediterranis bàsics són el blat, la vinya i l'olivera. A causa de la benignitat de l'hivern, a les terres de regadiu de les planes litorals hi prospera l'horta. Molts rius mediterranis tenen un cabal irregular amb forts estiatges a causa de la sequedat de l'estiu. La forta erosió i el ràpid escorrent de les aigües expliquen la vegetació gairebé desèrtica que trobem a alguns indrets.

Els tipus de climes

En funció de la situació respecte al mar i del relleu de cada zona, a Catalunya podem distingir diversos tipus de climes:

• Clima atlàntic. Predomina només a la Vall d'Aran. Els hiverns són suaus i plujosos i els estius són frescos i humits.
• Clima alpí. Es localitza a les terres més altes dels Pirineus. Els hiverns són molt freds i les pluges abundants i en forma de neu.
• Clima mediterrani de muntanya. A l'alta muntanya, a partir dels 1500 metres d'altitud, els hiverns són molt freds i plou i neva molt. Per sota dels 1500 metres els hiverns són freds i els estius suaus i secs. Les precipitacions es concentren a la tardor.
• Clima mediterrani continental. Predomina a les terres baixes d'interior on no arriba la influència marítima. Les temperatures són força contrastades i les pluges són escasses.
• Clima mediterrani litoral. És propi de la zona costanera. Les temperatures mitjanes són suaus a l'hivern i a l'estiu. Les pluges escasses es concentren a la primavera i la tardor, i poden ser torrencials.

La desertització és un procés natural pel qual una regió evoluciona cap a unes condicions morfològiques, climàtiques i ambientals pròpies del desert.

La desertització és un fenomen que es produeix sense la intervenció humana, a diferència de la desertificació, i convé no confondre aquests dos conceptes. Ara bé, a moltes zones del planeta ambdós processos van íntimament relacionats. Espanya reuneix condicions per patir aquest procés a causa que presenta una gran proporció de relleus muntanyosos amb pendents elevats i sense vegetació, ja que les pluges arrosseguen els sòls fèrtils.

La desertització és un procés gradual de degradació pel qual un sòl fèrtil i productiu es transforma en un sòl estèril. Aquesta degradació és consequència de la destrucció de la coberta vegetal, de l'erosió del sòl i de la manca d'aigua, a causa de la intensa activitat que l'ésser humà exerceix sobre el sòl amb els conreus, el pasturatge i el desboscament, entre d'altres (desert de Tabernas, Almeria).