Coixinets i Rodaments: Materials i Tècniques de Soldadura

Són coixinets que permeten que el seu diàmetre es reajusti després d'un temps de funcionament. El reajust és necessari perquè amb el transcurs del temps de funcionament el joc és excessiu degut al desgast.

Són coixinets provistes de diverses cunyes de greixatge entre les quals s'hi subjecta l'espiga.

En els coixinets sempre hi ha un contacte entre l'espiga i el coixinet, i justament aquest contacte pot provocar un gripatge de la unió. Amb l'objectiu d'evitar-la, espiga i coixinet han d'estar perfectament lubricats i fabricats amb materials adequats.

Les espigues són d'acer i normalment la superfície està trempada. En quant als materials dels coixinets, aquests han de ser resistents al desgast, a la corrosió, s'han de dilatar poc amb la temperatura i han de ser bons conductors d'aquesta.

Els rodaments són cossos esfèrics que s'intercalen entre el cos que ha de girar i la superfície de rodadura amb l'objectiu de fer disminuir la força de fricció que hi ha entre les dues superfícies.

Només permeten absorbir forces axials petites.

Ocupen poc espai. Fins i tot les agulles es poden treure dels anells que les sustenten i poden lliscar directament sobre l'espiga, en aquest cas ocupen encara menys lloc.

Normalment els arbres, eixos, etc. atravessen carcasses i parets de màquines. Per evitar que a través d'aquests forats s'hi introdueixi pols o brutícia en general o que no es pugui escapar a través d'ells substàncies líquides o gasoses es fa necessari la utilització de juntes. Les juntes també eviten que els líquids o gasos passin d'una cambra a una altra en els cilindres.

És un dispositiu, estàndard o especial, que se situa entre la taula de la màquina-eina i la peça que es vol mecanitzar amb l'objectiu de permetre l'execució d'una o més operacions de treball.

La soldadura és una tècnica d'unió de peces que consisteix en l'aportació localitzada de calor, fins que les zones en contacte es fonen. Sovint també s'hi aporta externament metall fos per tal d'unir l'espai entre les dues peces.

Soldar fosa és molt difícil com a conseqüència de la seva estructura en làmines i de l'alt contingut en carboni. També es fissura amb facilitat degut a les altes temperatures. Quan la fosa se solda, es forma cementita que és molt fràgil. Aquesta formació es pot evitar controlant la velocitat de refredament. La fosa es pot soldar per fusió (en calent) i amb soldadura dura (en fred).

La unió per soldadura heterogènia s'aconsegueix per introducció d'un metall d'aportació entre les superfícies que s'han d'unir. La temperatura de fusió d'aquest metall és inferior a la temperatura de fusió dels metalls base. La unió s'aconsegueix perquè el metall fos penetra en la junta per capil·laritat, sempre que la distància entre les peces estigui per sota d'un cert límit.

Utilitza metall d'aportació amb una temperatura de fusió inferior a 450ºC, tot i algú les amplia fins a 540 ºC, i la seva resistència mecànica és molt dèbil.

És molt semblant a la soldadura tova, només que la temperatura de fusió del metall d'aportació és superior als 450 ºC. També tenen una millor resistència mecànica i també una major resistència a l'oxidació.

Són substàncies o compostos químics que tenen per objectiu mantenir net el metall tot dissolent la pel·lícula d'òxid que es pugui formar en la superfície. També eviten que durant la soldadura es vagin formant òxids.

La tècnica consisteix en escalfar la zona de la soldadura fins que les cares de les peces es fonen i seguidament s'omple la junta amb metall d'aportació que és del mateix tipus que les peces a unir. Juntament amb el metall d'aportació també s'hi afegeixen fundents que eviten l'oxidació de la soldadura i faciliten la unió de les cares.