La comèdia a Roma: Plaute i Terenci

La comèdia. Plaute i Terenci

El gènere dramàtic de la comèdia entrà a Roma per influència de la cultura grega, els romans, per la seva expansió territorial, van conèixer i adaptar molts aspectes hel·lenístics. Livi Andrònic va ser el primer a adaptar comèdies gregues, però va ser Plaute qui va fer un tipus de comèdia d'esperit romà, i amb aquest gènere arribà a la popularitat. A Roma convivien la fabula pal·liata, la comèdia a la manera grega, la seva acció es desenvolup a Grècia i els seus personatges eren grecs q vestien el pàl·lium, però adaptada a l'ambient romà, i la fabula togata o comèdia d'ambient romà en què els actors vestien la toga. Les més ben rebudes pel públic eren les comèdies pal·liates.

La vida i les obres de Plaute

El seu nom era Titus Maccius Plautus i va néixer a Sarsina poc abans del 250 aC. Va anar a Roma de jove, on es dedicà al món del teatre i formà part d'una companyia de còmics. Amb els diners que va guanyar amb el teatre, va dedicar-se al comerç, però el seu negoci fracassà i s'arruïnà, fins al punt de veure's obligat a treballar en el molí del seu creditor. Després d'aquest període de penúries, aprofitant els seus coneixements teatrals, es va dedicar a escriure i representar les seves obres, fins a l'any 184 aC, quan va morir. Plaute va dedicarse a la fabula palliata. La tradició li atribueix 130 comèdies, però només 21 han estat considerades autèntiques: com Rudens, Truculentus, Persa i Vidularia. Totes les comèdies segueixen un fil argumental semblant: els membres d'una família es veuen obligats a una separació forçosa q porta a confondre una persona per una altra i a intercanviar-se els papers. Aquestes situacions giren en- torn d'un embolic que se sol resoldre feliçment, en general gràcies a la intervenció de l'esclau protagonista. X a les seves comèdies, Plaute crea uns tipus de personatges fixos que li serveixen per fer riure el públic. Classificació dels personatges en 2 categories: protas i secundaris.

Personatges protagonistes

• El vell (senex). Pare estricte amb els fills i els esclaus, furiós, de vegades avar; normalment és l'objecte de les burles de l'argument.
• La matrona (matrona). La mare de família, q Plaute presenta amb connotacions negatives. Té mal caràcter, és capriciosa i malgasta els diners.
• El jove (adulescens). Normalment és el protagonista de les comèdies plautines, eclipsat pel seu esclau, que és qui embolica i desembolica l'acció. El jove sol estar enamorat d'una cortesana o d'una noia de bona posició.
• La jove (virgo). Cortesana o jove donzella. Aparició en escena molt limitada, encara q l'acció transcorrí al seu voltant. Si es tracta d'una cortesana, Plaute la presenta plena de vicis, malparlada, però molt enamorada del seu amant.
• L'esclau (servus). És el vertader protagonista de les comèdies de Plaute, llest, murri, desvergonyit, mentider, que no s'atura davant de cap dificultat, que enganya per aconseguir el que vol. Es burla de tothom, amics i enemics. És el que guia l'acció, el que provoca els embolics i aconsegueix desfer-los. És intel·ligent i tots els altres personatges són titelles a les seves mans.

Personatges secundaris

• El soldat (miles). Plaute pretén ridiculitzar els militars en general; per això el presenta fanfarró, perquè presumeix de les seves conquestes, tant bèl·liques com femenines, però en el fons és un covard i està faltat d'amants. El soldat plautí més important és el protagonista de Miles Gloriosus, Pirgopolinices.
• El paràsit (parasitus). Es un personatge còmic i astut que fa el que sigui per omplir el seu estómac.
• El prestador. Personatge q vol treure el màxim rendiment dels seus préstecs sense interessar-se per les circumstàncies dels deutors. Surt a escena exigint, dia rere dia, els diners a qui els ha deixat.

Plaute s'inspirava en la Comèdia Nova grega, però va donar a les seves obres un caràcter romà i un estil personal incorporant-hi característiques pròpies. Personifica coses inanimades, com objectes de la vida quotidiana, parts del cos, etc.; hi ha referències mitològiques per ornamentar el text; se serveix de la contaminatio, que és el procés de composició d'una comèdia a partir de dos o més originals; utilitza la combinació de parts dialogades i parts cantades que es recitaven acompanyades de música, etc.

El gran mèrit de Plaute, però, es troba en el llenguatge que utilitza: viu, ric, expressiu i completament nou. Així, crea un llenguatge diferent per a la comèdia, amb molts jocs de paraules, juraments, insults, repeticions, refranys, malediccions, etc., que enriqueixen la llengua llatina. El llenguatge que utilitza Plaute és molt pur, amb les característiques morfològiques, lèxiques i sintàctiques del moment; és un viu reflex de la llengua del carrer. Sap connectar amb els espectadors, tant de la plebs com de classe alta. Així, fa parlar els seus personatges d'acord amb l'estatus social al qual pertanyen: els humils parlen de forma grollera, basta, no gens culta; en canvi, els homes de classe alta parlen una llengua noble, elegant i distingida. Quant a l'estructura, Plaute comença algunes comèdies amb un pròleg, on un pers de l'obra o alguna divinitat explica breument la trama principal, x despertar la curiositat i l'interès del públic. Al començament de les comèdies, hi ha un o 2 arguments, escrits per autors posteriors, en què s'explica el q succeirà en escena. Un d'aquests argums està escrit en acròstic, és a dir q amb la inicial de cada vers es pot llegir el títol de la comèdia. La divisió en actes i escenes, fou post a l'època de l'autor, Plaute escriu d'una manera contínua i sense cap separació. X tant, l'entrada en escena dels pers i la sortida marquen les diverses escenes.

La vida i les obres de Terenci

Publi Terenci Afer (segle II aC) fou un comediògraf posterior a Plaute, no va aconseguir la popularitat del seu predecessor. Nascut a Cartago, va arribar de jove a Roma com a esclau. El seu amo el va educar i aviat li va concedir la llibertat. Entrà en contacte amb figures rellevants de la noblesa romana que l'introduïren en el cercle dels Escipions. Va morir l'any 159 aC durant un viatge a Grècia, però ens ha deixat sis comèdies, que representen l'últim moment d'esplendor d'aquest gènere. Els seus títols són: Andria (La noia d'Andros), Heautontimorumenos (El que es castiga a si mateix), Eunuchus (L'eunuc), Phormio (Formió), Hecyra (La sogra) i Adelphoe (Els germans). La comèdia Eunuchus és especialment coneguda i l'argument tracta d'un jove que es fa passar per eunuc per aconseguir entrar a casa de la seva estimada.

Les comèdies de Terenci són diferents de les de Plaute, estan calculades, són reflexives i no deixen via lliure a l'espontaneïtat. A més, la seva estructura rítmica és menys rica que la de les comèdies de Plaute i els personatges esdevenen el nucli de l'acció. Per aquestes característiques, se sol identificar a Terenci com el comediògraf de la humanitas. Així doncs, el llenguatge de les comèdies de Terenci és més refinat que el de Plaute i de- fuig els acudits grollers, les frases fetes, els mots malsonants, els refranys, etc.

Comedia de l’olla

Personatges principals

• Euclió: representa un vell avar. El personatge assumeix els traços de pura i total bogeria. La gelosia q té x la seva olla el porta a desconfiar de cada pers q hi troba i li dirigeix la paraula.
• Megador: aquest personatge té una edat avançada com Euclión, però cadascú té una relació diferent amb els diners. Euclió és pobre i avar; Megadoro és per contra adinerat i no es priva de gastar-ho. Aquesta diferència és subratllada en diverses situacions que interessaven a tots dos, com els preparatius per al casament.
• Licònides: seria el protagonista, però el final absent impedeix saber so ho era. Es troba en disputa per obtenir la noia amb el seu oncle, però el parentiu sembla no influenciar el curs dels esdeveniments.
• Estròbil: és l'esclau de Licònides. Els seus dots d'astúcia i picardia els permeten jugar-li a Euclió robant-li l'olla, x poder demanar la llibertat al amo, Licònides. Aconseguir aquest premi x part de l'esclau ens és desconegut pq no s'explica; ha estat simplement omès a la síntesi o no preveure la comèdia integral aquest final.

Personatges secundarios

• La Família: és una figura força marginal. Té la funció d'introduir l'espectacle amb el Pròleg; el discurs del personatge té finalitat introductòria així que enquadra l'ambient, el d'una família.
• Estàfila: és la vella criada d'Euclió, curiosa, petulant, però treballadora i obedient. És estrany que la característica principal que se li vol atribuir és la de bevedora, com l'etimologia del nom (=raïm)
• Eunomia: tot i ser un person força marginal, és de gran import pel desenllaç dels fets: en efecte condiciona tant Megadoro a aconseguir dona, com a renunciar a la noia a qui Licónides estima.

Resumen completo

Euclión és un vell avar angoixat davant la possibilitat q li robin una olla plena de monedes d'or q ha trobat. Viu a la misèria amb la seva filla Fedria. Mentrestant, Eunomia, germana de Megadoro, vell solteró, pretén casar-ho. Aquest diu q, disposat a complaure-la, prefereix una noia sense dot, però virtuosa. Demana la filla d'Euclión en matrimoni i aquest la promet, encara q està convençut q el seu futur gendre està assabentat de la troballa del tresor.

Quan Euclió comunica el casament a la seva serventa Estàfila, aquesta s'alarma, pensant que es descobrirà que la núvia està a punt de donar a llum. Es concerten les núpcies per a aquest mateix dia i el pobre avar, davant l'allau de criats, cuiners i músics amb què Megadoro li ha omplert la casa x al banquet nupcial, es dirigeix al temple de Bona Fe a enterrar l'olla.

Però Estróbilo, esclau de Licònides, ho ha descobert i acaba sostret-li l'olla amb els diners. Licònides explica a Eunomia, la seva mare, l'amor que sent per la filla d'Euclió i la situació incòmoda en què l'ha posat; després li prega que convenci Megadoro perquè aquest cedeixi com a esposa a la jove.

Se senten els crits de Fedria, que pateix els dolors del part. Apareix amb l'olla l'esclau de Licònides, feliç per la troballa del tresor. Euclió, en canvi, és a la vora de la bogeria per la pèrdua.

Licònides sents laments i els interpreta com a expressió de disgust per l'enllumenament de la seva filla. Entaulen tots dos un diàleg ple de malentesos, ja que Euclión parla de la seva olla i Licònides de Fedria.

Al final tot s'aclareix i Euclión concedeix la seva filla en matrimoni a Licònides, amb el consentiment del seu pretendent Megadoro, que a més fa que l'esclau torni l'olla al seu propietari legítim.

Llatinismes

- Ad hoc, 'per això’. -Coitus interruptus, Marxa atras. - Delirium tremens, 'deliri tremolós’, d'abstinència en alcohòlics crònics. - Ex-libris, 'dels llibres’. Inscripció gravada en llibres que n'indica la propietat. - In crescendo, 'que va en augment’. - Inri, acrònim. ('Jesús de Natzaret, rei dels Jueus'). - Intelligenti pauca, 'a l'intel·ligent’, ‘poques paraules'. - Lato sensu, 'en sentit ampli’. - Modus operandi. - Placebo, Medicina falsa. - Primus inter pares, 'el primer entre iguals'.- Quid, 'el què’. - RIP. - Sui generis, 'a la seva manera'. - Urbi et orbi, 'per a la ciutat i per al món’. Benediccions del Papa a Roma i al món, o , sinó gran difusió d'una notícia. - Viceversa, 'en el lloc invertit’. -Viscomica, 'força còmica’. - Volens nolens, 'volent no volent'. - ante meridiem (a. m.) 'abans del migdia’. - confer (cf. / cfr.) 'compara’. - etcétera (etc.) 'i les coses restants'. - id est (i. e.) 'això és, és a dir'. - post data (P. D.) - post scriptum (P. S.) 'escrit després’. - post meridiem (p. m.) 'després del migdia'. - sic 'així’. - vide (vid.) 'mira’. - Nosce te ipsum. 'Coneix-te a tu mateix’. - Cogito ergo sum. 'Penso, per tant existeixo’.- Amor vincit omnia. ‘L'amor ho venç tot’. - Festina lente. ‘Afanya't a poc a poc’. Necessitat de prudència. - Si vis pacem, para bellum. 'Si vols la pau, prepara la guerra’. - Ars longa, vita brevis. 'L'art és llarg, la vida, breu’. - In vino veritas. 'En el vi hi ha la veritat’. - Nulla dies sine linea. 'Cap dia sense una línia’. - Homo homini lupus. "L'home és un llop per a l'home’. - Altius, citius, fortius. 'Més alt, més ràpid, més fort’. Lema dels Jocs Olímpics. - Per aspera ad astra A través de l'esforç s'arriba on un desitja, o al seu triomf. - Mors, mortis. ‘mort’. - Inhumar. enterrar. - cado ‘cadàver’. - funus. 'seguici fúnebre’. - missa. - Lapis. ‘làpida’. - post mortem (després de la mort) - in articulo mortis (en el moment de la mort) - in memoriam (en memòria o en record d'alguna persona morta) - rigor mortis (rigidesa de la mort, cadàver) - rèquiem (musica x missa de difunts)