Comerç Exterior, Hisenda i Banca a l'Espanya del Segle XIX

L'augment del comerç exterior

Les exportacions van créixer a un ritme similar. Podem diferenciar dues etapes: la primera va ser de creixement moderat, però sostingut, i la segona de major augment per influència de l'expansió del comerç internacional. Les exportacions més rellevants eren l'oli i el vi, i les importacions, els teixits de cotó i de lli. A la darreria del segle, el cotó en floca i el carbó havien esdevingut les dues importacions principals, mentre que en les exportacions, els minerals s'havien afegit als productes agraris, i hi figuraven també els teixits de cotó. El pes dominant dels productes agraris fa evidents les limitacions de la transformació econòmica i l'escàs desenvolupament del sector industrial.

Les relacions comercials amb l'exterior es van veure alterades a resultes de la pèrdua de les colònies americanes que fins a la seva independència eren els socis comercials principals d'Espanya. Els mercats colonials van ser substituïts per França i Gran Bretanya, la seva industrialització va proporcionar una demanda creixent per als productes espanyols.

Lliurecanvisme i proteccionisme

La creixent vinculació a la resta d'Europa va ser inseparable entre proteccionistes i lliurecanvistes. La política aranzelària dels successius governs espanyols va evolucionar des d'una primera etapa de progrés de lliurecanvisme (política econòmica que suprimeix les traves al comerç internacional i postula la lliure circulació de mercaderies), a una altra dominada pel proteccionisme (política econòmica que dificulta l'entrada en un país de productes estrangers que fan competència als productes nacionals). Els industrials tèxtils catalans, els cerealistes castellans, el sector carbonífer asturià i els siderúrgics bascos van pressionar els governs successius per protegir els seus productes. S'ha sostingut que aquesta política proteccionista va obstaculitzar la vinculació amb el mercat internacional, proveïdor de noves tecnologies. Espanya va fer un notable esforç de liberalització del comerç exterior, seguint unes pautes semblants a les de bona part de la resta d'Europa. Per això, sembla exagerat responsabilitzar la política aranzelària de l'endarreriment industrial espanyol, que va ser més aviat el resultat d'una multiplicitat de factors molt diversos dintre d'un marc geogràfic els recursos naturals del qual eren poc favorables per impulsar un creixement com el de Gran Bretanya.

Hisenda, banca i diners

Hisenda i deute públic

El 1845 el govern liberal va impulsar una reforma fiscal per eliminar les exaccions fiscals dels privilegiats i augmentar la recaptació sobre la base de la igualtat davant l'impost. Tanmateix, la reforma va tenir les seves limitacions, perquè els impostos directes no incloïen les rendes personals que van constituir un dels ingressos més grans de les hisendes públiques dels països més avançats d'Europa. L'Estat no va aconseguir augmentar la recaptació en els termes esperats, i la insuficiència dels ingressos va continuar sent un tret constant de la Hisenda espanyola al segle XIX. Les finances de l'Estat van perpetuar novament el dèficit de la hisenda pública, que va haver de finançar per mitjà del crèdit exterior i sobretot per mitjà de l'emissió constant del deute públic, fet que encara augmentava més el dèficit i provocava un endeutament continu. L'Estat va haver de declarar-se en fallida davant la impossibilitat de complir el pagament d'interessos i d'amortitzacions. Això va generar una escassa confiança dels prestadors internacionals, de manera que els préstecs es negociaven cada vegada en pitjors condicions per a l'Estat.

El sistema financer

La promulgació de la llei de bancs i societats de crèdit es considera el punt de sortida de la modernització del sistema bancari espanyol. El banc espanyol més gran era el Banco Español de San Fernando, creat com a Banc de l'Estat i d'emissió. Es van crear dos bancs més i va començar a funcionar la borsa de Madrid. L'any 1856 es va crear el Banco de España que va obtenir la concessió del monopoli d'emissió de bitllets. També es van constituir nombroses societats de crèdit, destinades a gestionar els negocis, i el Banco Hipotecario, especialitzat en operacions de préstecs a llarg termini. Finalment, la industrialització basca va afavorir el sorgiment d'un sector bancari que donés suport al seu finançament industrial. Així van néixer el Banco de Bilbao i el Banco Vizcaya.