Comparació teoria del coneixement Hume i Kant

Escrito el 15 de Mayo de 2024 en catalán con un tamaño de 21,78 KB

Comparau la teoria del coneixement de Hume amb la teoria del coneixement de Kant.

Hume: Suposem que veiem dues pilotes de billar xocar. Segons Hume, la nostra creença en la causalitat entre el xoc de les pilotes i el moviment posterior de la segona pilota es basa en la nostra experiència passada d'observar aquests tipus de situacions. Tot i que podem haver vist molts cops una pilota provocar el moviment d'una altra després de xocar, Hume argumenta que no tenim cap garantia racional que això sempre passarà en el futur. Per a Hume, la nostra confiança en la causalitat es basa únicament en el costum i la repetició de successos, i no en una justificació racional inherent.

Kant, en canvi, argumentaria que la nostra creença en la causalitat no es deriva únicament de l'experiència, sinó que és una categoria a priori de la nostra ment. Segons Kant, la nostra ment organitza la nostra experiència segons categories com la causalitat per fer-la intel·ligible. Així, quan veiem les pilotes de billar xocar, la nostra ment aplica automàticament la categoria de causalitat per entendre el fenomen. Per Kant, la creença en la causalitat no depèn exclusivament de la repetició d'experiències, sinó que és una condició necessària de la nostra pròpia estructura mental per entendre el món.

En resum, mentre que Hume veu la causalitat com a una creença basada en l'experiència, Kant la considera com una categoria a priori de la nostra ment que ens permet entendre l'experiència en si mateixa.

Comparau les ètiques materials amb les formals.

Les ètiques materials i les ètiques formals difereixen en la seva manera d'avaluar la moralitat de les accions. Les ètiques materials es basen en el contingut o les conseqüències específiques de les accions, com ara l'utilitarisme, que considera moralment correcta una acció si produeix la major felicitat per al major nombre de persones. D'altra banda, les ètiques formals es centren en principis abstractes, com l'imperatiu categòric de Kant, que considera moralment correcta una acció si es pot universalitzar sense contradicció. Mentre que les ètiques materials consideren les accions en si mateixes, les ètiques formals es basen en principis abstractes que s'apliquen de manera universal.

Imagina una situació en què una persona necessita un trasplantament d'òrgan. Segons una ètica material com l'utilitarisme, si mentir sobre la compatibilitat del teu òrgan pot salvar més vides i, per tant, augmentar la felicitat general, aquesta acció seria moralment acceptable.

Segons l'imperatiu categòric de Kant, mentir en qualsevol situació no seria moralment acceptable, ja que no es pot universalitzar. Encara que en certs casos mentir pugui semblar beneficiós per a algunes persones, el principi de respectar la veritat i la confiança en les relacions humanes té prioritat.

Comparació teoria ètica D. Hume i teoria ètica I. Kant

Hume, com a filòsof moral sentimentalist, sosté que les nostres decisions morals es basen en els nostres sentiments i emocions, i no en la raó. Argumenta que els judicis morals no són proposicions objectivament verdaderes o falses, sinó expressions dels nostres sentiments. Per exemple, si afirmem que matar és moralment dolent, no estem fent una afirmació sobre un fet objectiu, sinó expressant el nostre rebuig emocional cap a aquesta acció.

Un exemple clar d'aquesta perspectiva és el cas d'ajudar a una persona necessitada. Segons Hume, no ajudem a aquesta persona perquè raonem que és el que hem de fer o perquè estigui en consonància amb un deure, sinó perquè sentim compassió o simpatia per ella. Així, l'acció moral no està determinada per la raó, sinó pels nostres sentiments i emocions.

Kant, d'altra banda, defensa una ètica deontològica basada en el deure i la raó pràctica. Argumenta que les accions morals es basen en imperatius categòrics, principis universals que s'apliquen a tots els éssers racionals. Per a Kant, l'acció moral és aquella que es realitza per deure, sense considerar les conseqüències o els sentiments personals.

Un exemple d'aquesta perspectiva seria el de no mentir. Segons Kant, mentir està malament independentment de les conseqüències o dels nostres sentiments personals. Això és així perquè mentir entra en conflicte amb el principi universal del respecte per la veritat, que és un imperatiu categòric.

En resum, mentre que Hume situa els fonaments de l'ètica en els nostres sentiments i emocions, Kant els situa en la raó i el deure. Mentre que Hume destaca la importància dels sentiments morals, Kant posa l'èmfasi en l'obligació racional de seguir principis universals. Així, mentre que per Hume una acció és moralment correcta si és agradable als nostres sentiments, per Kant una acció és moralment correcta si es realitza per deure, independentment dels nostres sentiments o de les conseqüències.

La crítica de David Hume a la metafísica se centra en la qüestionable validesa del coneixement metafísic, especialment en la seva obra "Investigació sobre l'enteniment humà". Hume argumenta que gran part de les pretensions de la metafísica no tenen fonaments racionals.

Una de les seves crítiques més importants és dirigida a la noció de causa i efecte. Hume qüestiona la capacitat de la raó humana per establir relacions de causa i efecte més enllà de les observacions de regularitat en la naturalesa.

A més, Hume sosté que tot el coneixement es deriva de les impressions, les percepcions immediates de la ment, i les idees, que són còpies deslluïdes d'aquestes impressions. Això implica que no podem tenir cap coneixement més enllà del que experimentem amb els nostres sentits, i per tant, les afirmacions metafísiques que van més enllà de l'experiència directa manquen de fonament racional.

Un exemple concret de la seva crítica és la noció de l'ànima immaterial. Hume argumenta que no podem tenir cap experiència directa de l'ànima com a entitat separada del cos, i per tant, afirmar-ne l'existència seria una suposició sense fonament en l'experiència i, per tant, sense justificació racional segons el seu punt de vista.

Comparació relacions d’idees i qüestions de fet en David Hume i la classificació dels judicis a la Crítica de la raó pura

Hume diferencia entre dos tipus de proposicions: relacions d'idees i qüestions de fet. Les relacions d'idees són proposicions analítiques que es poden conèixer només pel seu contingut, sense necessitat d'experiència. Per exemple, "tots els solters són no casats" és una relació d'idees perquè el significat de "solter" ja inclou la no casament. Les qüestions de fet, d'altra banda, són proposicions sintètiques que afirmen o neguen alguna cosa sobre el món i requereixen experiència per ser conegudes. Per exemple, "la neu és blanca" és una qüestió de fet, ja que per saber si és cert o fals necessitem observar la neu.

Kant, en la seva "Crítica de la raó pura", distingeix entre judicis analítics i sintètics i entre aquests últims, judicis a priori i a posteriori. Els judicis analítics són aquells en què el predicat està contingut en el concepte del subjecte, com en "tots els triangles tenen tres costats". Els judicis sintètics, en canvi, són aquells en què el predicat amplia el concepte del subjecte i no es pot conèixer només pel significat dels termes, sinó que requereix experiència. Aquests es divideixen en dos grups: a priori, que són universals i necessaris, com "tots els esdeveniments tenen una causa", i a posteriori, que es basen en l'experiència.

Les relacions d'idees de Hume s'assemblen als judicis analítics de Kant, ja que tots dos es basen en la coherència interna dels conceptes. Per exemple, "tots els solters són no casats" és tant una relació d'idees com un judici analític. D'altra banda, les qüestions de fet de Hume s'assemblen als judicis sintètics a posteriori de Kant, ja que requereixen experiència per ser conegudes. Per exemple, "la neu és blanca" seria una qüestió de fet segons Hume i un judici sintètic a posteriori segons Kant.

La diferència clau entre Hume i Kant rau en la seva concepció dels judicis sintètics a priori. Mentre que Hume nega l'existència d'aquest tipus de judicis i sosté que tot el coneixement prové de l'experiència, Kant argumenta que hi ha judicis que són a priori i universals, com "tots els esdeveniments tenen una causa", que no són contingents a l'experiència.

La teoria moral de David Hume es basa en els sentiments humans, especialment en la simpatia, com a fonament de la moralitat. Segons Hume, els nostres judicis morals no es deriven de la raó, sinó dels nostres sentiments i emocions. La simpatia és el principi clau, que ens porta a aprovar les accions que provoquen sentiments positius i a desaprovar les que provoquen sentiments negatius.

Per exemple, si veiem algú ajudant una persona necessitada, podem sentir simpatia i admiració per aquesta acció, ja que imaginem la situació de la persona necessitada i ens connectem emocionalment amb el desig de rebre ajuda. En aquest cas, la nostra aprovació moral de l'acció es basaria en els nostres sentiments de simpatia.

En resum, segons Hume, la moralitat es basa en els sentiments humans i la simpatia, i les nostres decisions morals es fonamenten en les emocions i no en el raonament abstracte o en principis universals.

Relacionau la crítica de la raó pura de Kant amb la crítica de la raó pràctica

La "Crítica de la raó pura" de Kant es centra en la capacitat de la raó humana de conèixer la realitat. Aquí, Kant estableix que la raó té límits en la seva capacitat de conèixer el món noumènic, la realitat en si mateixa, més enllà de les aparences fenomèniques. Un exemple seria la distinció entre fenomen i noumen, on només podem conèixer el món tal com apareix als nostres sentits.

Per altra banda, la "Crítica de la raó pràctica" examina com la raó determina la nostra capacitat d'actuar moralment. Aquí, Kant desenvolupa el concepte de l'imperatiu categòric, que estableix principis morals universals basats en la raó i el respecte per la dignitat humana. Un exemple seria l'obligació moral de comportar-nos segons aquells principis que podrien ser adoptats com a llei universal.

Les dues crítiques comparteixen el mateix mètode crític i estan relacionades, ja que la nostra capacitat de conèixer el món condiciona la nostra capacitat de prendre decisions morals. En resum, mentre que la "Crítica de la raó pura" s'estableix els fonaments epistemològics necessaris per a la "Crítica de la raó pràctica", la segona aborda la moralitat i la voluntat humana des d'una perspectiva racional.

Un exemple de "Crítica de la raó pura" seria la distinció entre el fenomen i el noumen. Kant argumenta que només podem conèixer el món tal com apareix als nostres sentits (fenomen), mentre que la naturalesa última de la realitat (noumen) roman incognoscible per a nosaltres.

Un exemple de la "Crítica de la raó pràctica" seria el concepte de l'imperatiu categòric, que estableix que hem de comportar-nos segons aquells principis que podrien ser adoptats com a llei universal per a tots. Així, l'acció moralment correcta no depèn de les conseqüències o dels desitjos individuals, sinó del principi raonat universalment.

La crítica de David Hume al concepte de substància se centra en qüestionar la idea tradicional d'una entitat independent i permanent que subratja les qualitats observables dels objectes. Hume argumenta que no tenim cap experiència directa d'aquesta substància, només de les seves qualitats particulars.

Per exemple, quan observem una taula, només experimentem les seves qualitats com el color, la forma, etc., però no tenim cap impressió directa de la "taula" com a substància independent de les seves qualitats. Hume considera que la noció de substància és una construcció de la ment basada en les repetides experiències i les associacions d'idees.

A més, Hume aplica aquesta crítica a la identitat personal, argumentant que la noció d'un "jo" substancial i permanent també manca de fonament en les impressions directes i es basa en les associacions d'idees i la continuïtat de la consciència a través del temps.

En resum, Hume nega la validesa del concepte de substància com a entitat independent i permanent, argumentant que no tenim cap base empírica per a aquesta noció i que és una construcció mental basada en les impressions i les associacions d'idees.

L'escepticisme de David Hume es basa en posar en dubte la capacitat humana per aconseguir un coneixement segur i fonamentat. Una de les seves crítiques més importants és dirigida a la relació de causa i efecte, argumentant que no podem justificar racionalment les nostres inferències sobre aquesta relació basant-nos només en l'experiència.

Hume també distingeix entre les "impressions", les percepcions immediates de la ment, i les "idees", les representacions menys vívides que tenim d'aquestes impressions. Tot i que tot el coneixement deriva de les impressions, Hume sosté que les nostres idees no proporcionen cap certesa sobre la realitat.

A més, Hume aplica aquesta crítica a les creences religioses, posant en dubte la racionalitat de creure en Deu o en miracles, ja que no tenim cap experiència directa d'aquestes entitats o esdeveniments sobrenaturals.

Per exemple, quan observem la successió temporal entre dos fenòmens, com un billet de tren que sempre arriba abans que el tren, podem inferir una relació de causa i efecte entre ells. No obstant això, segons Hume, aquesta inferència no és necessària o justificada per la raó, ja que no tenim cap experiència directa de la relació causal entre els dos fenòmens.

En resum, Hume ens convida a ser escèptics sobre moltes de les nostres creences fonamentals i posa en dubte la nostra capacitat per conèixer la realitat amb certesa.

En la filosofia de David Hume, la noció de subjecte és objecte de crítica. Hume posa en dubte l'existència d'un "jo" substancial o permanent que experimenti les impressions i les idees. Segons ell, quan reflexionem sobre nosaltres mateixos, no trobem cap entitat permanent, sinó només una successió de percepcions efímeres.

Per exemple, quan estem pensant o sentint emocions, experimentem una successió de pensaments i emocions sense un "jo" permanent que les experimenti. Tot i que hi ha una continuïtat en la consciència, aquesta no implica l'existència d'un subjecte substancial.

En resum, per a Hume, la noció de subjecte és una il·lusió que deriva de la successió de percepcions i la continuïtat de la consciència, però no hi ha cap entitat permanent que subjaci a aquestes experiències.

En la "Crítica de la raó pura", Kant classifica els judicis en analítics i sintètics, a més de distingir entre judicis a priori i a posteriori.

Els judicis analítics són aquells on el predicat ja està contingut en el concepte del subjecte, com "tots els triangles tenen tres costats". En canvi, els judicis sintètics afegeixen informació nova, com "la taula és de fusta".

Els judicis a priori són independents de l'experiència, i els sintètics a priori són especialment importants per a Kant perquè amplien el coneixement de manera necessària i universal, com la llei de la causalitat. Aquesta llei no es basa en l'experiència, sinó que és una condició necessària de la nostra manera de pensar.

Els judicis sintètics a priori, doncs, són fonamentals per a Kant perquè són vàlids per a tots els éssers racionals i es poden conèixer de manera universal i necessària, malgrat no es basen en l'experiència.

El "gir copernicà" en la filosofia de Kant representa un canvi de perspectiva en la teoria del coneixement. En lloc de considerar que els objectes es conformen als nostres coneixements, com es creia anteriorment, Kant argumenta que són els nostres coneixements els que s'adapten als objectes.

Un exemple d'aquest gir és la seva idea sobre l'espai i el temps. Abans de Kant, es considerava que l'espai i el temps eren propietats objectives de la realitat. Però Kant argumenta que són estructures mentals a priori que organitzen les nostres experiències. Això significa que no veiem l'espai i el temps com a característiques externes de la realitat, sinó com a formes en què la nostra ment organitza les percepcions.