Comunicació, llenguatge i argumentació

El llenguatge i la comunicació

El llenguatge és la capacitat que tenim de comunicar-nos, és a dir, de transmetre coneixements, ordres, desitjos, etc.

El procés de comunicació

Un emissor vol compartir una realitat (referent) amb un receptor. Per aconseguir-ho, l'emissor codifica un missatge fent servir un codi comú amb el receptor i, per mitjà d'un canal (oral, escrit...) el fa arribar al receptor. El receptor ha de recórrer el camí invers. Perquè es doni l'acte comunicatiu cal que es compleixin aquests factors:

• Emissor: qui codifica i envia el missatge.
• Receptor: qui rep, descodifica i interpreta el missatge.
• Missatge: allò que es comunica per mitjà de signes.
• Referent: persones, objectes, fets... a què remet el missatge.
• Canal: via de transport del missatge (aire - comunicació oral, paper - escrita). És el suport que serveix per a la difusió d'un text.
• Codi: conjunt de signes i de regles combinatòries que permeten construir i desxifrar el missatge.

Les funcions lingüístiques

• Funció fàctica: saludar, iniciar/acabar la comunicació, felicitar, disculpar-se, donar gràcies, fer un brindis, demanar/donar excuses, presentar-se, cridar l'atenció.
• Funció referencial: identificar-se, informar, descriure, narrar.
• Funció emotiva: expressió de sentiments/estats d'ànim.
• Funció poètica: valorar/comparar, destaca la forma del missatge (repetició de sons...).
• Funció conativa: incitar, persuadir, ordenar, negar-se/oferir-se, preguntar propòsit d'una acció, donar/demanar consells, invitació.
• Funció metalingüística: parla/reflexiona sobre aspectes de la llengua.

Els signes

Són unitats extretes del codi que l'emissor i el receptor comparteixen. Tot signe consta de dues cares:

• Significant: conjunt de sons o lletres (R+U+C).
• Significat: concepte (definició de ruc).

El llenguatge no verbal

En les converses cara a cara, el llenguatge verbal s'acompanya amb signes anomenats paralingüístics (fònics/no fònics), que poden representar fins al 65% del contingut del missatge (si algú ens insulta i ens somriu, no ens ho prendrem bé). N'hi ha de dos tipus:

• Fònics: certes vocalitzacions (ha ha, mmm, uf...), amb les quals podem indicar contrarietat, estranyesa, assentiment...
• No fònics (2 tipus):
  • Signes cinèsics: estudia els gestos facials, mirades, moviments corporals significatius.
  • Signes proxèmics: estudia l'ús de l'espai que fan els parlants, distància que hi ha entre ells i orientació dels seus cossos.

Propietats textuals

Adequació

Complir el propòsit comunicatiu previst; respondre al tema que volem desenvolupar; mantenir el tractament personal adequat; mantenir el nivell de formalitat que correspon a la situació comunicativa; mantenir l'especificitat del llenguatge (mots generals/específics).

Coherència

• Regla de progressió: bona organització i estructuració de les idees; progressió temàtica.
• Regla de repetició: cal repetir idees principals, és a dir, que hi ha d'haver un fil conductor.
• Regla de relació: claredat, lligam temàtic.
• Regla de no contradicció: no hi poden haver idees contraposades.

Cohesió

• Els referents: paraules connectades a coneixements previs.
• Els connectors: paraules o expressions.
• Adequació dels signes de puntuació.
• Concordances sintàctiques correctes.
• Ordre lògic.

Correcció

• Ortogràfica.
• Morfològica (gènere, nombre, temps verbal).
• Sintàctica (ordre corresponent).
• Lèxica (evitar barbarismes/vulgarismes; riquesa i precisió).
• Semàntica (de sentit: calaix/caixó).
• Prosòdica (pronúncia).

Orientacions per complir les propietats textuals

Adequació

• Complir el propòsit comunicatiu previst: veure si respon al motiu o al tema que pretén exposar, veure una estructura clara, no desviar-se del tema i enrotllar-se en altres...
• Mantenir el tractament personal adequat: no començar amb "vostès" i acabar amb "vosaltres".
• Mantenir el nivell de formalitat triat: els registres.
• Mantenir uniformitat pel que fa a l'especificitat del llenguatge: emprar mots més generals o més específics d'acord amb els receptors i el seu coneixement del tema.

Coherència

• Deixar ben clar què és allò important que volem dir.
• Explicar idees precises i ben delimitades (sense deixar camins oberts...).
• Estructurar bé tota la informació (sobretot introducció / cos / conclusió).
• Ordenar lògicament les dades (lògicament o d'acord amb la força que volem donar a les diferents idees).
• Controlar la progressió temàtica de l'exposició (d'una idea explicada, passem a una altra que se'n deriva o que l'aclareix, després emprenem una altra idea deixant clar que és una altra, etc.).
• Tenir cura de l'aspecte visual.

Cohesió

• Veure clares les relacions connectives entre els diferents elements del text, sobretot assegurant que els pronoms tinguin referents clars.
• Valorar les funcions que fan els diferents connectors per assegurar que transmeten la idea encertada pel que fa als lligams entre oracions, paràgrafs...
• Comprovar (amb una lectura pausada i atenta) l'adequació dels signes de puntuació.

Correcció

• Dividir el text en paràgrafs i deixar una línia en blanc entre paràgraf i paràgraf.
• Conservar els marges oportuns.
• Fer bona lletra.
• Evitar fer faltes ortogràfiques, gramaticals...
• Utilitzar un lèxic variat i adient.

Anàlisi d'un anunci

Metodologia elemental d'anàlisi (publicitat gràfica). Per fer-ho, podem distingir entre dos nivells (el més important en l'anàlisi serà trobar relacions entre ambdós):

• Pla de l'expressió: és essencial identificar i descriure el que es veu en l'anunci. Tots els seus elements tenen un significat, ja que en publicitat cap element és gratuït.
• Pla de la interpretació: buscarem un significat a les formes descrites.

La publicitat

Crea consumidors a part de buscar-los. Té dues finalitats:

• Informar: presta un servei i dóna a escollir.
• Persuadir: crea la necessitat de disposar del producte.

Funcions lingüístiques usades:

• Referencial (informa de les característiques).
• Fàtica (crida l'atenció i fa que no s'abandoni el canal publicitari).
• Poètica (valorar, comparar).
• Conativa (incitar a comprar).

Imatge i text

En la publicitat gràfica, imatge i text resulten d'un procés laboriós i refinat. Accedim a tots dos codis visualment, però no de la mateixa manera, i és la combinació dels dos el que ens dóna la clau per a llegir l'anunci. A la tasca persuasiva de l'emissor s'hi suma la tasca interpretativa del receptor, que recrea la ficció proposada relacionant-la amb la realitat quotidiana i, conseqüentment, aquest pot arribar a pensar que allò representat és de debò.

Tipologia d'anuncis: denotació i connotació

• Publicitat denotativa: referencial, informa de la realitat, objectivitat. Discurs argumentatiu racional.
• Publicitat connotativa: construcció de significació simbòlica de l'objecte de com la interpreta el lector. Discurs emotiu.

El text argumentatiu

És aquell que té com a finalitat convèncer l'interlocutor i, per tant, la seva funció bàsica és persuasiva, cosa que el fa més aviat subjectiu. És present en gèneres textuals molt diversos, tant orals com escrits.

Elements i organització

La característica principal és que presenta un tema polèmic, sobre el qual l'emissor expressa la seva opinió i en fa partícip el receptor. L'essència d'aquesta opinió és la tesi presentada. Es defensarà a partir d'unes premisses, que són els principis bàsics acceptats i preparen el raonament. Entre aquestes podem considerar el "sentit comú" o certs valors morals generalment compartits (dret a la vida...).

El raonament es forma encadenant arguments que han de provar la tesi. Com que el tema sempre és controvertit, existirà una tesi contrària a la presentada (sostinguda pels altres opinants). Esgrimint uns bons contraarguments es donarà més credibilitat a l'argumentació i es potenciarà la imatge d'honestedat.

Estructura

Estratègies argumentatives:

• Estructura deductiva: es dóna la tesi al principi i es prova tot seguit.
• Estructura inductiva: començar amb els arguments més febles i revelar el clau amb els de més pes.
• Integrar la tesi contrària i la pròpia tesi: síntesi.

• Introducció: presentar el tema tot situant-lo dins un cert context, fent-ne veure l'interès al receptor, a qui hem de persuadir.
• Desenvolupament: cos argumentatiu, conté el joc d'arguments que han de provar la tesi, els quals es poden acompanyar de citacions, il·lustrar amb exemples/anècdotes, fonamentar amb estadístiques/dades tècniques.
• Conclusió: es recorda breument la problemàtica que s'ha discutit i els principals arguments aportats, fet que porta a reforçar la tesi.

Arguments racionals i fal·làcies

Es consideren dos grans mecanismes per a influir en el destinatari: els arguments racionals i els procediments emotius. La major part de decisions quotidianes no pertanyen al terreny de les ciències exactes (proves irrefutables - conclusió clara), sinó que es donen en un terreny en què són plausibles opcions diverses (cal decidir-se per la més raonable, probable, convenient...).

Arguments racionals destacats

• Analogia: es basa a comparar amb altres casos.
• Autoritat: s'atribueix quelcom per a corroborar el que s'afirma; també s'utilitzen com a arguments d'autoritat refranys/proverbis, i fins i tot les tradicions.
• Quantitat: com més hi ha d'una cosa, més raonable pot semblar.
• Qualitat: el que és important no és la quantitat d'una cosa, sinó la qualitat.
• Utilitat: es pot preferir allò que és útil, bell i agradable.

Fal·làcies

Sovint s'utilitzen arguments il·legítims amb aparença de racionals, les fal·làcies:

• Fer generalitzacions: conclusió a partir d'un fet massa diminut, afirmant més enllà del que es pot provar.
• Dir que una afirmació és veritable perquè no s'ha demostrat el contrari.
• Afirmar que és bo pel fet que molts l'adopten.
• Afirmar la part basant-se en el conjunt.
• Plantejar falsos dilemes: entre l'amor i l'odi, hi pot haver ignorància/indiferència; per tant, no és veritat allò de "estàs amb mi o estàs contra mi".
• Utilitzar les paraules amb més d'un sentit.
• Manipular les cites.

El discurs emotiu

No sempre els arguments es recolzen en una base de caràcter lògic/racional, sinó que sovint se'ns vol persuadir per la via emotiva, emprant falsos arguments dirigits a obtenir l'adhesió del receptor commovent-lo. Sovint qui "argumenta" busca tan sols commoure, apel·lant als sentiments del receptor. En les interaccions cara a cara, els elements paralingüístics poden semblar més "convincents" que les mateixes paraules.

Tècniques retòriques

Fan el text més atractiu i persuasiu:

• Fer present l'emissor/receptor en el text: si hem de convèncer un receptor, és natural que aquest sigui present. Una argumentació eficaç ha de partir de les opinions, dels sentiments, de la cultura de l'interlocutor. L'emissor el pot esmentar explícitament (el lector deu pensar que...) o associar-s'hi fingidament amb un nosaltres.
• Fer ús d'un vocabulari connotat: hi ha mots als quals s'atribueix un significat positiu i altres als quals s'atribueix un significat negatiu. Qui escriu pot fer entrar allò que combat dins d'una xarxa lèxica negativa i aconseguir el rebuig instintiu del receptor envers la tesi contrària. La tria d'un mot connotat és totalment subjectiva, però pot passar per argument.
• Remarcar el poder expressiu de la ironia: en presentar la tesi contrària irònicament, el que es fa és devaluar-la o ridiculitzar-la. Hem d'estar segurs que el nostre interlocutor és capaç de copsar el que en realitat volem dir.
• Altres recursos: amb les preguntes retòriques obtenim l'atenció del receptor i l'impliquem en el text. També, s'estableixen jocs de paraules d'una gran eficàcia i fàcils de recordar. Per això, les figures retòriques abunden en el llenguatge publicitari. Hi ha molts altres recursos, com els lligats a l'ús d'interjeccions (uf!); al canvi de varietat lingüística; a la utilització dels punts suspensius, de les cometes/cursiva. Aquests recursos poden conduir el receptor cap a l'acceptació de la nostra tesi sense que en si mateixos constitueixin pròpiament arguments.

La modalització

En els textos es poden reflectir, amb més o menys claredat, elements del context: emissor i receptor, espai, temps... Aquesta tècnica consisteix a ressaltar les coses bones perseguint els nostres interessos i, per tant, s'intenten amagar les coses dolentes.