Conceptes Clau de la Filosofia: Metafísica i Cosmologia

La Metafísica de Plató: Teoria de les Idees

Plató creia que les essències existien independentment de les coses. Les essències (formes o idees) eren eternes, perfectes i immutables. Només es podien conèixer a través de la raó.

El Dualisme Platònic: Món Intel·ligible i Sensible

A la Teoria de les Idees, Plató defensava que la realitat estava formada per dues realitats separades: el Món Intel·ligible (idees) i el Món Sensible (coses). El Món Sensible es coneix a través dels sentits, on trobem totes les coses canviants, imperfectes i corruptes. Al Món Intel·ligible trobem models perfectes i immutables (formes o idees). Per a Plató, les coses que observem al Món Sensible només són còpies imperfectes de les idees.

La Relació entre els Mons: Participació i Imitació

Les concepcions que fa servir Plató per explicar aquesta relació entre ambdós mons són les de participació i imitació. Les coses participen de les idees, ja que part de les idees es trasllada o manifesta en la cosa. D'aquesta manera, les idees, immutables, perfectes i reals, són la causa per la qual les coses del Món Sensible, canviants, corruptes i imperfectes, existeixen, tot i que d'una manera menys real.

El Dualisme Platònic i l'Al·legoria de la Caverna

Plató rebutja el monisme i el pluralisme. La seva metafísica és dualista. La realitat està escindida entre dos mons completament diferents: el Món de les Idees i el Món de les Coses. Per aprofundir en aquesta realitat dual, Plató recorre a una al·legoria coneguda com l'Al·legoria de la Caverna.

El Coneixement de les Idees: Dialèctica i Reminiscència

Plató explica l'accés a les idees mitjançant dues teories: la dialèctica i la reminiscència. Ens centrarem en la Teoria de la Reminiscència. Aquesta es pot resumir en: conèixer és recordar. La teoria assumeix que l'ésser humà és posseïdor d'una ànima immortal i que sobreviu al cos i passa per diferents reencarnacions. L'ànima es troba empresonada en el cos i quan es produeix aquesta unió, l'ànima oblida la seva existència anterior. Això significa que la nostra ment posseeix tots els coneixements i que l'educació no és més que ajudar a que cadascú recuperi el coneixement que prèviament havia oblidat.

La Metafísica d'Aristòtil: Una Filosofia Realista

Aristòtil i Plató consideraven que existeixen les essències i en el seu caràcter universal. Plató les anomena idees i defensa el seu caràcter separat: són transcendents a les coses. Aristòtil les anomena formes i sosté la seva immanència. Per a Aristòtil, la realitat està constituïda només per éssers individuals que són percebuts a través dels sentits, i es coneix com a realisme aristotèlic.

Substància i Accidents en Aristòtil

La substància és l'únic que existeix, tot allò que existeix per ell mateix. Els accidents no existeixen per ells mateixos, sinó que existeixen com a propietats d'una substància.

Les Quatre Causes d'Aristòtil

Aristòtil elabora la Teoria de les Quatre Causes per saber en què consisteix la naturalesa d'un ésser:

• Causa Material (Jònics): De què està fet aquell ésser.
• Causa Formal (Plató): Quina és la seva essència universal.
• Causa Eficient (Pluralistes): L'agent que ha produït l'ésser.
• Causa Final (Aristòtil): Per què s'ha fet.

La conseqüència que Aristòtil extreu d'aquesta teoria és que l'essència d'un ésser és la seva forma.

Una Filosofia Teleològica: El Fi dels Éssers

La filosofia d'Aristòtil és finalista o teleològica: totes les substàncies persegueixen una finalitat. La finalitat de tots els éssers? Aristòtil afirma que és la perfecció de la seva essència, la seva forma.

El Problema dels Universals

Els universals: formes o idees que atorguen realitat a tots els éssers. Existeixen els universals? Tres respostes:

• Realisme Exagerat: D'origen platònic i agustinià, sosté que els universals tenen existència real i separada. Forma: universalia ante rem.
• Realisme Moderat: D'origen aristotèlic i tomista, sosté que els universals existeixen incorporats dins les coses com la seva forma o essència. Forma: universalia in re.
• Nominalisme: Guillem d'Occam sosté que els universals no tenen existència real, només són noms amb els quals ens referim als trets comuns que posseeixen les coses. Forma: universalia post rem.

Les Categories d'Aristòtil

Les diferents formes de ser que podem adoptar tots els éssers (principalment la categoria de substància).

La Substància en la Metafísica Moderna: Descartes

Descartes i el Dubte Metòdic

El pensament de Descartes es coneix com a racionalisme. Els trets bàsics del racionalisme són la preponderància de la raó, la importància del mètode i la subjectivitat. La manera en què va procedir Descartes per assolir aquest objectiu va consistir en l'elaboració i execució del mètode. Es coneix com a cogito o dubte metòdic. Descartes pensava que per obtenir una certesa absoluta s'havia de començar de zero, dubtant de tot fins arribar a un punt en què ja no es pogués dubtar al trobar una veritat indubtable: la primera evidència. Descartes va començar a dubtar dels sentits, després de la raó, fins i tot que no podia estar segur de què veia quan estava despert o dormit. Finalment, va imaginar que existia una mena de geni maligne que el confonia en tot allò que pensava i coneixia.

La Primera Veritat Indubtable: Cogito, Ergo Sum

Descartes s'adona que ha de quedar alguna cosa de la qual no es pugui dubtar i de la qual estigui tot segur. La primera evidència és l'afirmació de què ell és una cosa que posseeix la qualitat de pensar i d'això no es pot dubtar. Descartes ho expressa amb la fórmula: Cogito, ergo sum (Penso, per tant existeixo).

Les Tres Substàncies Cartesianes

Descartes defineix la substància com allò que no necessita d'un altre per existir. Només hi ha una única substància infinita (Déu), ja que no necessita d'un altre per existir. No obstant, afirma que les substàncies finites són aquelles que no necessiten d'un altre per existir. Les substàncies finites són les ments (res cogitans) i la matèria (res extensa). Descartes distingeix entre l'ordo cognoscendi i l'ordo essendi. Això li permet explicar que són diferents les maneres en què coneixem les coses o substàncies infinites i substàncies extenses.

La Substància en el Racionalisme

Descartes defensa l'existència de tres substàncies (Déu, res cogitans i res extensa). Leibniz defensa l'existència d'infinites substàncies que anomena mònades (unitats d'energia que donen lloc a tots els éssers). Spinoza defensa l'existència d'una única substància. Aquesta substància és la Natura.

Cosmologia Científica: Visions del Món

Una cosmologia és qualsevol interpretació de la realitat que consisteix en una forma coherent i sistemàtica de veure i comprendre el món. Podem parlar de tres cosmologies predominants: la Cosmologia Aristotèlica, la Cosmologia Moderna i la Cosmologia Contemporània.

Cosmologia Aristotèlica: Univers Geocèntric i Heterogeni

La Cosmologia Aristotèlica tracta de donar compte de les aparences. El model en el qual s'inspirava era el geocèntric. L'univers és finit, esfèric i està tancat per l'anomenada esfera dels estels fixos. La Terra ocupa el centre de l'esfera i trobem les esferes de la Lluna, el Sol i els planetes. Els planetes tenen un comportament aparentment anòmal, ja que semblen avançar i retrocedir del fons dels estels fixos. Aquest fenomen s'anomena retrogradació dels planetes. Per explicar aquest moviment, Aristòtil va suposar que cada planeta girava mitjançant el moviment combinat de quatre esferes cristal·lines que eren mogudes per un motor immòbil. Aristòtil sosté que les lleis que regulen el moviment de diferents éssers i la matèria de la qual estaven constituïts eren diferents: l'univers era heterogeni.

Esferes Sublunar i Supralunar

Aristòtil divideix el món en dues parts: el Món Sublunar i el Món Supralunar:

• Món Sublunar:
  • Constituït per éssers corruptibles.
  • Éssers sotmesos al moviment substancial i accidental.
  • Matèria: quatre elements.
  • Moviment rectilini.
  • Cada element es mou cap al seu lloc natural.
• Món Supralunar:
  • Constituït per Lluna, Sol, planetes i estels fixos.
  • Éssers animats no sotmesos al moviment substancial.
  • Matèria: èter.
  • Moviment circular, etern, perfecte i regular.
  • Univers finit format per 55 esferes.
  • Cada esfera és moguda per un motor immòbil.

Cosmologia Ptolemaica: Deferents i Epicicles

La Terra està lleugerament desplaçada del centre de l'univers. Els planetes giren al voltant de la Terra. L'esfera en què giren els planetes s'anomena deferent. Al damunt del deferent se situa un cercle imaginari anomenat epicicle, sobre el qual gira el planeta. La combinació d'ambdós moviments explica el moviment retrògrad dels planetes.

Univers Mecànic: El Model Heliocèntric

• Copèrnic:
  • El model geocèntric s'anava complicant a mesura que les observacions eren més precises.
  • Copèrnic proposa el model heliocèntric que simplifica el sistema.
  • Implica que la Terra realitzava tres tipus de moviment (rotació, translació, declinació de l'eix terrestre).
  • El sistema copernicà mantenia encara característiques de la cosmologia antiga (univers finit i limitat pels estels fixos - moviment circular dels astres - velocitat uniforme del moviment dels astres).
• Kepler:
  • Va donar el suport matemàtic a l'heliocentrisme.
  • Les Lleis de Kepler:
    1. Les òrbites són el·líptiques.
    2. El radi vector que uneix el Sol amb un planeta escombra àrees iguals en temps iguals.
    3. La velocitat dels planetes varia en funció de la seva distància al Sol.
• Galileu:
  • El primer en fer servir el telescopi amb finalitat científica.
  • Confirma experimentalment l'heliocentrisme.
  • Descobriments: Taques solars - Cràters lunars - Satèl·lits de Júpiter - Constata la immensitat de l'univers.