Conceptes Clau de Lingüística: Articulació, Varietats i Dialectes

La Doble Articulació del Llenguatge

El concepte d'economia lingüística implica que, encara que les unitats que formen la llengua són un nombre limitat, amb aquestes "peces" els missatges que s'hi poden construir són il·limitats. Això és possible gràcies a la segona articulació del llenguatge.

Els monemes són producte de la primera articulació. En unitats més menudes, trobem els fonemes (que no tenen significat). Els monemes poden ser de dos tipus:

• Lexema: Conté el significat conceptual.
• Morfema: Aporta informació gramatical.

La combinació d'aquests dos tipus forma les paraules. El nivell superior a la paraula és el sintagma, una unitat que expressa funcions; les més importants són el Subjecte i el Predicat. L'unitat que engloba totes les anteriors és l'oració, i la combinació d'oracions forma el text.

Varietats de Llengua i de Parla

La variació lingüística és un fet universal: no hi ha cap llengua viva que sigui estàtica ni uniforme. Les diferents maneres d'expressar-se entre els parlants d'una mateixa llengua depenen del lloc de procedència de cada persona.

Entre els usuaris d'una mateixa llengua hi ha diferències relacionades amb l'estructura del codi, bé siguin de tipus fonètic, morfosintàctic o lèxic, i diferències funcionals, condicionades pel context comunicatiu o la situació concreta en què es troba l'emissor.

Si pensem en l'origen geogràfic, social o cultural del parlant, tindrem varietats de llengua:

• Col·lectives: Comunes a tots els parlants d'una comunitat.

Les varietats de parla, en canvi, són individuals i depenen de la situació en què s'empra una llengua.

Tipus de Variació Lingüística

Variació diacrònica

Fa referència a les varietats d'una mateixa llengua que van succeint-se al llarg del temps.

Variació diatòpica

És la variació que respon a zones geogràfiques diferents. (Ex: Varietat oriental-occidental del català).

Variació diastràtica

Depèn de l'estrat sociocultural dels parlants.

Variació diafàsica o funcional

Es relaciona amb la situació concreta en què cada parlant fa servir una varietat o una altra. Com més alt és el nivell cultural d'un parlant, més capacitat té per a utilitzar opcions diferents.

Concepte de Llengua i Dialecte

Una llengua és un sistema de signes conegut i utilitzat per una societat a fi de comunicar-se. Cada llengua té el seu codi específic. Només es comprèn una llengua si es coneix el seu codi.

Un dialecte és la manera de parlar una llengua en una zona geogràfica determinada. Tothom parla un dialecte d'una llengua. Per tant, qualsevol llengua no és sinó la suma o el conjunt de tots els dialectes que la formen.

Cadascuna de les diferències concretes entre dos dialectes rep el nom de "tret distintiu". Poden ser de quatre tipus:

• Fonètics: Afecten la pronunciació d'algunes paraules.
• Morfològics: Impliquen la forma d'algunes paraules.
• Sintàctics: Afecten la manera de construir alguns sintagmes i algunes frases.
• Lèxics: Suposen l'ús d'uns mots determinats.

Les Varietats Funcionals (Registres)

Entenem per registre la varietat funcional. Es tracta d'una varietat de l'ús lingüístic i no d'una varietat estructural. Recordem que els registres són les anomenades varietats diafàsiques d'una llengua.

Els factors que condicionen la situació comunicativa i determinen la tria concreta d'elements lingüístics, és a dir, d'un registre concret, són:

• El tema
• El nivell de formalitat
• El canal comunicatiu
• El propòsit o la intenció

Què és la Lingüística?

La lingüística és la disciplina que permet estudiar totes les llengües del món. També es pot entendre com el conjunt de tot el que és la llengua.