Conceptes Filosòfics Essencials: De Plató a Descartes

La Ciutat Ideal segons Plató

La classe dels filòsofs segons Plató

Segons Plató, la ciutat ideal està dividida en els filòsofs, els artesans i els soldats. A cada classe se li assigna un metall (or, plata, bronze, respectivament) per simbolitzar la seva funció i virtut, buscant així l'harmonia a la ciutat. Per exemple, els artesans s'educarien en música i gimnàstica.

La classe dels guerrers en la ciutat ideal, segons Plató

Plató creu que l'ànima és immortal i, per tant, recorda les idees i coneixements de vides passades. A més, Plató afirma que l'ànima es divideix en tres parts, que poden servir per organitzar tant una persona com una ciutat o els éssers vius.

Aquests tres nivells representen la raó, l'acció i la supervivència.

Els guerrers es consideren el nivell intermedi en l'organització de la ciutat.

Els guerrers representen l'acció de la ciutat; són els encarregats de protegir-la dels enemics i de mantenir la pau. Manen sobre el nivell inferior i són governats pel nivell superior.

Món sensible i món intel·ligible segons Plató

Segons Plató, el nostre món està dividit en dos: el món sensible i el món intel·ligible. El món sensible és el món dels cossos, on tot és canvi i aparença, mentre que el món intel·ligible és el món de les idees o de l'ànima. És un món immutable i etern, similar al concepte de l'Ésser de Parmènides: "el que és, és, i el que no és, no és".

Conceptes Clau d'Aristòtil

El punt mitjà segons Aristòtil

Segons Aristòtil, el punt mitjà és el punt de màxima felicitat que les persones assoleixen en realitzar accions que els fan feliços. La felicitat s'aconsegueix durant l'acció, no després. Aquest punt mitjà s'assoleix gràcies a la virtut, que al seu torn s'adquireix mitjançant l'hàbit, una de les parts de l'ànima segons Aristòtil.

La perfecció ètica segons Aristòtil

Segons Aristòtil, la perfecció ètica consisteix a actuar de manera virtuosa; si actuem així, serem feliços.

Aristòtil distingeix en els humans:

• les facultats: amb les quals naixem

• els hàbits: allò que se'ns dona bé i hem treballat (són virtuts)

• les passions: allò que ens succeeix o sentim

La virtut consisteix a trobar el punt mitjà, i cada persona ha de descobrir el seu propi. Aquest punt mitjà representa l'excel·lència. Quan el trobem, serem feliços.

Quan fem una cosa que ens agrada i la fem bé, som encara més feliços.

La felicitat ens fa autònoms, però si la compartim amb altres, som encara més feliços. La felicitat sempre va vinculada a alguna cosa.

La felicitat segons Aristòtil

Per a Aristòtil, la màxima felicitat es troba en el punt mitjà de les coses. A més, creu que aquesta és més un procés que un principi, ja que la felicitat resideix en el camí, no només en la meta. Així doncs, la felicitat representa un hàbit, una acció que un decideix dur a terme (la combinació del raonament, les facultats innates i l'esforç personal). Es diu que la virtut també es troba en el punt mitjà. Tanmateix, com que la felicitat és un hàbit voluntari, ell afirma que aquesta és l'autonomia pròpia, que porta a l'eudaimonia, la capacitat de viure bé. Aquest cicle de la felicitat (hàbit → virtut → hàbit → virtut → felicitat…) és extremadament important.

Substància i accidents segons Aristòtil

Segons Aristòtil, la substància és allò que existeix per si mateix i és el subjecte d'altres propietats, com per exemple una persona o un arbre. Els accidents són les característiques que depenen de la substància, com el color, la forma o l'altura, i poden canviar sense que la substància deixi de ser el que és.

Déu i el motor immòbil: Aristòtil i Tomàs d'Aquino

Aristòtil va proposar l'existència d'un "motor immòbil" com a causa primera de tot moviment a l'univers. Tomàs d'Aquino va adaptar aquesta idea a la teologia cristiana, identificant aquest motor immòbil amb Déu. Així, Déu esdevé la causa primera que impulsa el món sense ser impulsat per res. Aquesta concepció intenta conciliar la filosofia grega amb la fe cristiana.

Ètica Helenística: Epicuris i Estoics

Plaer o llibertat? Epicuris i estoics

Per als epicuris, el plaer és el bé suprem i l’objectiu de la vida, entès com l’absència de dolor físic i preocupació mental. Aposten per un plaer moderat i racional per assolir la felicitat. Els estoics, en canvi, valoren la llibertat interior que s’assoleix controlant les passions i vivint en harmonia amb la natura i la raó. Per ells, la virtut i la independència són més importants que el plaer.

Les idees de felicitat: Epicuris i estoics

Epicuris: Imperturbabilitat

Els epicuris, per ser feliços, afirmen que hem d'evitar els dolors i buscar els plaers.

Per evitar els dolors, no ens hem de preocupar per:

• Déu: perquè són immortals i no es preocupen per nosaltres

• La mort: perquè quan nosaltres hi som, ella no hi és, i a l'inrevés (mai coincidim)

• El futur: perquè no està a les nostres mans.

Per ser feliços, de vegades hem d'acceptar alguns dolors i rebutjar alguns plaers.

Per ser feliços, hem de trobar un plaer moderat sense alteracions, assolint així la imperturbabilitat.

Estoics: Determinisme

Els estoics creuen fermament en la ciència i afirmen que, per ser feliços, no ens hem de preocupar per coses que no podem canviar (per exemple, que l'aigua del mar sigui salada).

Afirmen que no podem canviar els fets, però sí la nostra reacció davant d'ells, i així assolir la felicitat. Si acceptem les coses dolentes, també podrem acceptar les bones i ser feliços.

Filosofia Moderna: Descartes

El dubte metòdic segons Descartes

El dubte metòdic de Descartes és un procediment filosòfic que consisteix a posar en dubte tot allò que no sigui absolutament cert. L’objectiu és trobar una veritat indubtable que serveixi com a fonament per al coneixement. Descartes comença dubtant dels sentits, del món exterior i fins i tot de les matemàtiques, fins a arribar a la primera veritat: "Penso, per tant existeixo" (Cogito, ergo sum).

Res extensa i res cogitans segons Descartes

Descartes va desenvolupar un mètode matemàtic per explicar la filosofia i va escriure les Meditacions Metafísiques per demostrar l'existència de Déu i la immortalitat de l'ànima. La Segona Meditació aborda la certesa de l'existència del jo pensant.

Penso, per tant existeixo (Cogito, ergo sum): El jo pensant (ànima)

Conjuntament amb aquesta idea, Descartes postula l'existència de dues substàncies:

• Res cogitans: la substància pensant (l'ànima i Déu)

• Res extensa: tot allò que ocupa espai (el cos i el món material)

El dubte i el geni maligne segons Descartes

Descartes va utilitzar el dubte metòdic per trobar veritats indubtables, fins i tot dubtant de l'evidència dels sentits. Va imaginar un "geni maligne" que el podria enganyar constantment sobre la realitat. Aquest dubte radical el va portar a la primera veritat inqüestionable: "Penso, per tant existeixo" (Cogito, ergo sum). El geni maligne representa un recurs per portar el dubte a l'extrem i fonamentar el coneixement sobre una base sòlida.

Anàlisi de Text: Descartes, Meditacions Metafísiques

La idea d'un ésser més perfecte que el meu

Part 1: Identificació de les idees principals

El text fa referència a Déu i a les Meditacions Metafísiques de Descartes, on l'autor busca una veritat indubtable. Per fer-ho, Descartes decideix rebutjar tot allò que li ha estat ensenyat, tot el que ha percebut pels sentits (vist, tocat) i, en general, qualsevol idea que pugui ser posada en dubte.

Part 2: Comentari del text

Descartes fa referència a Déu i a com ha adquirit la idea d'aquest ésser perfecte, la qual cosa atribueix al dubte metòdic.

El procés del dubte metòdic consta de quatre passos:

1. Posar tot en dubte i considerar que res és veritable.
2. Analitzar allò que es dubta, dividint-ho en parts més petites.
3. Resoldre els dubtes del més fàcil al més difícil, començant pels propis abans que els dels altres.
4. Comprovar que tot s'ha resolt correctament.

Gràcies a aquest procés, Descartes arriba a diverses conclusions. La primera és la cèlebre frase: "Dubito, ergo sum (Dubto, per tant existeixo)". En existir, sap que té pensaments. I, com a següent conclusió, en pensar, té idees.

Existeixen tres tipus d'idees:

• Les idees innates: les que tenim des del naixement.
• Les idees adventícies: les que rebem de factors externs a nosaltres.
• Les idees factícies: les que construïm nosaltres mateixos.

Una de les conclusions de Descartes és que Déu és una idea innata, ja que la tenim des del naixement. Finalment, distingeix entre la res cogitans (el jo, Déu i les idees) i la res extensa (el món i les coses físiques).

Part 3: Comparació de conceptes

3A: Comparació de la idea de Déu en Descartes i Aristòtil

Descartes afirma que Déu és una idea innata, fruit del procés del dubte metòdic. Per a ell, Déu és un ésser perfecte, més perfecte que els humans. Com que mai l'ha vist de forma directa, conclou que Déu ha de ser una idea.

Per a Aristòtil, Déu és el motor immòbil, la causa primera de tot moviment a l'univers, que sempre hi és present però que no és percebut directament. Per tant, en lloc de parlar de Déu en el sentit teològic, es refereix a un principi metafísic.

En comparació, tant Descartes com Aristòtil coincideixen en l'existència d'un principi suprem, cadascú a la seva manera. Tots dos estan d'acord que aquest principi no és directament observable: Descartes el concep com una idea innata, mentre que Aristòtil el defineix com un motor immòbil.

Anàlisi de Text: Plató, República 526

1. Identificació de les idees principals

La primera idea fa referència a la necessitat d'acceptar l'essència, ja que són coses immutables i permanents. Per contra, no hauríem d'acceptar les coses que varien. Així doncs, la primera idea és que en el món hi ha coses que canvien i coses que no.

La segona idea fa referència al coneixement de l'Ésser, que no està relacionat amb el canvi, sinó amb la permanència. L'ànima és la que posseeix els coneixements, no el cos; per tant, el canvi està vinculat a la mort i al cos, però no a l'ànima.

La tercera idea afirma que la geometria, en ser una idea i un coneixement, no canvia; és a dir, és estable i permanent.

La quarta idea fa referència al món dualista de Plató, distingint entre el món intel·ligible i el món sensible. També es pot relacionar amb la reminiscència, ja que l'ànima ascendeix al món intel·ligible, que és permanent.

2. Comentari del text

La primera idea, com s'ha esmentat, fa referència a l'existència de coses que varien i coses que no. Això es pot relacionar amb dos filòsofs anteriors a Plató: Heràclit, que sostenia que tot flueix i canvia de manera ordenada, i Parmènides, que defensava la permanència i immutabilitat de l'Ésser.

La segona idea, que tracta sobre el coneixement de l'Ésser, i la quarta, que parla sobre el destí de l'ànima, es poden explicar conjuntament, ja que estan estretament relacionades. Ambdós idees es vinculen amb la reminiscència, que defensa que l'ànima no aprèn coses noves, sinó que tot el que sabem són coneixements que la nostra ànima ja posseïa i que ha hagut de recordar de vides passades.

A més, la quarta idea també es pot relacionar amb la concepció platònica del món dualista, on hi ha:

• Món intel·ligible: el món permanent, immutable, on resideixen les idees i els coneixements, i l'ànima. Representa el cel, com s'indica en el text amb "mira cap a dalt".

• Món sensible: el món dels canvis i dels objectes materials, on no hi ha permanència. Representa la terra, com s'esmenta en el text amb "les coses d'a baix".

3A. Comparació de les idees de Plató i Aristòtil sobre el canvi i la permanència

Plató creu en la reminiscència, és a dir, que no aprenem coses noves ni adquirim noves idees, sinó que la nostra ànima recorda les idees de vides passades.

Plató defensa un món dualista, és a dir, l'existència de dos mons:

• Món intel·ligible: on hi ha les coses permanents i immutables, com les idees i l'ànima (representa "el que sempre és").

• Món sensible: on hi ha els objectes i les coses no permanents, és a dir, on hi ha canvi.

Per altra banda, Aristòtil critica Plató perquè ell defensa l'existència d'un sol món.

En realitat, ambdós filòsofs aborden el mateix problema: com explicar el canvi i la permanència. Plató ho fa mitjançant la distinció entre el món intel·ligible (permanència) i el món sensible (canvi). Aristòtil, en canvi, vol demostrar que el canvi i la permanència coexisteixen en un sol món, i ho demostra amb la parella de conceptes de:

• La substància: allò que és fonamental i subsisteix per si mateix (ex: la funció d'un xarop).

• L'accident: allò secundari i que no té importància per a l'essència de la substància (ex: el color d'un xarop).