Conflicte lingüístic: normalització i substitució

Conflicte lingüístic

Es defineix conflicte lingüístic com la situació en la qual dues llengües competeixen entre elles, provocant el desplaçament total o parcial d'una d'elles en diversos àmbits d'ús. Es produeixen dos tipus d'expansió/recessió:

• Quantitativa
• Qualitativa

Llavors es parla de llengua dominant o expansiva i de llengua dominada o recessiva.

Normalització lingüística

Procés sociocultural consistent en l'extensió de l'ús d'una llengua minoritzada en quatre aspectes:

1. Augment de la quantitat de parlants.
2. Augment de la freqüència d'ús.
3. Augment o ocupació de tots els àmbits d'ús.
4. Facilitació de normes d'ús lingüístic més favorables a la presència de la llengua recessiva.

El seu objectiu és aconseguir la normalitat per a la llengua recessiva.

Substitució lingüística

És un procés pel qual una llengua o varietat lingüística guanya extensió d'ús (àmbits i freqüència d'ús) (llengua dominant) a costa d'una altra llengua o varietat que en perd (llengua recessiva). El nivell màxim de substitució serà el reemplaçament d'una llengua per una altra (extinció total de la llengua recessiva). El desplaçament d'una llengua per una altra és quantitatiu (en termes de nombre de parlants i freqüències d'ús) i/o qualitatiu (en termes d'àmbits d'ús i normes d'ús). També podem considerar-la com un aïllament progressiu dels àmbits geogràfics i demogràfics i dels àmbits d'ús, però, alhora, de la reclusió temàtica i de gèneres, que és el localisme. En tots els casos és un fenomen històric de llarga durada amb etapes i transicions entrecreuades que poden accelerar o alentir el procés.

Llengua minoritària i llengua minoritzada

La llengua minoritària té un nombre inferior de parlants en relació amb les set o vuit llengües majoritàries que hi ha al món, però en les seves comunitats respectives poden exercir les funcions lingüístiques en tots i cadascun dels àmbits d'ús.

Llengües minoritàries no minoritzades: danès, búlgar, suec. Llengües majoritàries però en procés de minorització en algun territori: espanyol a Puerto Rico; alemany a Alsàcia.

Polítiques lingüístiques dels estats europeus

• Monolingüisme: És la situació que es dóna en els estats que basen la política lingüística exclusivament en la llengua nacional. En són un exemple Portugal i França. França, tot i que presenta una gran varietat lingüística (occità, català, basc,...), té una tradició històrica de promoció del monolingüisme.
• Autonomia lingüística: La fomenten els estats que tenen una llengua nacional reconeguda i que concedeixen autonomia política i lingüística a territoris amb llengua pròpia. Estat espanyol, territoris d'Itàlia.
• Protecció de minories lingüístiques: Es dóna en els estats que tenen una llengua nacional i que no reconeixen drets polítics a les seves minories lingüístiques, tan sols adopten mesures per protegir i defensar les llengües minoritàries. Anglaterra respecte al gal·lès o Holanda respecte al frisó.
• Federalisme lingüístic: És la forma que adopten els estats amb estructura federal, en què cada federació té la seva llengua pròpia i la seva política lingüística, i totes les llengües tenen la consideració de llengües estatals. És el cas de Bèlgica i de Suïssa.
• Plurilingüisme institucional: És la política lingüística dels estats que reconeixen dues o més llengües estatals i que adopten mesures perquè totes puguin ser utilitzades a tot el territori de l'Estat. És el cas de Luxemburg i, en part, Irlanda i Finlàndia.