Conflicte, substitució i normalització lingüística

El conflicte lingüístic

S'origina quan es dona lloc a una situació de tensió en la qual els dos sistemes (comunitats) lingüístics d'un territori competeixen desplaçant parcialment o total una llengua en els diversos àmbits d'ús. Concepte encunyat per la sociolingüística catalana 70-80. Situació inestable i transitòria que s'encamina a dues solucions:

Llengües que pateixen conflicte lingüístic

• 1. Gaèlic escocès i gaèlic irlandès respecte de l'anglès.
• 2. Occità i bretó respecte del francès.

A. Substitució lingüística

És el desplaçament d'una llengua dels seus àmbits d'ús: a poc a poc la llengua pròpia de la comunitat (L1) comença a sofrir un retrocés, una situació de minorització, pèrdua de parlants fins a la seva desaparició. Exemples: dàlmata

Etapes

• 1a. Bilingüització [L1+L2]: més llarga. Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers a adoptar la segona llengua que comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia.
• 2a. Monolingüització en la llengua dominant. Es va abandonant la llengua dominada (L1) i és suplantada per la llengua dominadora [L2]. Aquesta fase és molt ràpida, ja que tota la societat coneix ja L2.

Fase acompanyada de:

1. Autoodi: els que s'han passat a l'altra llengua reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.
2. Mitificació del bilingüisme: es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits d'ús i la dominant els amplia.
3. Creació dels prejudicis lingüístics (Tuson; Una imatge no val més que mil paraules). Són màximes simplificadores, falses creences fruit de la ignorància sense cap base científica, manifestades contra una llengua: llengües fàcils i difícils, de cultura i primitives, superiors i inferiors. Punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear allò diferent que generen unes normes d'ús restrictiu per a la llengua minoritzada que potencien la substitució progressiva. Ex: parlants usin la llengua dominant sempre que parlen amb desconeguts. En aquest context, el nouvingut al territori té la sensació que el coneixement de la llengua minoritzada no és necessari ni útil.
4. Bilingüisme unidireccional. La llengua dominant esdevé necessària i la dominada ho deixa de ser, de manera que hi ha parlants monolingües en llengua 2 però només n'hi ha de bilingües en llengua 1.

• 3a. Abandonament absolut de la llengua dominada i l'ús exclusiu de la llengua nova.

B. Normalització lingüística

Procés de resposta al conflicte lingüístic de cohesió de la comunitat lingüística. Recuperar els àmbits d'ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició.

Implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d'ús de la comunitat lingüística. El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els aspectes següents:

• Augmentar el nombre de parlants.
• Augmentar la freqüència d'ús de la llengua.
• Aconseguir que la llengua recuperi els àmbits d'ús que havia perdut.
• Unes normes d'ús favorables a la llengua que es vol normalitzar.

*L'hebreu (llengua oficial d'Israel), havia deixat de ser llengua col·loquial al segle III, continuà essent la llengua religiosa dels distints grups jueus. A partir del XIX, els jueus començaren a reintroduir-lo en l'ensenyament, la literatura i, fins i tot, en l'àmbit col·loquial. Es convertí en llengua vehicular única en l'ensenyament. 1948: proclamació de l'estat d'Israel; es declarà llengua oficial de l'estat.

Un altre cas oposat és el del gaèlic irlandès (llengua cèltica d'Irlanda). Al s. XVI-XVII inicia una recessió lingüística a causa de l'expansió de l'anglès. 1921: Irlanda esdevé un estat independent i en la Constitució es proclama l'irlandès llengua oficial, seguida de l'anglès. Tot i les iniciatives per recuperar-ne l'ús, el procés de substitució està avançat; la població utilitza majoritàriament l'anglès en tots els àmbits. Tot i el seu reconeixement oficial, el gaèlic irlandès s'integra en el grup de llengües minoritzades d'Europa.

Una llengua està plenament normalitzada en un territori quan té assegurada una continuïtat en el futur i quan pot desenvolupar totes les funcions lingüístiques:

• llengua habitual de comunicació pública entre parlants.
• llengua de transmissió intergeneracional.
• llengua pròpia de les institucions, organitzacions i de transmissió de cultura.
• factor de cohesió social.
• patrimoni comú dels membres de la comunitat.

La normalització lingüística té com a finalitat aturar el procés de la substitució lingüística; en definitiva, fer “normal” l'ús d'un idioma.

No és un fenomen espontani, és una decisió social, cultural i política. Així, inclou dos aspectes inseparables:

• a. Normativització. És la fixació lingüística; l'idioma és sotmès a la regulació ortogràfica, lèxica i gramatical (procés d'estandardització de l'idioma.) [Ex: Pompeu Fabra, codificació del català].
• b. Política lingüística. Intervenció sociopolítica (suport polític). Conjunt de mesures que els poders públics prenen per intervenir en les comunicacions lingüístiques d'una comunitat. Varia segons els estats

- marc legal (reconeixent d'oficialitat d'una llengua).

- planificació lingüística (programes i projectes que tenen com a objectiu recuperar els usos socials d'una llengua minoritzada).

Política lingüística i planificació lingüística

La política lingüística: conjunt de mesures que adopta un govern sobre l'ús de les llengües en un estat plurilingüe. N'hi ha de dos tipus:

• a.- No-intervenció o Liberalisme: no s'intervé i es deixa que un procés de conflicte lingüístic es desenvolupi.
• b.- Intervenció o Dirigisme: es publiquen decrets, lleis... Poden servir per mantenir l'hegemonia d'una llengua o per frenar-ne els procés de substitució.

Estats centralistes, com França i Espanya, ja van començar a fer política lingüística en el moment que es proposaren eliminar dels usos públics les altres llengües (Decrets de Nova Planta, català a la Dictadura franquista).

Models i exemples de política lingüística

La major part d'estats europeus són plurilingües (conviuen diverses comunitats lingüístiques). El tractament polític que reben aquestes llengües és divers. Davant aquesta situació els estats adopten dues posicions: neguen la diversitat o la reconeixen. Existeixen models diferents de política lingüística:

1. Reconeixement institucional d'una sola llengua

Estats que tot i tenir més d'una llengua només en promocionen una, l'única que té reconeixement oficial. Les minories lingüístiques no tenen cap dret reconegut i pateixen en conseqüència un procés de minorització i de substitució lingüística, perquè són relegades a l'àmbit privat, amb la conseqüent pèrdua d'àmbits d'ús i de parlants. Exemples: França, Grècia, Turquia, EUA...

2. Reconeixement institucional de diverses llengües amb igualtat jurídica

Dos models: 2.1. Principi de territorialitat: cada zona té una llengua oficial. Exemples: Bèlgica (francès, holandès, regió bilingüe a Brussel·les i regió de llengua alemanya) i Suïssa (reconeixement oficial de l'alemany, l'italià, el francès i el retoromànic).

A Bèlgica un belga de parla francesa té garantits tots els seus drets lingüístics a la zona sud del país, i un belga de parla holandesa els té en la zona nord. Si un ciutadà canvia de zona lingüística ja no disposa dels seus drets lingüístics. Impera el principi de territorialitat. A Suïssa ocorre el mateix en cadascun dels cantons o regions ja que disposen d'una sola llengua pròpia.

El cas de Canadà. Existència de dues comunitats lingüístiques; una de parla francesa (al Quebec) i una de parla anglesa (a la resta de l'estat). Ambdues són oficials i poden ser usades en els debats parlamentaris i en els tribunals de justícia de tot l'estat. Després de passar per una etapa de bilingüisme oficial, el 1969 s'establí al Quebec l'oficialitat única del francès, ja que era evident el seu retrocés front a l'anglès. Als anys setanta s'aprovà una llei que obliga l'ús exclusiu del francès (ensenyament, retolació, publicitat...). Actualment, s'ha decantat pel principi de territorialitat: dins del Quebec és obligatori el coneixement del francès. D'altra banda, s'ha establert el principi de reciprocitat: un cop garantit l'aprenentatge de la llengua pròpia, serà facilitat l'estudi de l'altra llengua oficial com a llengua de relació.

2.2. Principi de personalitat o plurilingüisme institucional: l'estat reconeix la pluralitat lingüística i és l'individu qui tria la llengua, no el territori. Finlàndia (finès i suec), Irlanda (gaèlic i anglès), i Luxemburg (luxemburguès, francès i alemany).

A Finlàndia, en canvi, els parlants de suec (només un 10%) i de finès tenen els seus drets lingüístics garantits a tot el país.

3. Reconeixement institucional de diverses llengües amb desigualtat jurídica

Una llengua oficial dominant a tot l'estat, les altres són cooficials en els territoris on es parlen (Estat espanyol)

Planificació lingüística

Distintes formes d'intervenció sobre una llengua, a través de l'aplicació de programes i projectes amb les que es pretenen recuperar els usos socials d'una llengua minoritzada. Es parteix d'una anàlisi de la situació inicial, que es considera d'anormal. A partir d'aquí es plantegen els objectius que ha d'aconseguir la seva normalització.

En cas contrari, un govern pot optar per la substitució de la llengua pròpia de la seva societat: contraplanificació: el conjunt de mesures destinades a dificultar la normalització d'aquesta llengua. Un govern adopta aquesta opció quan actua negant la unitat de la llengua, dificulta la tasca d'organitzacions culturals en defensa de l'idioma i quan no en promociona l'ús públic.

Una política lingüística no serà efectiva si no hi ha una resposta positiva, un suport de la societat, que és el que cal transformar. Es pot actuar en diferents àmbits: en Educació, en Administració, en mitjans de comunicació, en serveis, en cines, etiquetatge... En la mesura que la societat manifesti consciència i lleialtat lingüística, es podrà garantir o no l'èxit de la política lingüística.