La Contrareforma: Història, Impacte i Art al Segle XVI

La Contrareforma: Resposta del Catolicisme al Cisma

La Contrareforma és la resposta del catolicisme del segle XVI al cisma provocat per Martí Luter i les diferents esglésies protestants. Consisteix en una sèrie de canvis a l'Església Catòlica per fer front a les crítiques de l'època i enfortir-se davant les altres confessions. La seva màxima plasmació va tenir lloc durant el Concili de Trento i la figura que més destacà va ser la d'Ignasi de Loiola.

Nous Ordes Religiosos i Espiritualitat Renovada

La Contrareforma va promoure nous ordes religiosos basats en l'ascetisme, la predicació propera i la renúncia al luxe. Proposava una religió més espiritual, amb un paper central de la pregària. Es va reforçar també el lideratge del Papa com a cap de l'Església i van sorgir nous ordes religiosos, com el creat el 1537 per Ignasi de Loiola.

Impacte de la Contrareforma en l'Art i la Iconografia

La Contrareforma va transformar la trajectòria de la història de l'art. El canvi doctrinal va tenir una repercussió immediata en la representació iconogràfica, considerada el mass media de l'època:

• Des del punt de vista del receptor, transmetien la informació a una població analfabeta.
• Des del punt de vista de l'emissor, transmetien el missatge mitjançant un llenguatge estètic, sense continguts explícits, analitzables i criticables, amb l'objectiu d'aconseguir els seus propòsits mantenint la població en la més absoluta ignorància.
• Des del punt de vista estètic, es tractava d'extreure l'art de la iconografia religiosa: desposseir l'art de la seva funció espiritual. Podríem fins i tot afirmar que Trento, de manera jesuítica, va intentar etiquetar l'art del Renaixement com una heretgia.
• Des del punt de vista psicològic, es tractava de desposseir la mirada de la seva ànima. Aquest punt reforça l'anterior referent a la perspectiva estètica. Tanmateix, es refereix més concretament a la persecució de la superstició. Superstició i art posseeixen una estranya relació que no sóc ben bé capaç de concretar, —de moment—. Només puc constatar el fet històric i social que ciutats amb una cultura exquisida de la superstició, com Florència i Venècia, van ser, als segles que ens ocupen, els centres de producció artística més importants del món.

Ticià i el Concili de Trento: Art al Servei de la Fe

Ticià va acudir cap al 1555 al Concili de Trento, que necessitava artistes col·laboracionistes per crear la nova iconografia. Tanmateix, aquest punt s'ha d'estudiar amb més atenció —i evitar la crítica fàcil—, a la vista de la darrera producció (anys 1550-1576) de l'artista venecià.