Convivència i Escola: Anàlisi Microsociològica

Convivència i Escola: Una Perspectiva Microsociològica

És crucial considerar l'aula com una microsocietat i analitzar les relacions que s'hi produeixen. L'aula és un entorn ideal per a estudis qualitatius de les cultures, la comunicació, l'acció educativa i, en general, per a estudis etnogràfics i interaccionistes.

L'Escola com a Institució

Podem entendre l'escola des d'una perspectiva microsociològica com una organització formal amb la funció social d'expressar i organitzar la formació bàsica de nens, adolescents i joves (Guerrero, A., 1996, p. 211). Tot i que és discutible si les institucions educatives es poden analitzar com les organitzacions empresarials, les teories organitzatives que han influït històricament en les institucions educatives han estat d'origen tecnicoadministratiu i empresarial.

La cultura organitzativa del centre i els recursos materials (instal·lacions, horaris, recursos humans, ràtio professor-alumne) i la dimensió física del centre condicionen el grau de burocratització de les relacions socials.

L'autoritat, l'eficàcia i la burocràcia organitzativa tenen un paper important a l'escola. Cal buscar l'ordre i el control de l'acció educativa més enllà de les possibilitats relacionals del grup-classe. Sovint, el manteniment de l'ordre i la disciplina per part dels gestors dels centres esdevé una prioritat, configurant una forma de jerarquització microsociològica.

La llibertat individual es veu limitada per la necessitat de cohesió i adaptació a la institució. El temps és un factor determinant, com en el cas dels crèdits assignats a les matèries, que es valoren segons la seva durada i no segons altres criteris acadèmics. Els objectius són aliens a la voluntat dels alumnes, tot i que hi pugui haver canals de participació, que són limitats per les rutines de la tasca docent i pels mecanismes de poder externs.

Les escoles són institucions especialitzades i socialment institucionalitzades per a un tipus específic d'educació i socialització. Tanmateix, formen part de l'engranatge general de la societat, universalitzant comportaments segons la jerarquització social.

La institució actua com un element cohesionador d'esforços, on predominen les relacions formals, mentre que les relacions afectives queden en segon terme. L'escola es concep com una organització que prepara per a la divisió del treball vigent a la societat. Cada actor ha de jugar el seu paper i la funció social que li correspon, tenint en compte que, a la societat, exercim diversos rols, de vegades contradictoris.

Aquestes dinàmiques generen una xarxa de relacions formals i informals que originen dinàmiques organitzatives institucionals. Aquestes actuen com a pressió social, afavoreixen l'estabilitat i permeten una gestió sense contestació, creant un ambient artificial en les relacions humanes.

L'escola, com a sistema social, té dues estructures superposades:

• Oficial o jurídicament correcta: Imposada per l'Administració o les autoritats acadèmiques (reglaments, programes, objectius, normes legals).
• Oficiosa i/o espontània (informal): Formada per elements que s'interrelacionen i permeten el manteniment del sistema de relacions de l'escola.

Els factors que conformen l'organització escolar són:

• Estructurals, personals, materials.
• Dinàmics o relacionals (verticals i horitzontals).

Per tant, és comprensible que a les escoles predominin les tradicions, les rutines, els reglaments i les relacions formals i burocràtiques, a causa de les pressions jeràrquiques.

És fàcil caure en contradiccions entre participació democràtica i passivitat (o passivitat participativa) si no s'obren canals de comunicació i participació que superin els interessos dels grups dominants a l'escola.

La democràcia teòrica obre els centres a diversos col·lectius de la comunitat educativa (Administració, professorat, alumnat, pares), cadascun amb els seus interessos i pressions, cosa que pot generar clientelisme de centre.

Interacció i Relacions Educatives a l'Aula

Les característiques de les relacions educatives i la interacció a l'aula són estudiades pels representants de l'interaccionisme simbòlic, amb antecedents funcionalistes com Talcott Parsons (1990). Aquests estudis intenten explicar les influències estructurals de la societat a la microsocietat de l'aula, com a espai de socialització escolar.

Com a la societat, les relacions a l'aula són relacions afectives i de poder:

• Professors/es amb alumnes.
• Alumnes amb alumnes.

Aquestes relacions estructuren la classe segons els diferents subgrups que s'hi formen.

Alguns consideren que el paper del mestre/a és fonamental en la composició sociològica de la classe, a causa del seu poder com a autoritat pedagògica, que pot tenir connotacions autoritàries. El tipus de protagonisme del professorat condiciona la relació educativa i la relació ensenyament-aprenentatge (Guerrero, A., 1996, p. 156). Aquesta relació es pot instrumentalitzar cap a un tarannà més democràtic, però continua sent desigual i, fins i tot, manipuladora a favor de l'adult. Les relacions de poder generen diferències i discriminacions arbitràries, i poden provocar el rebuig de certs sectors de la classe, especialment quan hi ha alumnes que rebutgen el règim escolar.

Des de la sociologia, s'intenta esbrinar fins a quin punt és possible que, en un context de relacions secundàries i formals, es donin relacions primàries i afectives que facilitin la comunicació i no una simple transmissió de coneixements.

L'Aula com a Realitat Estructurada

La classe és una realitat estructurada i incompleta que projecta elements d'una estructura social més àmplia. Es pot analitzar en dues dimensions:

• Interna.
• Externa (com a socialització intencional, encara que no sigui manifesta) (Rivas Flores, J., 1993, p.168).

Els objectius fonamentals de l'aula són academicistes, encara que es disfressin amb un tarannà més flexible. Tot i que hi pugui haver consens entre professor i alumnes, això no impedeix el rebuig per part del sector més insubmís. Segons Rivas Flores, l'aula és una situació intencional del sistema d'escolarització, que implica una opció socialitzadora del sistema social (Rivas Flores, J., 1990, p. 74).