El Cosmos Aristotèlic i l'Aportació de Ptolemeu: Models Antics

El Cosmos Aristotèlic i l'Aportació de Ptolemeu

Els principals elements de la cosmologia aristotèlica són els següents:

1. Geocentrisme i Geoesfericitat

   La Terra (esfèrica) ocupa el centre de l'Univers (també esfèric). Hi ha, per tant, llocs naturals fixos en el Cosmos: un centre (la Terra, centre de l'univers), per sota (interior de la Terra) i per sobre (tot al voltant de la Terra).

2. Esfericitat de l'Univers

   L'Univers és finit i no hi existeix el buit: és un plènum limitat per l'esfera dels estels fixos i totalment ocupat per esferes transparents d'èter, que són molt més gruixudes i a l'interior de les quals es troben els astres (en realitat, per a cada planeta se suposen quatre o cinc esferes, que giren sobre eixos no coincidents).

3. Heterogeneïtat de l'Univers

   El cosmos es divideix en dues regions:

   • El món supralunar (inclou la Lluna): és un món perfecte, compost d'un element pur i incorruptible, l'èter; els astres són esferes perfectes i el seu moviment és circular i uniforme.
   • El món sublunar (la Terra): està compost pels quatre elements que són corruptibles i estan dotats de moviments "naturals" cap al seu lloc "natural": dos cap al centre de l'univers (terra i aigua) i dos cap amunt (foc i aire, que estan mancats, per tant, de pes). Teòricament, aquests quatre elements haurien d'estar disposats en quatre esferes concèntriques (segons aquest ordre: terra, aigua, aire, foc), però el moviment de les esferes celestes —i immediatament el de l'esfera lunar— provoquen la seva barreja i contínua alteració.

   Així, hi ha dos mons i, per tant, dues físiques diferents: la física celeste i la física terrestre.

4. Causa Extrínseca i Immaterial del Moviment

   El Primer Motor Immòbil (que Aristòtil denomina Déu) mou l'esfera dels estels fixos, la qual, per fregament, mou tota la resta. Amb tot, sembla que Aristòtil va atribuir el moviment de les esferes a motors immòbils immaterials individuals, dependents del Primer Motor.

La Necessitat d'un Nou Sistema: L'Aportació de Ptolemeu

Tanmateix, el moviment de les esferes no explicava bé la posició aparent dels astres (per exemple, les distàncies dels astres a la Terra sempre haurien de ser les mateixes). Això va fer que molt aviat s'adoptés un altre sistema explicatiu, de caràcter matemàtic, que no pretenia fer una descripció real del cosmos, sinó únicament salvar les aparences del moviment astral.

Això explica que es pogués inserir sense gaire dificultat en el sistema aristotèlic. No se sap quan es va crear aquest sistema —ja Apol·loni (s. III a.C.) i Hiparc (s. II a.C.) el van fer servir—, però només es va imposar amb Ptolemeu, a la seva obra Almagest, que va utilitzar recursos extremadament complicats i artificiosos.

El Sistema d'Epicicles i Deferents

• El més conegut d'aquests va ser el sistema dels epicicles i deferents:

  Cada planeta descriu una trajectòria circular (epicicle) el centre de la qual es desplaça, al seu torn, sobre un altre cercle (deferent) el centre del qual és el centre de la Terra.

• El resultat és un moviment en bucles que permet explicar:

  1. el moviment retrògrad dels astres, i
  2. el fet que de vegades siguin vistos més a prop i d'altres més lluny de nosaltres.

• El sistema es complica, perquè hi pot haver més d'un epicicle, o bé el centre del deferent pot no coincidir amb el centre de la Terra (aleshores el deferent rep el nom d'excèntrica).

Aquest sistema va aconseguir salvar les aparences molt millor que el de les esferes, per la qual cosa el va substituir per als càlculs matemàtics; però no per això es va abandonar, en general, la idea aristotèlica:

• Els moviments planetaris segons epicicles i deferents tenien lloc a l'interior d'una esfera d'èter (una per a cada astre) i, per tant,

• El cosmos continuava ocupat per les esferes cristal·lines, que estaven en contacte les unes amb les altres.