El Creixement Econòmic al Franquisme (1959-1975): Desenvolupament i Fragilitat

El Franquisme: Creixement Econòmic (1959-1975)

Durant la segona etapa del franquisme, la societat espanyola i catalana van experimentar transformacions profundes i ràpides, mentre el règim de Franco es va mantenir ancorat en els seus principis dictatorials. L'opció de vincular-se a la pròspera economia occidental, especialment a Europa, va obrir camí cap a un creixement econòmic sense precedents en la història del segle XX.

Tot i la propaganda oficial sobre el "miracle espanyol", la falta de llibertats democràtiques i les noves condicions socials van estimular el sorgiment de moviments d'oposició al règim. Tot això va dur el franquisme a una crisi, que va començar a posar en evidència que la dictadura no podria sobreviure a la mort de Franco.

El Pla d'Estabilització (1959)

Cap al 1957 l'economia espanyola era a tocar del col·lapse: exhauriment de les reserves del Banc d'Espanya, gran dèficit comercial, inflació elevada i fort desequilibri pressupostari. L'ajuda demanada a organismes internacionals, com ara l'OCDE i el FMI, va comportar l'acceptació d'un conjunt de mesures correctores que implicaven la liquidació de la política dirigista i autàrquica i l'opció per una economia lliure de mercat.

La nova orientació econòmica va quedar recollida en el Pla d'Estabilització (1959), que comprenia tres grans eixos d'actuació:

• Estabilització de l'economia. Per reduir la inflació, es van elevar els tipus d'interès, es van limitar els crèdits bancaris i es van congelar els sous.
• Liberalització interior de l'economia. Es va dur a terme eliminant organismes estatals interventors i també la reglamentació de preus fixos.
• Liberalització exterior de l'economia. Eliminació dels obstacles per a l'entrada de mercaderies estrangeres i per a la inversió de capitals exteriors. Per facilitar els intercanvis, es va devaluar la pesseta gairebé un 50% en relació amb el dòlar.

Com a contrapartida, uns quants organismes internacionals van atorgar préstecs a Espanya per evitar una possible suspensió de pagaments i plantar cara a la greu situació econòmica. A més llarg termini aquesta nova política pretenia incorporar l'economia espanyola als mercats internacionals i estimular el creixement econòmic.

L'Hora dels Tecnòcrates i el Desenvolupament

A partir del 1957 els governs nomenats per Franco van incorporar una nova generació de polítics, alguns dels quals vinculats a l'Opus Dei. Presentaven un perfil més tècnic que ideològic i estaven més preparats professionalment (advocats, economistes, etc.) que els seus antecessors. Per això van ser anomenats tecnòcrates. Per als tecnòcrates l'única manera de mantenir el règim franquista era fer algunes reformes administratives i, sobretot, impulsar una política de creixement econòmic.

El desarrollisme econòmic havia de ser la garantia principal d'estabilitat social i de continuïtat política, sense haver de qüestionar els principis polítics de la dictadura. El predomini dels tecnòcrates va despertar les reticències dels sectors falangistes, que van ser relegats als ministeris més socials (treball, habitatge, sindicats).

Els Plans de Desenvolupament Econòmic

Després de les mesures del Pla d'Estabilització es van endegar uns plans de desenvolupament econòmic i social. Eren una planificació orientativa amb l'objectiu d'impulsar l'activitat del sector públic i d'oferir previsions i ajudes als inversors privats. Es van promulgar tres plans de vigència quadriennal (1964-1967, 1968-1971 i 1972-1975) i, per controlar-ne el funcionament, es va crear una comissaria del Pla de Desenvolupament, presidida per Laureà López Rodó. Aquests plans van obrir dues línies d'actuació: les accions estructurals, que pretenien resoldre algunes deficiències de la indústria, i els pols de desenvolupament, que havien de reduir els desequilibris regionals mitjançant la promoció d'empreses noves en zones d'industrialització escassa. El resultat més reeixit va ser dotar el país d'infraestructures (electrificació, refineries de petroli, carreteres, etc.) i de matèries bàsiques (acer, carbó, alumini, etc.).

El Paper de l'Estat en l'Economia

La proposta dels tecnòcrates incloïa la necessitat d'adequar el funcionament de les administracions públiques a la nova orientació econòmica i incrementar-ne els recursos: es va implantar una reforma fiscal que va resultar insuficient pel fet que la càrrega fiscal més important afectava els impostos indirectes. L'actuació d'Hisenda es va concentrar a limitar el dèficit públic i a controlar la despesa pública. Durant aquests anys es van modificar les prioritats econòmiques del govern, en bona part motivades per les necessitats del desarrollisme. Els pressupostos dels ministeris dedicats a serveis socials i a infraestructures van experimentar un creixement notable en perjudici dels més ben tractats tradicionalment, com ara defensa i governació.

Els Anys del Creixement Econòmic

El Protagonisme de la Indústria

El motor principal de l'expansió econòmica va ser la indústria, que entre el 1960 i el 1973 va augmentar la producció a un ritme del 10% anual. Les causes d'aquest creixement van ser la millora de la productivitat industrial, la importació de maquinària i de tecnologia, la inversió estrangera i també els baixos costos salarials. A més, es va produir una diversificació de la producció, derivada d'un creixement notable del sector metal·lúrgic (automòbils, electrodomèstics), del químic (farmacèutic, plàstics, detergents) i de l'alimentació, així com una reestructuració dels sectors tradicionals (tèxtil, siderúrgia i construcció naval).

Finalment, algunes indústries amb una necessitat tecnològica poc important, però molt competitives pel que fa als baixos costos de producció (vestits, calçat i mobiliari), van experimentar un creixement considerable. Les zones amb més tradició fabril (Catalunya, el País Basc) van continuar el seu predomini, tot i que també es va produir la industrialització de zones noves, sobretot a Madrid i també en ciutats com ara Ferrol, Vigo, Sevilla, Cadis, Huelva, Valladolid, Pamplona i Vitòria. A Catalunya van experimentar un creixement notable les indústries metal·lúrgiques, les químiques (Petroquímica de Tarragona) i les farmacèutiques. Als anys setanta es van obrir les centrals nuclears de Vandellòs i d'Ascó.

La Transformació de l'Agricultura

Durant la dècada del 1960 es va produir la crisi de l'agricultura tradicional bàsicament cerealista, de productivitat escassa i sostinguda per l'abundància de mà d'obra. L'adequació de la producció agrària a les necessitats de la dieta de les classes urbanes va comportar l'abandonament de les explotacions agràries menys rendibles i la transformació de moltes altres. L'augment de la demanda de productes ramaders i hortofrutícoles (llet, carn, fruita i verdura) va portar molts propietaris a invertir en espècies seleccionades, maquinària, adobs i llavors seleccionades. Això va comportar una intensificació dels conreus i la creació d'explotacions ramaderes modernes. A Catalunya, el canvi més important es va produir en la ramaderia intensiva (sobretot aviram i bestiar porcí), que va arribar a significar més del 50% de tota la producció agropecuària.

Per millorar la rendibilitat de la nova agricultura, el govern va estimular la concentració parcel·lària i va promoure els regadius. La mecanització agrícola i la intensificació dels conreus van fer que molts pagesos abandonessin el camp i anessin a trobar ocupació a les zones industrials. Tot aquest procés va transformar radicalment el camp espanyol: l'èxode rural va comportar la disminució de la població activa agrària, la desaparició de moltes explotacions petites i la creació de noves empreses agràries amb una alta capacitat de producció i amb menys mà d'obra.

Modernització de Serveis i Construcció

Paral·lelament, es va produir un increment considerable del pes dels serveis en l'economia com a resultat del procés d'urbanització, de l'augment de les xarxes de comerç, de la millora dels mitjans de transport i de comunicació, del creixement dels serveis públics i del desenvolupament del turisme. El comerç internacional va créixer notablement, tant pel que fa a les importacions com a les exportacions. Les exportacions principals van deixar de ser els productes agrícoles i minerals i van passar a ser-ho els béns d'equipament i els automòbils.

La construcció també va rebre un incentiu, sobretot gràcies a l'edificació de nombrosos habitatges a les àrees urbanes en creixement, d'instal·lacions hoteleres a les àrees turístiques i d'obres i d'equipaments públics (escoles, hospitals, carreteres, etc.). A Catalunya s'hi van construir les primeres autopistes de peatge: Barcelona-Mataró, Barcelona-la Jonquera i Barcelona-Amposta.

La necessitat de finançament de les noves activitats econòmiques va promoure el desenvolupament del sector bancari, que va invertir capitals molt grans en noves indústries, va atorgar crèdits a empreses i a particulars i va actuar com a intermediari en les inversions de capital estranger. El reforçament d'aquest sector, que va obtenir beneficis abundants, va anar acompanyat d'una concentració bancària molt notable: el 1970 els set bancs espanyols més grans controlaven més del 80% dels recursos financers del país.

La Fragilitat del Model Econòmic

La llarga etapa de creixement econòmic, amb taxes anuals d'augment del PIB superiors a la mitjana europea, va generar un increment del 40% de la renda per habitant entre els anys 1960 i 1975 i la millora del nivell de vida dels espanyols, que va anar apropant-se d'una manera progressiva a la mitjana europea.

Però la rapidesa i la profunditat de les transformacions que es van produir aquells anys no podien amagar la feblesa del model econòmic. Tot i que la capacitat de producció s'havia incrementat notablement, també ho havia fet la dependència de l'economia espanyola de factors externs. Espanya necessitava importar tecnologia i inversions estrangeres, que implicaven grans despeses -compra de patents, maquinària, etc.-, i també la supeditació als interessos i a les decisions de les empreses estrangeres.

Finalment, la manca de recursos públics, atès que el govern franquista no es va atrevir a dur a terme una reforma fiscal progressiva, va fer que l'Estat no fos capaç de complir la seva funció pel que fa a la redistribució de rendes, ni impulsar la construcció de les infraestructures adequades per donar solidesa i continuïtat al creixement econòmic, ni de crear els serveis públics necessaris per atendre les demandes creixents dels ciutadans. Totes aquestes febleses i mancances es van palesar en la greu crisi econòmica mundial iniciada el 1973.