Crisi del Califat de Còrdova i Regnes de Taifes a Al-Andalus

Crisi del Califat de Còrdova i Govern d'Al-Mansur

El Califat de Còrdova va sofrir una greu crisi. Es va produir a l'època del califa Hixam II, qui va deixar el govern en mans del seu primer ministre, Al-Mansur, el qual va governar de manera dictatorial. Els fets més destacats del govern d'Al-Mansur van ser les seves nombroses campanyes militars contra els regnes cristians del nord de la península Ibèrica. Va saquejar moltes ciutats importants (com Barcelona, Santiago de Compostel·la, Burgos, Lleó, Pamplona) i monestirs (com San Millán de la Cogolla), principalment per anar a la recerca de botí (or i plata), a causa de l'escassetat de metalls preciosos a Al-Andalus.

A la mort d'Al-Mansur es va iniciar una guerra civil (fitna), que va durar del 1002 al 1031. Com a conseqüència d'aquest conflicte, el Califat de Còrdova va desaparèixer i Al-Andalus es va fragmentar en diversos petits estats independents coneguts com a regnes de taifes.

Els Regnes de Taifes i les Invasions Nord-africanes (1031-1236)

Davant el panorama descrit, el 1031 es posava fi oficialment al califat i l'Espanya musulmana es va dividir en petits regnes, anomenats regnes de taifes (primers regnes de taifes). Cadascun d'ells (Saragossa, Sevilla, Granada, Toledo, Almeria, Dénia-Balears, etc.) va intentar engrandir-se a costa dels seus veïns. Però Al-Andalus, en comparació amb el seu poder anterior, ara estava molt afeblit.

Les mateixes taifes van recórrer a buscar suports entre els reis cristians. Aquests, a canvi de la pau o de la seva ajuda militar, van imposar forts tributs (coneguts com a pàries) a les taifes. Aquesta modificació en la relació de forces es podia trencar en qualsevol moment.

Invasió Almoràvit

En efecte, el 1085 Alfons VI, rei de Castella i Lleó, va conquerir la important ciutat de Toledo. El pànic es va estendre per l'Islam peninsular, ja que es veia la fi a prop. Davant aquesta situació, els reis de diverses taifes van demanar ajuda als almoràvits del nord d'Àfrica. L'emir Yússuf ibn Taixfín va travessar l'estret de Gibraltar amb el seu exèrcit berber i, en unió amb el rei Al-Mútamid de Sevilla, va derrotar Alfons VI a la batalla de Sagrajas (també coneguda com Zalaca, prop de Badajoz) el 1086.

Els almoràvits, una agrupació de tribus berbers partidàries d'un islam rigorista, havien creat un gran imperi al nord d'Àfrica. Després del triomf sobre Alfons VI, els almoràvits van decidir acabar amb els regnes de taifes, van reunificar Al-Andalus sota el seu domini i van posar fre temporalment a l'avenç cristià. No obstant això, la pressió cristiana no es podia evitar indefinidament. Així, el 1118, Alfons I el Bataller, rei d'Aragó, va conquerir Saragossa.

Invasió Almohade i Decadència Final

A mitjan segle XII, el poder almoràvit va decaure i Al-Andalus es tornava a fragmentar amb l'aparició dels segons regnes de taifes. Aleshores, els almohades, un altre moviment berber rigorista que havia substituït els almoràvits al nord d'Àfrica, es van imposar a Al-Andalus, implantant un control encara més estricte.

Els almohades van frenar inicialment l'avenç cristià, vencent Alfons VIII, rei de Castella, a la batalla d'Alarcos (1195). Tanmateix, van ser decisivament derrotats per una coalició de regnes cristians a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212). Aquesta derrota va significar el principi de la fi per a l'Estat almohade i va desembocar en l'aparició dels tercers regnes de taifes independents (Sevilla, Niebla, València, Múrcia, Granada...).

Tots aquests darrers regnes de taifes, excepte el de Granada, van ser conquerits ràpidament pels reis cristians durant el segle XIII: Ferran III i el seu fill i successor Alfons X el Savi, per part de Castella, i Jaume I el Conqueridor, per part de la Corona d'Aragó.