La Crisi del Cu-cut (1905): Origen, Fets i Conseqüències Polítiques a Catalunya

La Crisi del Cu-cut (1905)

Context Històric

A Catalunya, la Lliga de Catalunya liderava l'escena política. Paral·lelament, Alejandro Lerroux intentava captar nombrosos seguidors amb un discurs anticatalanista, anticlerical i antimilitarista. Recentment, s'havien celebrat unes eleccions en què la Lliga havia triomfat, un fet celebrat amb "el dinar de la victòria".

Aquests esdeveniments demostren que Catalunya va viure una dinàmica política molt diferenciada de la resta del país, amb els partits dinàstics en clar retrocés electoral i amb el consegüent augment de la importància del republicanisme, el catalanisme i el moviment obrer.

Els Fets de la Crisi

El setmanari ¡Cu-cut! va publicar el 23 de novembre de 1905 un acudit de Joan Garcia Junceda en què, partint del títol Banquet de la Victòria, ridiculitzava les derrotes dels militars espanyols, especialment a la Guerra de Cuba el 1898.

Aleshores, uns 300 oficials de la guarnició de Barcelona van destrossar i calar foc a la redacció del setmanari ¡Cu-cut!, a la impremta-llibreria Bagunyà del carrer Avinyó (on s'editava també el setmanari En Patufet), i a la redacció del diari La Veu de Catalunya.

L'assalt al Cu-cut! el 1905 va donar lloc a la Llei de Jurisdiccions (1906), la qual proposava posar sota la jurisdicció militar totes les ofenses contra l'Exèrcit o contra la unitat de la pàtria i els seus símbols, cosa que significava la persecució de delictes d'opinió contra els militars.

Aquesta mesura, aprovada pel govern del liberal Segismundo Moret, va ser un pas enrere en la llibertat d'expressió i una vulneració de la divisió de poders, ja que els tribunals militars podien jutjar delictes fora de la seva jurisprudència. L'amenaça d'una possible intervenció dels militars contra la premsa duraria fins al 1931 i tornaria entre 1939 i 1978.

Conseqüències i Repercussions

La caiguda del govern, la Llei de Jurisdiccions i la creació de Solidaritat Catalana van ser les conseqüències directes de l'assalt al Cu-cut!.

La creació de Solidaritat Catalana va ser una reacció unànime dels partits polítics catalans, que van formar una candidatura única. D'aquesta coalició en va quedar al marge el Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux, que va perdre la direcció de La Publicidad, de la qual era director.

Dins d’aquesta coalició, s'hi trobaven la Lliga Regionalista, la Unió Catalanista, part d’Unió Republicana, els republicans federals i, fins i tot, el Partit Carlí. La creació de Solidaritat Catalana va significar la divisió del món republicà entre els partidaris de Lerroux i els de Solidaritat Catalana.

Per a les eleccions de 1907, van presentar una candidatura conjunta i un programa comú (el Programa del Tívoli), que defensava derogar la Llei de Jurisdiccions i dotar Catalunya d’institucions d’autogovern.

Alejandro Lerroux va ser expulsat de La Publicidad, des d’on havia donat suport als militars, i va crear el seu propi diari: El Progreso. Els lerrouxistes, fins i tot, van cometre un atemptat al barri barceloní d’Hostafrancs contra Francesc Cambó (de la Lliga Regionalista) i Nicolás Salmerón (d'Unió Republicana).

L’èxit de Solidaritat Catalana a les eleccions de 1907 va ser aclaparador, en aconseguir 41 dels 44 escons a Catalunya. Ara bé, després d’aquest èxit van sorgir les diferències entre els diferents membres de la coalició sobre l’autonomia de Catalunya i altres reivindicacions.

Aquestes discrepàncies es van materialitzar en el projecte de reforma de l’administració local impulsat pel conservador Antonio Maura, que la Lliga Regionalista volia negociar com un primer pas cap a la descentralització de l’Estat, però que els republicans no veien amb bons ulls.

Un altre desacord va ser quan la Lliga Regionalista es va oposar a un projecte de l’Ajuntament de Barcelona consistent en la cooficialitat del català, la coeducació i la neutralitat religiosa dins de les escoles municipals de Barcelona, defensant els interessos de l’Església.

Aquesta divisió es va accentuar l’any 1909, quan la Lliga Regionalista no va criticar la repressió contra la revolta per part del govern i els republicans sí que ho van fer, cosa que va posar punt i final a Solidaritat Catalana.