Crisi, Globalització i Canvis Polítics al Món Contemporani

La Globalització des del Punt de Vista Polític

La globalització és el procés d’interconnexió i interdependència entre diferents societats. Es tracta d’un fenomen que s’ha accelerat les últimes dècades gràcies al desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Des del punt de vista polític, aquest procés implica que els estats nacionals que es van desenvolupar en el segle XIX han cedit protagonisme a altres entitats supranacionals com:

• ONU: L’Organització de Nacions Unides i el seu Consell de Seguretat, que en els conflictes més recents ha posat de manifest la seva inoperància com a autoritat per damunt de tots els governs.
• BM, FMI: El Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional, que negocien amb els governs i imposen polítiques econòmiques.
• OTAN, UE: Organitzacions que integren diversos països, com l’OTAN o la Unió Europea. La UE assumeix funcions com les duanes o l’emissió de moneda que eren competència de l’Estat.
• ONG: Les Organitzacions No Governamentals, institucions privades i al marge del control de qualsevol govern, que assumeixen funcions amb finalitats humanitàries abans reservades a l’Estat.

L'Estat del Benestar i la Crisi del 2008

L’assumpció de més competències per part dels poders públics es va traduir en la construcció d’un Estat del Benestar. La major part del pressupost es gasta en pensions, sanitat i educació. A més, l’Estat assumeix obligacions respecte a les persones dependents i exerceix un paper actiu en les polítiques d’igualtat.

La crisi del 2008 i les reformes adoptades amb posterioritat van significar una retallada notable de l’Estat del Benestar. Les polítiques d’austeritat dutes a terme van coincidir, a més, amb el descobriment de nombrosos casos de corrupció política i d’escàndols bancaris. Tota aquesta situació va desembocar en un moviment de protesta ciutadana que es va materialitzar l’any 2011 en el moviment dels Indignats, conegut també com a plataforma del 15-M per la data en què es va iniciar, el 15 de maig.

La Primavera Àrab i la Desestabilització Regional

El 2010 es van iniciar a Tunísia una sèrie de manifestacions de protesta que després s’estendrien per gran part del món àrab. L’oposició popular a governs dictatorials i corruptes va derrocar els règims de Tunísia i Egipte i va desencadenar una guerra civil a Líbia que va treure del poder el dictador Moammar al-Gaddafi.

Excepte a Tunísia, la transició a règims democràtics va naufragar, i aquest fet va crear les condicions per a l’aparició de grups terroristes. Actualment, s’ha creat una zona de desestabilització al marge de divisions frontereres, que comprèn gran part del Sàhara i el Sahel (les terres àrides situades més enllà del límit meridional del desert) en la qual operen grups fonamentalistes. Això ha provocat la guerra civil a Mali i amenaça la convivència entre religions en països situats tan al sud com Nigèria.

Els Estats Units després de la Fi de la Guerra Freda

Els Estats Units (EUA) continuaven sent la primera potència mundial, però han passat per diverses fases:

Fases de la Política Exterior Nord-americana

• L'Eufòria (1991-2001): Després de la desaparició de l'URSS, es va viure una etapa d'eufòria amb la sensació de ser l'única superpotència vencedora.
• L'Era de Bush fill (2001-2009): El clima de confiança es va trencar el 2001 amb els atemptats de l'11 de setembre a Nova York i Washington. L'atac va ser perpetrat per saudites dirigits per Ossama bin Laden. El president Bush fill va aprofitar el pànic per a fomentar l'anomenada Guerra contra el Terrorisme. Els seus objectius van ser la invasió de l'Afganistan (amb la bandera de l'ONU) i la invasió de l'Iraq (sense el suport d'aquest organisme internacional). Paral·lelament, es va produir un ascens de moviments neoconservadors, caracteritzats per fomentar una política exterior agressiva i per intentar eliminar alguns avenços socials. Això va portar a l'esclat de la crisi hipotecària i a la fallida de la banca el 2008, que va desencadenar una greu crisi econòmica global.
• L'Era d'Obama (des de 2009): La presidència de Barack Obama va obrir una etapa demòcrata, introduint un incipient sistema públic de cobertura sanitària. La política d'estímuls, en contrast amb les mesures d’austeritat prescrites a Europa, va servir perquè els EUA tornessin amb rapidesa al creixement econòmic, encara que sense aconseguir disminuir les desigualtats ni abordar alguns dels problemes crònics de la seva economia, com el deute elevat.