Crisi d'Hostatges a l'Avió: Negociacions i Tensió Diplomàtica

Reunió Diplomàtica: La Crisi de l'Avió

En un altre lloc, Helen Sandberg rebia els ambaixadors d'Amèrica i Anglaterra, molt diferents entre si. A Helen no li agradaven aquests ambaixadors, perquè eren militars i els seus països eren més grans que el seu.

Després de discutir una estona, l'ambaixador americà diu que té 50 marines americans a la seva ambaixada i que en una hora poden ser-hi. L'altre ambaixador contesta que en una hora potser ja és tard i que un home ja pot estar mort. Ell informa que té 6 soldats esperant a fora, dins el seu cotxe, i que són especialistes en segrestadors. Discuteixen entre ells i Helen els explica el que ella pensa, el que vol i el que farà.

En primer lloc —els explica—, jo no tenia ni idea d'aquests soldats dins l'ambaixada anglesa.

En segon lloc, crec que atacar l'avió no és una bona idea: hi ha 108 passatgers a dins i vull que surtin vius, no morts. Els agraeixo les seves idees, però recordin que aquest petit país és nostre i no vostre.

Quan els ambaixadors ja marxaven, sona el telèfon i en Michael l'agafa. La cara d'en Michael està molt seriosa; ell apunta una nota en un paper i després penja el telèfon. «Qui és?», demana Helen.

Ell contesta que és un missatge de ràdio de l'avió, que diu: «Nosaltres estimem els nostres germans. Nosaltres adorem que la Primera Ministra estimi el seu marit. Ell està dins l'avió, a prop de la porta».

Després d'uns minuts de silenci, Helen recorda la imatge del passatger assassinat a trets des de l'avió.

El telèfon sona una altra vegada. El coronel Carter és a fora, informa en Michael. En Michael li explica el contratemps al coronel.

Dins l'Avió: La Situació dels Hostatges

Dins l'avió, Harald i Carl estaven emmanillats a la porta. Harald, ferit al cap, tenia problemes de visió. La segrestadora els vigilava mentre els apuntava; un altre segrestador vigilava els passatgers, i el tercer era dins la cabina del pilot.

Carl demanà un doctor per al seu amic ferit, però la segrestadora li contesta que quan tinguin els seus germans a bord, ells tindran un doctor.

Després, Carl, enfadat, es posa a discutir amb la segrestadora sobre la seva edat. Ell li diu que és com una nena; ella, en canvi, contesta mig plorant que té 20 anys i que no és cap nena. Ell li diu que ha matat una persona innocent, que tots són innocents. Ella li explica que, quan era petita, vivien 10 persones dins una habitació, sense aigua, sense bany. Que els seus pares no tenien feina, ni passaport, ni res. Que ella era una de les 1000 persones d'aquell poble; en canvi, a 10 quilòmetres hi havia la gent rica, amb cases precioses, cotxes preciosos.

Al cap d'un instant, surt de la cabina del pilot l'altre segrestador, que agafa la segrestadora pel braç i li diu que no parli amb ells. Tot seguit, li pega a Carl a la cara mentre li diu: «Tanca la teva boca i pensa en la teva dona!»

En Carl tenia sang a la boca i una de les seves dents estava trencada. De sobte, alça el braç i mira l'hora que era: eren les 2:23. «D'aquí a 7 minuts el temps s'haurà acabat», pensa Carl. «Em sap greu, amic meu. Tu has intentat lluitar i has intentat parlar, però crec que avui és l'últim dia que treballem», li va dir Carl a Harald a l'orella.