Crisi de les Polítiques Públiques: Causes i Desbordaments

La pèrdua d'una classe de sobirania no implica lògicament el deteriorament d'altres, fins i tot encara que de forma empírica puguin trobar-se relacionades entre si. Un Estat pot ser reconegut, però si és possible que les seves estructures d'autoritat estiguin, de facto, subjectes a l'autoritat o al control extern. Pot perdre el control dels moviments transfronterers, però continuar sent un Estat autònom.

Introducció

Les polítiques públiques són les accions de la política i, com a tals, aspiren a transformar intencionadament la realitat. La seva principal vocació és modelar una realitat imperfecta, intentant que s'apropi a una visió idealitzada. Les polítiques públiques són, aleshores, les armes amb les quals la política intenta fer efectives les seves promeses.

Si partim de la base que les polítiques públiques estan col·lapsant i això provoca que la ciutadania s'indigni, trobem que es culpabilitza del col·lapse i de les seves fatals conseqüències als polítics. I és cert que en part en són culpables, però això només és una anàlisi superficial. Existeixen causes de fons que poden explicar aquest col·lapse, que s'explicarien a través de la situació estructural de desbordament.

Es fa servir el terme desbordament com una forma de connectar amb la metàfora de la modernitat líquida de Bauman. Una política desbordada genera polítiques públiques impotents. Una impotència que té múltiples orígens i diverses explicacions, però que es pot entendre a través de la superació de les escales territorials i temporals (desbordament escalar), del domini de l'economia sobre la política (desbordament discursiu) i de la complexitat com a característica estructural de la nostra societat (desbordament estructural).

Desbordament escalar

La política ha perdut el seu poder perquè resideix en la capacitat de moure's a qualsevol lloc sense inconvenient. El problema de la política és d'escala física i del ritme temporal. La política i les polítiques, per definició, es mouen a mig i llarg termini. Es caracteritza per visions de futur que han de construir-se en el temps, sovint deixant que les tensions vagin madurant i facilitant els períodes de cocció imprescindibles per generar un procés de transformació social.

La política i les polítiques es mouen lentament, i aquesta lentitud és inacceptable per la societat actual, el que provoca que les polítiques públiques ens menteixin si prometen respostes ràpides.

Desbordament discursiu

El domini d'un discurs econòmic que colonitza la política i l'obliga a jugar en un terreny que no és el seu. L'economia descriu un món on tot s'explica a partir dels individus que, de manera racional i egoista, maximitzen les seves funcions d'utilitat. Si aquest llenguatge el traslladem a la política, desapareix la noció del bé comú i també la possibilitat que existeixin actors públics preocupats per alguna cosa que no siguin els seus propis interessos.

Es confirma sense masses matisos que la política i els polítics haurien d'aprendre de l'economia i dels empresaris. Comportar-se competitivament i mostrar rendiment, però d'altra banda no oblidar-se de l'interès públic. És una contradicció.

Desbordament estructural

El modus operandi dominant de les polítiques públiques ha consistit a reduir els problemes a un àmbit especialitzat capaç d'abordar-los des dels seus coneixements sectorials. Les polítiques públiques estan preparades per operar amb eficiència, però no amb intel·ligència.