La Crisi de la Restauració: Fracàs, Regeneracionisme i Caiguda del Sistema

La Crisi de la Restauració: Fracàs i Caiguda del Sistema

La fragilitat del sistema de la Restauració a finals del segle XIX, accentuada per la derrota de 1898, va evidenciar la necessitat de modificacions per a la seva subsistència, donant lloc al regeneracionisme. Malgrat això, el sistema va mantenir elements clau:

• La Constitució de 1876: una constitució conservadora amb sobirania compartida, monarca amb poder executiu, control de l'Estat sobre els drets de la població (Llei d'Impremta de 1879) i centralització política i administrativa (Codi de Comerç i Codi Civil).
• El Caciquisme.
• Poc interès de la població per la política.
• El sorgiment del Catalanisme i l'increment del Moviment Obrer.
• Una successió de crisis que van provocar la fi del sistema.

El "Desastre" del 98 i el Regeneracionisme

La fi de l'imperi colonial no va provocar la fi immediata del sistema, malgrat les grans pèrdues humanes i materials. Els motius principals van ser:

• La repatriació de capitals, que va ajudar a reactivar econòmicament la indústria.
• Ningú va assumir la responsabilitat (l'exèrcit va culpar la direcció civil del desastre).
• La crítica al sistema ja existia abans de 1898 (grups d'intel·lectuals i determinats sectors); el desastre del 98 va fer que aquesta crítica s'estengués a més capes de la població.
• Una crisi d'identitat nacional (Generació del 98).

El Regeneracionisme va ser un moviment de qüestionament dels valors socials i del sistema polític i social de la Restauració, que van culminar en el fracàs del 98.

Joaquim Costa i les seves Propostes

Joaquim Costa, en la seva obra Oligarquia i Caciquisme, denunciava les característiques del sistema polític espanyol:

• La incultura.
• La decadència de les classes dirigents.
• L'endarreriment socioeconòmic del país.

Proposava:

• Incentivar l'educació.
• Europeïtzar Espanya per a la modernització.
• Descentralitzar el país.
• Una planificació de la política hidràulica i agrícola.

Costa considerava necessària la participació de les classes mitjanes (les "masses neutres") per evitar l'oligarquia i el triomf del Moviment Obrer, i advocava per un líder fort (un "cirurgià de ferro"). El regeneracionisme va marcar bona part de l'activitat de la política espanyola de principis del segle XX, amb representants que criticaven el sistema des de dins i des de fora. No obstant això, va tenir:

• Poca efectivitat pràctica de les seves propostes.
• Els intel·lectuals no van saber articular políticament el seu pensament.
• El poder polític del moviment no va ser prou fort per obligar les elits dirigents a modificar el sistema.
• No tenia un gran moviment social que impulsés les seves reivindicacions.

La Crisi dels Partits Dinàstics

L'evolució dels partits dinàstics va alterar el funcionament del sistema. La manca de líders carismàtics va provocar inestabilitat política. Alfons XIII, proclamat rei d'Espanya (1902-1931), va incrementar aquesta inestabilitat intervenint en les decisions polítiques i afavorint més l'exèrcit que el poder civil ("Crisi d'Orient"). Liberals i Conservadors buscaven regenerar el sistema per seguir gestionant el poder, però no modificar-ne l'estructura política.

Propostes Regeneracionistes dels Conservadors

Els governs conservadors van tenir una gran activitat reformista. Els governs de l'última etapa de la regència van impulsar legislació de caràcter social, projectes de descentralització del país i reformes fiscals i pressupostàries per disminuir els efectes del desastre del 98.

El Govern Llarg d'Antonio Maura (1907-1909) va proposar una "revolució des de dalt" amb l'objectiu de:

• Atraure les classes mitjanes.
• Ampliar l'autonomia del poder local.
• La Llei Electoral de 1907, que va reforçar el Caciquisme.
• Lleis proteccionistes.
• Legislació de caràcter social per frenar el Moviment Obrer.

Maura va ser destituït el 1909 a causa de la brutal repressió de la Setmana Tràgica a Barcelona.

Propostes Regeneracionistes dels Liberals

Els governs liberals entre 1905 i 1907 van impulsar reformes en l'àmbit religiós per disminuir el poder de l'Església a nivell social, tot i la inestabilitat dins del partit.

La primera dècada del segle XX va estar marcada per la pèrdua de l'Imperi colonial, la inestabilitat política i l'augment del poder electoral del catalanisme, generant descontentament en l'exèrcit. El 1905 es va produir la primera crisi (assalt del Cu-cut a Barcelona). El 1906, el govern liberal, preocupat per un possible cop d'estat militar, va aprovar la Llei de Jurisdiccions.

Després del Govern Llarg, el 1910, els liberals van retornar al govern amb José Canalejas, que va intentar vertaderament regenerar el país i les seves institucions mitjançant:

• Reformes religioses (Llei d'Associacions Religioses de 1910, coneguda com a "Llei del Candado").
• Mancomunitats provincials, promogudes pels sectors catalanistes, però no aprovades fins al 1913.
• Democratització del servei militar (obligatori).
• Liberalització de l'ensenyament.
• Legislació social per controlar el moviment obrer.

El 1912, Canalejas va ser assassinat en un atemptat anarquista. La inestabilitat entre els partits dinàstics va frenar les propostes regeneracionistes i va qüestionar el torn pacífic. El principal pilar del sistema de la Restauració va començar a fallar i els seus mecanismes ja no funcionaven.

El Problema del Marroc

Després de la pèrdua de l'Imperi Americà, Espanya va dirigir la seva atenció cap a Àfrica.

• La Conferència d'Algesires de 1906 va reconèixer el dret d'Espanya a ocupar la zona del Rif, en règim de protectorat.
• Espanya volia explotar les mines de la zona.
• El Rif era una regió muntanyosa i conflictiva.
• Va generar un gran desgast econòmic i humà.
• Va ser un factor en la Setmana Tràgica (1909).
• La derrota militar a Annual (1921) va crear un gran malestar en l'opinió pública, descontentament contra el sistema, crítiques contra els militars, els partits dinàstics i la monarquia, i tensió entre el poder civil i el poder militar (amb una Comissió d'investigació al Congrés pel desastre d'Annual).

L'Oposició al Sistema

Regionalistes, Republicans i el moviment obrer també buscaven renovar el sistema. La seva escassa representació al Congrés va impedir que s'articulessin en una alternativa viable al sistema.

El Regionalisme

El regionalisme més important va ser el catalanisme, representat per la Lliga Regionalista (fundada el 1901), que representava la burgesia catalana. Va tenir una doble actitud cap al règim de la Restauració: primer, col·laborant, sobretot en moments d'inestabilitat social (1909-1917), i després, participant de les reivindicacions regeneracionistes, reclamant l'autonomia i la modernització d'Espanya.

El 1907 es va produir el triomf electoral del catalanisme a Catalunya. La col·laboració del catalanisme amb el govern va tenir contrapartides favorables per a Catalunya, com les lleis proteccionistes de 1906 o la creació de la Mancomunitat el 1914.

El Basquisme, representat pel Partit Nacionalista Basc de Sabino Arana, defensava la tradició, el catolicisme i la independència de les províncies basques, obtenint un suport social escàs. A principis del segle XX, després de la mort d'Arana, va incorporar postulats del liberalisme conservador, esdevenint antiindependentista, donant suport al govern i aproximant-se a la burgesia siderúrgica basca. Va reivindicar l'autonomia el 1917. El 1918, es va iniciar una disputa interna entre partidaris i contraris de col·laborar amb el sistema, fet que va suposar la divisió del partit en dos el 1921.

Galícia, València i Andalusia tenien encara un regionalisme fragmentat i poc estructurat políticament, fet que va provocar que la seva influència en el sistema fos escassa.

El Republicanisme

El republicanisme va ser una oposició parlamentària antimonàrquica que defensava reformes politicosocials per secularitzar l'Estat, l'ampliació de la base social, reformes socials i la instrucció pública (escoles). La seva base social eren majoritàriament les classes mitjanes urbanes, un grup social molt fragmentat políticament:

• La Unió Republicana (1903) de Nicolás Salmerón va col·laborar amb l'èxit electoral de Solidaritat Catalana el 1907.
• El republicanisme es va dividir entre el Partit Reformista, d'escassa implantació social (Melquíades Álvarez), i el Partit Radical de Blasco Ibáñez i Alejandro Lerroux.
• El Partit Radical es caracteritzava per un anticlericalisme agressiu i un populisme d'esquerres, amb el suport de les classes urbanes descontentes amb el règim.
• El Lerrouxisme va buscar la disminució de la influència del catalanisme i el moviment obrer.

El Moviment Obrer

El moviment obrer va experimentar un ràpid creixement i una forta mobilització, però amb poca capacitat per imposar canvis socials i polítics significatius.

Socialisme

El Socialisme, representat per partits obrers de masses com el PSOE, buscava implementar la dictadura del proletariat, abolir les classes socials, impulsar i defensar políticament i parlamentàriament les reivindicacions obreres, i promoure reformes sociolaborals, sense acceptar la via insurreccional.

El sindicat UGT va tenir una gran influència entre les masses de treballadors, especialment a Astúries, Madrid i el País Basc.

Anarquisme

L'Anarquisme estava vinculat al món sindical. La Solidaritat Obrera (fundada el 1907 a Catalunya) va ser precursora de la creació de la CNT (1910). El sindicalisme anarquista es concebia com un instrument revolucionari per transformar la societat, impulsant vagues generals revolucionàries.

La CNT va impulsar la majoria dels conflictes per la defensa i la millora dels drets de la classe treballadora, amb gran influència a Catalunya, València i Andalusia (jornalers).

La Crisi General de 1917

La crisi de 1917 va ser multinivell (política, militar i social) i va marcar l'inici de la descomposició del sistema. Des de 1913, la inestabilitat del sistema s'havia accentuat pel desprestigi dels partits dinàstics i l'impacte de la Primera Guerra Mundial.

Antecedents de la Crisi

Després de la Setmana Tràgica i el control del Marroc, hi havia una certa pau social, acompanyada d'una bonança econòmica produïda per la Primera Guerra Mundial. Aquesta situació conjuntural, però, era insostenible: la societat reivindicava canvis, el desprestigi dels partits dinàstics era creixent i les tensions socials augmentaven.

La Primera Guerra Mundial va provocar la neutralitat espanyola, però també una divisió de l'opinió pública i publicada entre aliadòfils (liberals i progressistes) i germanòfils (conservadors).

La neutralitat va generar un auge econòmic amb negocis especulatius i grans beneficis empresarials, però sense millores significatives en el sistema productiu. A més, l'alça de preus va tenir un fort impacte en les classes treballadores, que no van veure incrementats els seus salaris.

La Crisi del Sistema del Torn

El president del Consell de Ministres, el conservador Eduardo Dato, va provocar la ruptura del partit conservador, amb els seguidors de Maura abandonant el partit. El partit liberal també es va dividir en diverses faccions. La divisió dels partits dinàstics va portar a un increment de la inestabilitat política i la dificultat per crear majories de govern.

Això va significar la fi del pacte d'alternança de 1885. Entre 1913 i 1917, es va viure una època de governs dèbils, amb tancament periòdic de les Corts, i el govern funcionava principalment a partir de decrets. L'oposició reivindicava la democratització del sistema.

La Crisi Militar, Política i Social

Entre 1913 i 1917, va augmentar la conflictivitat social i el deteriorament de la vida política.

La Crisi Militar: Les Juntes de Defensa

L'exèrcit va intervenir en la vida política, augmentant el malestar intern per la derrota de 1898, la inestabilitat governamental, la llei d'ascensos per mèrit de guerra i els baixos salaris (inflació a causa de la Primera Guerra Mundial). Es van formar les Juntes de Defensa, associacions sindicals legalitzades, que van incrementar la pressió i la ingerència del poder militar en la vida política.

La Crisi Política: L'Assemblea de Parlamentaris

En aquest clima de tensió, el govern d'Eduardo Dato va decretar la censura a la premsa, la suspensió de les garanties constitucionals i el tancament de les Corts.

Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista, va convocar el 1917 l'Assemblea de Parlamentaris a Barcelona, amb la participació de la Lliga, l'oposició d'esquerres i un sector reduït dels liberals. Aquest moviment cívic reclamava Corts constituents i l'aplicació d'un programa reformista amb la integració de la realitat plurinacional d'Espanya. No obstant això, el moviment estava poc cohesionat i el suport de les Juntes de Defensa al govern va provocar la dissolució de l'Assemblea de Parlamentaris.

La Crisi Social: La Vaga Revolucionària

La tensió social, sumada a l'acció conjunta d'UGT i CNT, va portar a la formació d'un Comitè d'acció conjunta. Mentre els socialistes buscaven democratitzar el sistema, els anarquistes advocaven per la revolució social.

Un conflicte dels treballadors ferroviaris a València va desencadenar la convocatòria, el 13 d'agost de 1917, d'una vaga general revolucionària, amb la reivindicació d'un canvi polític. La vaga es va estendre per les principals ciutats industrials, però no va tenir el suport de l'Assemblea de Parlamentaris, que defensava els interessos de la burgesia. La repressió per part de l'exèrcit va ser brutal.

La Fallida del Sistema (1917-1923)

El govern de Dato de 1917 va controlar la situació amb el recolzament de l'exèrcit i de l'Assemblea de Parlamentaris, que temia el triomf de la revolució. No obstant això, el sistema va demostrar la seva incapacitat per regenerar-se i ampliar el seu suport social.

Dato va dimitir i, a instàncies d'Alfons XIII, es va instaurar un govern de concentració (amb conservadors, liberals i membres de la Lliga), un intent de democratitzar el sistema i un trencament del bipartidisme. Aquest intent dels grups dominants per mantenir el poder, per por al triomf de la revolució, va portar a governs que van realitzar diverses reformes:

• Contentar l'exèrcit amb pujades de salaris i ascensos per antiguitat.
• El govern de Maura amb Cambó va impulsar l'agricultura, les obres públiques, els ferrocarrils i el món cultural.

El fracàs dels governs de concentració va portar al retorn al sistema del torn, que ja no funcionava. Entre 1918 i 1923, es van succeir tretze governs, evidenciant un fracàs polític marcat per la gran interferència de l'exèrcit amb el suport d'Alfons XIII, la mala gestió de la creixent tensió social i les reivindicacions autonomistes, la crisi econòmica (que va generar tensió i violència) i la guerra del Marroc. Tot això va culminar en la fallida de la monarquia parlamentària.

El govern de concentració de García Prieto (1922) va ser l'últim intent de mantenir el sistema, buscant reformar la Constitució, la hisenda, l'economia i la política marroquina. L'exèrcit, però, no creia que fos possible solucionar les diferents crisis que assolaven el país.

La fi del sistema de la Restauració es va produir mitjançant un cop d'estat militar el 1923.

La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)

La Mancomunitat de Catalunya va ser una agrupació de les quatre diputacions provincials catalanes, creada el 6 d'abril de 1914. La seva reclamació venia de finals del segle XIX com a pas previ a l'autonomia.

El 1911, Enric Prat de la Riba va proposar l'avantprojecte de Mancomunitat al govern liberal de José Canalejas, iniciant els tràmits burocràtics, però amb un lent procés d'aprovació. El 1912, va ser aprovada pel Congrés, però no pel Senat. Després de l'assassinat de Canalejas, el 18 de desembre de 1913, Alfons XIII va signar el decret de la Mancomunitat. El 1923, la dictadura de Primo de Rivera va controlar la Mancomunitat fins al 1925, quan va ser suprimida.

Organització i Tasques de la Mancomunitat

L'organització de la Mancomunitat incloïa una Presidència, un Consell de Govern i una Assemblea General. Tenia autonomia administrativa, però no política, i poca capacitat financera per gestionar les seves competències.

Les tasques més importants de la Mancomunitat van ser:

• Construcció d'infraestructures (ferrocarril, xarxa telefònica, camins, etc.).
• L'assistència social (com la Casa de la Maternitat).
• Reforma de l'administració local.
• L'obra cultural i educativa, que va ser el gran projecte de la Mancomunitat.

La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

El 13 de setembre de 1923, es va produir el Cop d'Estat del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera. Va estar motivat per la violència social, la radicalització del catalanisme i el descrèdit del sistema polític i parlamentari.

Va comptar amb el suport d'Alfons XIII i dels sectors socials més conservadors, com la burgesia industrial, que volia aprofitar la bonança econòmica dels anys vint. El nou règim va imitar aspectes del feixisme italià (Mussolini, 1922), però no va ser una dictadura feixista en sentit estricte.

El Directori Militar (1923-1925)

Aquesta primera etapa va ser provisional. Primo de Rivera, com a dictador, i el directori militar van suspendre la Constitució, dissoldre les Corts, prohibir els partits polítics i establir la censura de premsa. Es va restablir l'ordre social mitjançant l'abolició de les llibertats i la repressió contra el moviment obrer. També es van aplicar polítiques contra el nacionalisme perifèric, com la supressió de la Mancomunitat i la prohibició de l'ús del català.

La solució al conflicte marroquí va arribar amb el desembarcament d'Alhucemas (1925), que va permetre l'ocupació i el control del territori del Rif, augmentant la influència del sector africanista dins de l'exèrcit.

El Directori Civil (1925-1930)

La victòria al Marroc va consolidar el poder de Primo de Rivera, permetent la institucionalització de la Dictadura amb la creació del Directori Civil. Aquest directori estava format per Primo de Rivera, militars i civils partidaris de la dictadura (com la Unión Patriótica, fundada el 1924).

Es van implementar polítiques socials i econòmiques intervencionistes, que van tenir èxit gràcies a la favorable situació econòmica dels anys vint. Les polítiques econòmiques es van centrar en obres públiques (infraestructures) i la creació de monopolis (Telefónica i CAMPSA).