Crítica de Hume al Principi de Causalitat i Origen de les Idees

És possible la ciència segons Hume?

Hume, com a empirista, sosté que la base del coneixement rau en l'experiència: les impressions i les idees (còpies de les impressions) que tenim de la realitat. Per tant, la ciència, com a mètode d'estudi empíric (física, biologia, química...), és possible, ja que podem tenir impressions sensibles d'aquestes matèries. "Esse es percipi", és a dir, tot allò que podem percebre a través dels sentits és objecte de coneixement.

Segons Hume, la necessitat de les relacions causals no es troba en els fets, sinó en la ment que els percep. Qüestiona el determinisme de la ciència moderna i afirma que aquesta no és determinista.

D'on provenen, segons Hume, les nostres idees?

Les idees provenen de les impressions. Són imatges febles, còpies, reflexos de les impressions (principi de la còpia). Tant les idees com les impressions són percepcions, però les impressions són anteriors a les idees. Per a Hume, la ciència de l'home es basa en l'experiència i l'observació; és a dir, a partir de les sensacions sensibles (impressions) obtenim el coneixement. Així, l'origen de les idees prové de l'experiència i, per tant, de les impressions.

Per què critica Hume el principi de causalitat?

Hume es pregunta d'on prové la creença que una cosa (A) sigui causa d'un efecte (B). La resposta, segons ell, és l'experiència. Si mai no haguéssim observat casos similars d'un fet concret, no pensaríem a priori que A provoca B. Per a Hume, no hi ha res que la raó vegi en la causa que permeti inferir-ne l'efecte. És a dir, la causa no es pot *veure*, s'infereix.

La repetició d'experiències determinades porta a creure en el principi de causalitat. Hume qüestiona en què es basa aquest raonament inductiu (que conté, en la conclusió, més informació que la que ofereixen les premisses). Considera que hi ha elements de relació de causalitat:

1. A és anterior a B.
2. A és contigu a B.
3. A manté una connexió necessària amb B.

A pot ser anterior i contigu a B i no ser-ne la causa; per això, la idea de connexió necessària és la més important. Però, el problema rau en el fet que no hi ha cap impressió sensorial que pugui produir la idea que dos esdeveniments estan necessàriament connectats. Quan dos fets acostumen a tenir lloc un després de l'altre, la ment acaba imaginant que existeix una connexió necessària entre ells. Realment, veiem que un fet passa després d'un altre, no que un fet passa *necessàriament* perquè un altre ja ha passat.

Així, la idea de connexió necessària, que no pot provenir de cap impressió sensible, s'ha format per costum o hàbit. Hume critica la causalitat perquè no és una relació real o objectiva, sinó psicològica o subjectiva.