La Crítica de Hume: El Jo i la Substància Infinita

Crítica de Hume a la Substància Pensant: El Jo

La idea del jo encara no havia estat qüestionada per cap filòsof. Com podríem dubtar de la validesa de la idea que tenim de nosaltres mateixos? David Hume, però, també arremet contra aquesta idea.

Tradicionalment, s'ha entès el jo com el subjecte que té les percepcions, però que és diferent d’aquestes. Segons el jo cartesià, es tracta de l’existència d’un subjecte permanent que roman invariable. Dins d’aquesta existència (la res cogitans) tenen lloc els pensaments, s’hi troben les idees innates, les sensacions, les emocions...

Ara bé, com podem conèixer l’existència d’aquest jo? De quina impressió deriva? Segons Hume, de cap. Entre totes les impressions que posseïm, mai hi podem trobar una que sigui la del jo. Si hi hagués alguna impressió que originés la idea del jo, aquesta impressió hauria de seguir sent idèntica, invariable i contínua durant tot el temps, ja que aquest és el caràcter que s'atribueix a la substància pensant, al jo cartesià. No existeix cap impressió que posseeixi tristesa, alegria, etc., de manera constant i invariable.

Si no en podem tenir un coneixement racional, llavors què queda per a aquesta idea del jo? Simplement, una altra suposició, una creença en l’existència d’una identitat personal.

Crítica de Hume a la Substància Infinita: Déu

La idea que tenim de Déu és la d'una substància infinita amb totes les perfeccions: omnisciència, omnipresència... Ara bé, si apliquem el criteri de validesa de Hume, ens hem de preguntar de quina impressió pot derivar aquesta idea de perfecció infinita.

Segons Hume, és evident que, essent les nostres impressions puntuals i concretes, resulta difícil que puguem tenir una impressió d'infinit, ja que ella mateixa hauria de ser-ho.

Per tant, la idea de substància infinitament perfecta es queda sense impressió que la legitimi, i cal concloure que no existeix cap coneixement, ni teològic ni metafísic, de Déu. Certament, però, Hume reconeix que la religió i la creença en l’existència de Déu són naturals i necessàries entre els homes, els quals necessiten un consol per als temors i les angoixes que bateguen en el seu cor.