Crítica a la idea de substància segons Hume

Crítica a la idea de substància

Hume, ni cap empirista, pot acceptar com a cert el coneixement de cap fet que no es basi en una impressió. Si no hi ha impressió, no tenim coneixement vertader perquè el criteri de veritat empirista es basa en el principi de còpia i no en l'evidència intuïtiva (racionalista). Si acceptem això, d'aquelles idees innates i evidents en sí mateixes queda molt poc. Per Hume són pseudoconceptes. Supersticions que no podem entrar en el terreny de la ciència perquè no són coneixement de res, són creences.

Des del punt de vista del criteri empirista el que està errat és el concepte de substància.

No tenim cap impressió de la que derivar-lo. Una substància per a Aristòtil era allò essencial que suporta els accidents. Per a Descartes era allò que existeix i que no necessita de res més per a existir. Per a Hume la substància és una construcció mental a partir de les impressions sensibles que puc percebre. Si rebem impressions és perquè hi ha alguna cosa que ens les fa arribar però això seria una pressuposició. Tenim moltes impressions diverses que ens arriben juntes i tendim a unir-les mentalment. Cream una idea d'alguna cosa, però no tenim cap percepció d'una substància com aquella cosa. Coneixem a través dels sentits les seves qualitats, però no el seu substrat (la suposada substància que suporta aquestes qualitats). No podem acceptar que existeix.

Una de les idees innates de Descartes, el jo pensant, era per a ell una evidència indubtable, el suport dels meus pensaments.

Hume invalida això. No puc afirmar l'existència d'aquest jo, només tinc constància de les percepcions que m'arriben d'ell. Això que anomenem jo és un conjunt de percepcions, no una substància.

Si jo m'identifico a mi com un tot és per la meva memòria.

Si no tingués impressions i idees, no hi hauria jo. La successió d'impressions enllaçades per la meva memòria em dona la sensació de que hi ha un jo unitari, però confonem aquesta successió d'impressions amb la identitat personal. La consciència és un flux constant de percepcions format a partir d'impressions separades.

Sobre Déu i el món extern al jo (les altres dues substàncies de Descartes), Hume arriba a la conclusió de que tampoc poden existir com a tals seguint un raonament semblant per a les dues.

No tenim cap impressió de Déu i no puc afirmar que existeixi. La demostració cartesiana de l'existència de Déu per a l'argument ontològic no és més que una relació d'idees. No podem provar l'existència com a qüestió de fet a partir de relacions d'idees. Els altres arguments, el cosmològic i el gnoseològic no deixen de ser argumentacions basades en la idea de causa. Simplement, no puc conèixer Déu: puc pensar que existeix, però no saber si existeix. No tinc cap impressió de Déu.

Respecte el món extern són conjunts d'impressions.

El que entenem com a substància no es correspon amb cap impressió concreta, sinó a un conjunt d'impressions que agrupem en base als principis de contigüitat i semblança. Donem nom a aquests conjunts d'idees que creem a partir d'impressions, però no podem afirmar que existeixen en la manera que els percebem.