Crítica de l'obra de Hume: Empirisme i Ciència Humana

Caràcter de l'obra de Hume

Hume continua la crítica a l'empirisme.

En la introducció del Tractat sobre la naturalesa humana afirma que totes les ciències tenen alguna relació amb la naturalesa humana. La naturalesa humana és el centre de les ciències, per tant, és important el desenvolupament de la ciència de l'home.

Aquesta ciència humana es porta a terme a través del mètode experimental.

Diu que si la ciència de l'home és l'únic fonament sòlid de les altres ciències, així l'únic fonament sòlid de la ciència humana és l'experimentació i l'observació. Pel que ell el que volia era aplicar el mètode experimental de les ciències naturals per estudiar l'home. Partint de les dades empíriques obtingudes de la introspecció i l'observació de la vida i la conducta humana.

Naturalesa humana

En la naturalesa humana Hume distingeix 2 aspectes:

• L'home nascut per l'acció i la vida pràctica, on s'haurà d'estudiar la conducta humana (filosofia pràctica, moral)
• L'home nascut com a ésser racional, on s'haurà d'estudiar l'enteniment humà (filosofia teòrica).

Ell diu que és imprescindible preguntar-se sobre l'enteniment humà per saber que no li serveixen de res. Ell el que vol és estudiar la conducta humana, per conèixer fins a on pot arribar l'enteniment humà, i descobrir els principis del nostre enteniment.

Origen de les idees

No idees innates. Percepcions = continguts de la ment

Divideix les percepcions en impressions i idees, segons el grau de força en el que apareixen en la nostra ment, pensament o consciència. Impressions: entren amb molta força, i són les sensacions, passions i emocions que apareixen per primera vegada en la nostra ànima. Idees: són les còpies de les impressions quan estan en el nostre pensament i són raonades.

Percepcions es divideixen en simples i complexes. Són impressions o idees simples quan no es poden distingir ni separar. Complexes contrari.

Es pot pensar que és impressió i les idees són molt semblants, ja que les percepcions poden presentar a la nostra ment com idees o impressions a la vegada. Però les percepcions es poden distingir en simples i complexes, per no poder dir que les idees i impressions s'assemblen. Moltes vegades les nostres idees complexes no tenen una procedència corresponen, i moltes impressions complexes no tenen sempre una còpia exacta en alguna idea. És a dir, moltes vegades les nostres idees i impressions complexes s'assemblen però no sempre. En canvi, les percepcions simples, sí que es pot afirmar que cada idea simple té una impressió simple, i al revés. Per tant, les impressions simples són anteriors que les idees, i per tant s'han d'estudiar abans. Les impressions es poden dividir en sensació i reflexió. Sensacions: surten de l'ànima per causes desconegudes. Reflexió: deriven de les idees en un ordre: 1) una impressió afecta els nostres sentits i en fa percebre calor, set… 2) es fa una còpia en la nostra ment d'aquesta impressió (idea) 3)quan aquesta idea torna a aparèixer en l'ànima produeix noves impressions que són impressions de reflexió. 4)i aquestes impressions es copien en la memòria i imaginació i es converteixen en idees, que poden donar origen a altres impressions i idees. Les impressions de reflexió són anteriors només a les idees de reflexió, i posteriors a les sensacions. Com que les impressions de reflexió surten de les idees, cal canviar l'ordre més comú i intuïtiu, per explicar la naturalesa i els principis de la ment humana. Hume diu que primer s'han d'exposar les idees per parlar d'impressions.

L'associació d'idees

La memòria i la imaginació són facultats que tenen les impressions i les idees. Les impressions conservar les idees i impressions en ordre i posició, i la imaginació combina idees de manera arbitrària o descompon idees complexes que es transformen en similars i després les trona a reagrupar.

Com que les idees simples poden ser separades per la imaginació i unides a l'atzar, aquestes idees han d'estar guiades per algun principi universal. Aquest principi unificador no s'ha de pensar com una connexió inseparable, ja que la imaginació és totalment lliure, es pot considerar millor com una força suau. Aquest principi que porta d'una idea a un altre té 3 qualitats: semblança, contigüitat en l'espai i temps, i causa-efecte.

Semblança→ quan la nostra ment passa d'una idea que se li assembla a una altra, formant u vincle i associació entre elles. Contigüitat → quan dues idees són contigües, és a dir seguides, en un espai o temps, quan les concebem. Causa-efecte → és la que més fàcilment porta una idea a una altra. Causalitat → tant si una és la causa d'alguna acció o moviment de l'altre, com si una és la causa d'existència de l'altre. La unió més notable són aquelles idees complexes que són els subjectes comuns del nostre pensament, i que provenen d'algun principi d'unió d'alguna idea simple. Aquestes idees complexes es poden dividir en relacions, modes i substàncies.

Les idees de modes i substàncies

Les 3 substàncies de Descartes, Hume les destrueix partint del fet que no tenim impressió de cap substància. Si que tenim impressions sensibles, però hem percebut la idea de substància? La idea de substància es deriva d'una impressió de reflexió, tenim impressions de sons, colors, o gustos (aportada per les impressions de sensació). Però no percebem ni la seva substància ni la seva essència, ja que les impressions de reflexió, es resolen en passions i emocions, cap de les quals té possibilitats de representar una substància. Per tant, Substància, unitat i Essència són conceptes sense base empírica. Una substància és un conjunt d'idees simples que estan unides per la imaginació i que tenen assignat un nom particular (nominalisme), però no reflecteixen cap realitat. D'una tomata, percebem color vermell, esfèrica, però no percebem la substància en si. Encara que les substàncies Jo, Món Déu (Anul·lem la metafísica com el Pilar del coneixement, ja que és un coneixement impossible), no ens aportin coneixement de la realitat i no tinguin validesa teòrica, sí que en tenen de pràctica. Sense elles, no podríem organitzar les nostres societats. ¿Quin sentit tindrien les nostres pràctiques de càstig sense que un jo faci quelcom dolent? Si no hi ha un Jo, no hi ha a qui castigar. Són idees falses però útils. Les idees de modes són també conjunts d'idees simples, però estan disperses en diferents objectes. Si estan unides, el principi unificador no es considera el fonament de la idea complexa.

Les idees universals

Hume diu que les idees universals són idees particulars que se'ls dona un significat més extens. Les idees abstractes són individuals, encara que es representin

com a generals. La imatge en la ment és un objecte particular, encara que quan l'apliquem en el nostre raonament ho fem com si fos universal. Les idees universals abstractes es formen amb la llei d'associació, el costum i la memòria.

Les idees de relacions

Les idees de relacions són el resultat que té cada persona d'anar comparant idees entre si. Les relacions que s'estableixen se solen classificar en 8, però Hume les agrupa en 2: 1)Relacions d'idees: és quan nosaltres amb el nostre enteniment compare i analitzem el significat de les idees. I neixen ciències com l'àlgebra, l'aritmètica i la geometria. Són analítiques, invariables i el seu contrari és impossible. Amb elles tenim un cert coneixement, però no ens aporten informació nova. La seva certesa prové de la intuïció o de la demostració 2) Qüestions de fet: són connexions i relacions que el nostre enteniment accepta de l'experiència. Són variables, no estables, sempre és possible el seu contrari, mai implica contradicció. La veritat d'aquest no es pot deduir per la lògica. (sol). Hume afirma que tots els raonaments sobre fets estan basats en la relació causa-efecte. Per saber si una idea és vàlida o no s'ha de comparar amb l'experiència, com a únic origen del coneixement. Quan volem saber si una idea és vàlida cal esbrinar de quina impressió procedeix. Aquesta teoria Hume l'anomena principi de la còpia: tota idea ha de ser la rèplica d'una impressió corresponent.

La crítica del principi de causalitat

Connexió necessària entre causa i l'efecte. Sempre que es doni causa es donarà efecte.

1. Continuïtat: la causa i l'efecte estan junts. La contigüitat espacial no és indispensable en la relació causal, ja que un objecte pot existir i no ocupar cap lloc. contigüitat no es definitori de causalitat. 2. prioritat temporal: el moviment de la pilota 1 (causa), és anterior al moviment de la pilota (2) efecte. 3. conjunció necessària: sempre que repetim l'experiment passa el mateix. No la podem demostrar. La causa no es evident per intuïció perquè nomes tenim intuïció sensible de la contigüitat i de la successió temporal dels fets, però no connexió necessària. Dos coses estan connectades quan estan relacionades dependentment. un triangle té tres angles, (necessari) no pot pensar-se d'una manera diferent. Hi ha quelcom en els tres punts que puguem declarar

connexió necessària? No, no percebem cap connexió necessària entre la causa i l'efecte només percebem continuïtat prioritat i connexió constant.

La idea de connexió necessària és una idea sense percepció ni impressió⇒ l'hem de rebutjar com una invenció de la nostra ment. No podem dir que la pilota 1 és causa del

moviment de la pilota 2 perquè l'únic que hem vist és una Successió de fenòmens per tant: només per percebem la successió i no la causalitat, només veiem que una cosa passa després d'un altre no que hi hagi un nexe causal entre els dos fenòmens. Els objectes es troben units per una conjunció “i” (flama i calor) on un és la causa, i l'altre l'efecte. Es podria dir que la causalitat i la connexió necessària es deriven de la conjunció constant però qui Hume critica la validesa demostrativa de la inducció. Conjunció constant: sempre es perceben de la mateixa manera. - El fet de que hagi succeït algo al passat no és una prova que en el futur sigui igual. - el futur no està no es comportarà d'una manera diferent al passat, però això és una demostració sense cap base empírica (perquè nosaltres només tenim percepció experiència del passat no tenim cap Impressiona el futur). No puc dir que passat i futur siguin iguals ja que en un dels dos mai he tingut experiència. A partir de l'experiència no podem dir més que la causalitat és un objecte, seguit d'un altre.

● La inducció no és un raonament demostratiu perquè el futur podria ser diferent del passat. El fet de veure mil ànecs blancs, no és una prova demostrativa de que tots els ànecs siguin blancs. L'experiència sensible no ens permet fer aquestes afirmacions. els sentits només capten les coses com son aquí i ara, tot i que sempre es pot pensar que les coses que capto aquí i ara poden ser diferents

● Perquè la idea de connexió necessària segons la qual una que una causa segueix sempre un efecte és una invenció de la nostra ment sense base empírica.  No hi ha res de la causa que permeti la raó derivar l'afecte. Si Adàn mai hagués vist res semblant per més intel·ligent que fos, no seria capaç d'endevinar que quan la bola 1 toqui la segona, aquesta última es mourà. Això és per costum (això és així només perquè hem vist moltes vegades) la causalitat com a creença basada en el costum o l’hàbit, una opinió que no ha estat falsada.

● Hàbit perquè l’experiència reiterada es troba a la base de les creences sobre el futur

● Per costum, creiem que si una cosa ha succeït en el passat es repetirà al futur. La causalitat és matèria de la fe i les seves proposicions mai seran necessàries sinó probables. La ciència no és un coneixement necessari sinó un coneixement probable i la seva base no és la raó sinó la creença i el costum. Crítica de Hume: la causalitat no es una relació d'idees, ja que quan parlem de la relació d'una una necessitat, es una qüestió de fet (no necessitat). A partir dels sentits, no podrem dir que quelcom es necessari, i mai preestablir relacions. Les relacions causals no poden ser conegudes a priori. És a dir, sense experiència, mai no podem descobrir causes i efectes. Per molt que sabem que es el foc no hi trobarem inclosa la noció de ‘dolor’. Les relacions causals no són relacions entre idees, el nostre coneixement sobre les causes és només una qüestió de fet. Si anul·lo el principi de causalitat, cauen les idees metafísiques, no podem conèixer l’existència ni tan sols la de deu.

CRÍTICA DE L’EXISTÈNCIA DEL MÓN

La idea d’existència, no és independent. El que existeix sempre és alguna cosa. L’existència externa és quelcom diferent del coneixement sensible, i com que les sensacions és l’únic que tenim a la ment (idees), no podem sortir fora d’aquest mon interior ⇒ L’HOME NO TÉ ACCÉS AL MON EXTERN. Origen de la idea d’existència del mon extern: si observéssim conjunts d’idees idèntiques, constants i coherents, aleshores podríem entendre-ho com a coherent. Però com que no es dona, ja que rebem conjunts d’idees distintes, perfectament definides i diferenciades (olor, gust, tacte, forma), com son distintes, fem una incoherència lògica ja que els agrupem en unitat i identitat ⇒ és una ficció útil per la vida però sense justificació racional.(Per tant “creiem” l’existència del mon extern).

CRÍTICA DE L’EXISTÈNCIA DE DÉU

Deu es un ser invisible i intel·ligible, va més enllà dels nostres sentits, no pot ser captat per l’experiència i, per tant, no fonamenta en allò empíric. No té una impressió associada (ningú l’ha vist), per tant, hem de rebutjar la idea, és una invenció de la ment→ idea falsa. - Argument ontològic (basant només en la idea de Déu) ⇒ La refusa vist que

l’existència no es pot donar a priori, és una relació de fet.  - Arguments “a posteriori” (principi de causalitat que no existeix) ⇒ No es pot demostrar a posteriori perquè només en coneixem els efectes (que es el que ens dona el coneixement).    Tot i que podria haver arribat a la negació de Déu, NO és l’objectiu de Hume. Déu i religió tenen un valor moderador. només nega la justificació racional, és una qüestió de fe.

CRITICA DEL JO COM HA IDENTITAT PERSONAL És invisible, intangible i no tenim impressions de l’ànima. Tant Hume com Locke i Berkeley, refusen la idea del jo. No existeix un coneixement sensible del jo (invariable, constant i idèntic), només un flux continu d’impressions com dolor, alegria...

Per tant es una altra ficció de la nostra imaginació d’impressions distintes i contràries que formen la idea d’una cosa i de l’idèntic.  Per excusar lo absurd d’aquesta ficció d’unir idees, la ment en crea una altra, que té totes les impressions: justifica lo idèntic: LA IDEA D’ÀNIMA I EL JO COM A SUBSTANCIA

L’ÈTICA Per què considerem que unes accions són bones i unes altres dolentes?. Sòcrates ⇒ el bé i el mal depèn de la raó a partir dels nostres principis morals. L’ètica és analitzar allòque és bo o dolent però Hume ho fa partir del concepte de la moral.

Virtut: capacitat d'actuar conforme a aquells principis morals de la raó. La nostra raó ens diu que és bo ajudar els altres i, per això, una persona és virtuosa quan ho fa.

Hume creu que la raó no determina el que està bé i el que no, sinó que està determinat pels sentiments o emocions (criteri emotiu) Ajudar els altres és bo perquè ens ho diu la raó però si ho fem, és perquè ens agrada. La raó no pot ser l'element fonamental a l'hora de decidir allò correcte o no ja que només es dedica el coneixement. 

La raó no pot ser la que determina els nostres principis morals, ja que aquesta només pot fer dues operacions: relacionar idees o fets (relacions d'idees i les qüestions de fet) i en cap d’elles intervenen les qüestions morals. La distinció entre allò bo i allò dolent prové de la naturalesa humana, que ens fa tenir sentiments de rebuig i censura en uns casos i d'aprovació en altres.

EL BÉ: com una cosa agradable.

EL MAL: una cosa desagradable. una acció és bona perquè ens produeix plaer i aquest, comporta la nostra aprovació.

VIRTUT: “tota acció mental que dona el sentiment plaent de l'aprovació i el vici com a contrari”. No existeixen criteris moral Universal sinó que cada un de nosaltres arriba un sentiment d’aprovació o rebuig i a la seva concepció sobre el judici moral.

El fonament de les qualitats morals de la persona virtuosa es troba en la utilitat ⇒ els seus actes són per a la societat i és útil ja que per molta gent, pot ser agradable. Es busca la felicitat poble.