David Hume: Crítica i Fonament de la Causalitat

Anàlisi de la Causalitat: La Connexió Necessària

Un altre aspecte que s'analitzarà de la relació de causalitat serà la idea amb la qual identifiquem la causalitat entre dos fenòmens A i B. És a dir, en formular que A és causa de B, la nostra raó maneja la idea d’una relació, d’una connexió necessària entre ambdós fenòmens. Aquí és on Hume continuarà amb l’anàlisi crítica, utilitzant ara el principi de còpia per poder garantir la validesa de les idees. De quina impressió prové aquesta idea de «connexió necessària» entre els fenòmens A i B? Segons Hume, de cap. Les impressions que tenen lloc són tan sols de la successió en el temps de dos fenòmens diferents A i B; però en aquesta experiència no hi ha cap fenomen que m’aporti la corresponent impressió de «connexió necessària». És a dir, l’experiència m’aporta la impressió de la successió dels fenòmens A i B, però no la impressió d’una qualitat com la de «necessitat» entre ells. Conclusió: Si no hi ha la impressió corresponent, la idea de causalitat, com a connexió necessària, no la podem considerar com a vàlida, estrictament justificada, segons Hume. Aquesta «connexió necessària» no és una idea que provingui d’una impressió, de l’experiència, sinó quelcom que aporta, que pressuposa la mateixa ment. La idea de causalitat sembla, per tant, que no està justificada, tampoc en aquest cas, segons les dades de l’experiència.

La Proposta de Hume: Causalitat com a Creença

De tota l’anàlisi anterior, Hume conclou que el principi de causalitat és una conjectura, una suposició. La seva suposada evidència no té un valor «lògic», sinó psicològic; tindria el seu origen en una mena de «sentiment»: És el «costum» de percebre que certs successos similars entre ells van seguits per certs altres similars, el que genera un sentiment de «creença». Des d’aquest sentiment de creença, l’ésser humà espera que en tenir lloc un fenomen A, estarà seguit pel corresponent fenomen B. La «creença» és una mena d’idea a la qual assentim, no una idea a la qual correspon una impressió. La creença és, doncs, una manera diferent de pensar una cosa, com diu Hume: «un sentiment més ferm, més vivaç que els nostres pensaments ordinaris, o que el simple fet de pensar una idea en la qual no hem posat el nostre sentiment». Per tant, la creença és «un sentiment» que ens fa donar credibilitat a la connexió entre un succés i allò que sol acompanyar-lo com el seu efecte. És aquesta creença/sentiment l’origen de la idea o principi de causalitat.