David Hume: Crítica a la Metafísica, Escepticisme i Emotivisme Moral

La Crítica de la Metafísica de David Hume

Què és la substància?

Locke definia la substància com a suport de les qualitats que es poden percebre amb els sentits. Gairebé tots els filòsofs d’aquesta època haurien estat d’acord a afirmar que la substància és allò que existeix per si mateix de manera independent. Podríem dir que allò que ens dicta el sentit comú és que les coses al nostre voltant existeixen independentment de nosaltres. No tots els filòsofs estan d’acord amb aquesta visió. La crítica de Hume a aquesta idea central de la metafísica serà més radical.

Existeix el món exterior?

Hume afirma que no tenim cap prova concloent que aquesta suposada substància, de la qual parla Locke, existeixi per si mateixa. Hume mai posa en dubte l’existència del món sensible, tot i que per a ell és una creença de sentit comú. Si creiem que les coses continuen existint malgrat que no les percebem, és perquè la nostra ment tendeix de manera natural a interpretar la realitat com quelcom estable i permanent. Això és molt útil i pràctic a l’hora de desenvolupar-nos en el món; però des d’un punt de vista rigorós no es pot assegurar amb seguretat.

La identitat individual

En contrast amb Descartes, Hume creia que l’existència del *jo individual* no és una veritat indubtable, sinó només una creença sensata que només és possible mantenir gràcies a la memòria. (LEER LIBRO)

El problema de Déu

L’argument ontològic conclou que l’existència de Déu és una veritat necessària que es deriva de la mateixa definició de la divinitat com l’ésser més perfecte que es pot pensar. L’existència de Déu és una qüestió de fet. Per saber si Déu existeix, hauríem de comprovar-ho en la pràctica. El raonament causal tradicional afirma que tot ha de tenir un origen causal, que només pot correspondre a un ésser totpoderós i diví. Aquest plantejament tampoc sembla convincent per a Hume.

De Déu no tenim experiència empírica, de manera que no resulta legítim aplicar un raonament causal a l’origen de l’univers. Hume pensava que la religió és una creença àmpliament difosa perquè serveix per oferir respostes davant temors i esperances. El problema sorgeix en el moment en què les creences religioses esdevenen un focus d’intolerància i de dogmatisme que porta a afirmar una posició davant les altres.

L'Escepticisme Fenomenista de Hume

Un fenomenisme escèptic

Per a Hume només és possible tenir un coneixement indubtable d’allò que percebem gràcies a les nostres impressions. La teoria del coneixement de Hume és un **fenomenisme escèptic**.

• Parlem d’una filosofia *fenomenista*, perquè només podem tenir seguretat dels fenòmens que capten els nostres sentits.
• Es tracta d’una posició *escèptica* perquè, segons Hume, no ens és possible conèixer amb certesa les suposades realitats metafísiques que hi pot haver darrere dels fenòmens.

El significat de la crítica humeana

No podem estar segurs de res. Amb l’excepció de les matemàtiques, tots els altres coneixements són dubtosos i incerts. Hume era defensor de la investigació científica, de l’educació i de la cultura. No dubta del valor i de la utilitat que té la ciència. L’únic que pretén mostrar-nos amb la seva anàlisi filosòfica és que les afirmacions que fan els científics no són veritats absolutes.

L'Ètica Emotivista de Hume

La filosofia moral de Hume

Per a Hume, l’ètica no pot estar basada en la raó, perquè la raó només és capaç d’explicar-nos com són les coses, però no de dir-nos com hauríem de ser. L’ètica no descriu la realitat, sinó que indica com hem d’actuar i quines són les normes que hem de seguir.

L'origen de la moralitat

Segons Hume, l’origen de l’ètica s’ha de cercar en els sentiments i les emocions que experimentem quan ens trobem davant d’una acció humana. Per a ell, les accions que considerem moralment bones són les que susciten en nosaltres un sentiment d’aprovació, mentre que si són dolentes provoquen al nostre interior una emoció de rebuig.

La teoria ètica de Hume, coneguda com a **emotivisme moral**, afirma que la moral no es basa en la raó, sinó en els sentiments. Hume creia que la moral és un afer relacionat amb les emocions i no amb la intel·ligència.